Lo rondallayre, Tercera série

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

En Pere revolt.

Era un jove viu y revolt que no donava repós á ningú y menos als seus pares á qui arribá á matar de tans disgustos. Un cop sol, se dongué encara mes á la vida revolta, perdé casa y tot quan li havia quedat de sos pares y se n’aná pel mon camina que caminarás á la bona de Deu, sens saber ahont darla.

Heuse aqui que un dia vejé venir per lo mateix cami qu’ell duya, á un cavaller, lo qual en ser que fou devant del noy lo aturá y li va preguntar ahont anava.

Lo jove li respongué que no tenia direcció fixa, donchs que no tenint casa ni medi de viure, anava alli ahont millor á la sort li plahia. Ohit lo qual per lo cavaller, li va dir que si era aixis, que’s quedés ab ell, que li donaria una feyna ben descansada y era la de guardarli solzament son castell.

Lo jove’n fou content, mes lo cavaller li doná, per proba, la brida del cavall perque’n fes unas sabatas, á fi de coneixe lo que’l noy faria y si era prou digne de que se’l quedés. Mentrestant lo cavaller se’n aná.

Heuse aqui que’l pobre jove quedá tot parat sense saber que ferse, tot mirantse las corretjas, passántselas de la una ma á la altre y no trobant medi pera comensar sa obra, quan tot plegat, sens poguersen donar compte, veu que s’escursan, s’aixamplan, s’uneixen unas ab altras y prenent forma, quedan á sas mans unas sabatas d’alló mes ben fetas: podeu contar quina fou la seva admiració, y es que’l cavaller aquell era un mágich.

Al cap de poca estona torná aquest, li demaná per las sabatas, lo jove las hi mostrá dihentli com li havian aparegut per art d’encantament, y’l cavaller li digué que ja podia anar ab ell, donchs que no s’espantava, las hi feu posar y’l feu seguir. Ho feu lo noy y sort tingué de las sabatas, pus per molts indrets no hi haguera pas pogut passar si no haguessen estat ellas, y seguint molt cami, espedat sempre y feréstech, arribaren á dalt d’una montanya ahont hi havia un castell grandissim ab unas torres tan altas que semblava que foradessin los nuvols. Lo cavaller feu baixar lo pont, se ficá ab lo jove á dins y li digué qu’aquell era’l castell del que li encomanava la guarda; que alli viuria tranquil y felis, pero que’s guardés be d’obrir tres portas que li ensenyá, pus de lo contrari’l mataria com havia fet ab los que havian ocupat lo seu puesto.

Lo noy li prometé que no ho faria, lo cavaller se despedi d’ell y muntant á cavall se n’aná, dihentli que tornaria al cap de pochs dias.

Quan lo jove’s trobá sol, se posá á seguir lo castell, encantat cada volta mes de veure tanta grandesa, empero al segon dia que ja no’l movia la novetat, comensá á entrarli’l desitj de veure lo que hi havia dins d’aquellas cambras tancadas, y per tres ó quatre voltas s’hi acostá pera obrirlas. Pogué resistir no obstant; mes al tercer dia que la set l’abrusava, pues que no havia trobat aygua en tot lo castell, se prevalgué d’eixa escusa, cregué haver trobat una mica de rahó pera faltar al mandato que li havia sigut imposat, y obrí la primera porta.

Desseguida aparegué á sos ulls una cambra bellament parada, plena de perfums y aromas, ab una suau claror que tot ho amplenava, y al mitg una pica gran de marbre com pera banyarshi, tota plena de llet hermosa y blanca. Lo jove que hi entra, ab la tentació de la set se’n va cap á la pica, y pera probar si verdaderament era llet, hi fica’l dit xich de la ma dreta y al moment li queda aquest tot de plata. Tot sorprés, apretá á fugir tancant la porta y s’embolicá’l dit perque no li trobés lo cavaller quan fos de tornada.

Al cap d’uns quans dias arribá aquest, feu baixar lo pont, cridá al jove, y quan lo vejé ab lo dit tapat li preguntá qué s’hi havia fet y maná que se’l destapés. Lo jove prou volia escusarsen y buscava allargos; aquell no volgué admetres de rahons y á la fi tingué de ferho. Quan lo cavaller li vejé’l dit de plata, se’n cremá tant que incontinent volia matarlo; sort que’l noy li digué que si havia obert una d’aquellas cambras era per la molta set que tenia, donchs que no li havia deixat gens d’aygua, que’l cavaller s’ho arribá á creure y li digué que per aquella vegada’l perdonava, pero que no ho tornés á fer mes, perque sino, ’l mataria.

Li deixá aigua, torná á anarsen y’l noy altre volta á quedar sol sense saber que fer ni en que ocuparse, aixi es que al cap d’uns quants dias torná á picarli la curiositat de veure lo que hi havia dintre d’aquellas cambras y encara que no volia, sempre’s trobava al devant d’ellas, que per fi no pogués mes y obrí una altre cambra.

Y aparegué á sos ulls una establa y en ella una burra, la qual aixis que’l vejé, ella que li diu: –Que has fet, desgraciat? ja estás perdut si no fujes desseguida, y encara, si’t vols salvar, pren aquest mirall, aquesta bola de savó y aquesta ampolleta d’aygua que hi ha al capdevall de la menjadora, desfermam, puja á cavall meu y fugirem tots dos.

Lo jove’s va espantar tant, que desseguida feu tot lo que li havia dit la burra, pren las tres cosas, puja á cavall d’ella, baixa’l pont y apreta á corre cap al defora.

Quan lo cavaller torná y vejé’l pont alsat y á dintre de la cambra no hi trobá la burra, s’encoratjá tant, que, fet un foll, muntá á cavall y apretá á corre á tot estrep pera veure si’ls atrapava. Efectivament, al cap de poca estona ja’ls assolia.

Ay pobres de nosaltres, cridá lo jove, que lo cavaller nos atrapa! Mes la burra li digué: –No t’espantis pas, tira la bola de savó á terra y endevant, fugim.

Aixis ho feu lo jove y vejé alsarse detrás d’ell una grossa montanya de savó que semblava impossible atravessarla.

Lo cavaller quan hi fou, s’hi llensá com si tal cosa, mes lo cavall per tot arreu relliscava y enfonsantse d’aqui, enfonsantse d’allá, tot ple d’espuma, ja no podia mes. Sort li valgué al cavaller d’esser magich qu’arribá á atravessarla.

Lo jove ho feu y aparegué un pla tot sembrat de vidres per ahont lo cavall comensá á fershi malbé y á malmetres de camas, sanguinejantli totas que arribá quasi á no poguerse moure, mes com lo cavaller era magich arribá á guanyar la terra bona. Y galopant, galopant sempre, prompte fou en vistas del jove.

Y aparegué un riu caudalós y fondo que donava feresa y rodaments de cap solzament de mirarlo y al qual se tirá lo cavaller d’una bursada, cremat de tants obstacles com se li presentaren, y per mes que fos magich y bregués llarga estona pera atravessarlo, lo cas es que no pogué ferho y va ofegarse.

Quan la burra ho va veure, se cregué ja enterament salvada, y junt ab lo jove anaren seguint lo cami que duyan fins á esser á un bosch. Avans d’entrarhi, la burra advertí al jove qu’anavan á entrar á un bosch sorprendent y maravellós baix tots conceptes, pus que hi veuria unas fruytas com may n’hagués vist en lloch, pero que’s guardés be de tocarne cap, pus al moment serian perduts ells y burra sens poder arribar al terme de son viatge.

S’hi ficaren, y’l noy comensá á veure que de tots los arbres penjavan rubins y perlas, y totas las matas eran diamants y esmeraldas, y quedá tan encantat que no savia lo que li passava. La burra mentrestant poquet á poch anava fent sa via y seguint, seguint, arribaren á la part mes frondosa ahont hi havia unas pinyas d’or tan sorprendents, que’l noy no pogué mes y’n va cullir una.

Desseguida la burra quedá clavada en terra, com si hagués plantat arrels; fixa alli no pogué moures, y tota trista digué al jove que anés seguint lo cami aquell al capdevall del qual trobaria una ciutat, que s’hi fiqués á probar fortuna y que si may se veyés apurat per alguna cosa, anés desseguida á consultarli á n’ella.

Heuse aqui que’l jove tot sol y trist aná seguint lo cami y arribá á la ciutat precisament quan lo rey feya fer un pregó de que anomenaria majordom de totas sas quadras al qui curés als seus cavalls, malalts molt temps feya. Lo jove va sentirho y pensant fer la seva fortuna se dirigí al bosch y preguntá á la burra com tenia de ferho.

Y aquesta li diu: –Arrencam tans pels de ma cua com cavalls hi ha á la establa del rey, posan un á la pota de cada cavall y quedarán ben curats.

Lo jove li arrencá’ls pels y’s dirigí al palau del rey, lo qui no volia creure lo que li deya de que curaria á sos cavalls; mes lo jove tant y tant perfidiejá, que per fi li deixaren fer la proba, y ell que treu los pels de la burra, los posa á la pota de quiscun cavall y aquestos, com per miracle, comensaren á renillar y á fer brincos y salts, y’s posaren mes hermosos y bons de lo que avans eran.

Lo rey quedá tot admirat y, cumplint lo promés, feu al jove majordom de sas quadras, mes los altres criats li comensaren á tenir enveja y anaren á dir al rey que’l seu majordom se vanagloriava de poder fer tot lo que volia. Lo rey, que havia vist la cura maravellosa de sos cavalls, s’ho va creure y com estava molt enamorat d’una reyna vehina, que ho era de gegants, á qui no havia pogut obtenir may, cridá al jove y li digué que li dugués la reyna aquella, sino de lo contrari’l mataria.

Lo jove va quedar tot parat, mes coneixent que’l rey parlava de veras, se n’aná cap á la burra á contarli la seva desgracia. Y la burra que li diu:

–Agafa un barco, ahont hi ficarás á los millors músichs del regne, prens vela y fes per manera d’arribar á la ciutat de la reyna quan sigui fosch; llavoras fas tocar la música y á n’el seu só eixirá la reyna y te la emportas.

Aixis ho feu lo jove; aparellá lo barco, hi ficá una música ben bona y arribá á la ciutat quan ja era vespre, se dirigí cap al costat ahont la reyna tenia’l palau y feu tocar una tocata ben dolsa.

La reyna al só d’ella, eixi del palau, obrí las portas de la ciutat que torná á tancar desseguida y’s dirigi cap al barco pera escoltarla millor. Lo jove ho va veure y, quan ella mes descuidada estava, feu baixar uns quans mariners, la feu agafar y ficarla á dintre, y prengué vela mes que depressa.

Podeu contar quin fou lo desespero de la reyna quan vejé que se la enduyan; demaná, prometé y á la fi s’enujá de tal manera, que en un arrebato llensá las claus de la ciutat á dintre l’aygua. Lo jove no’n feu cas, pus que li anava la vida, aixis es que la deixa fer y quan foren á port, la maná dur á la presencia del rey y de tota la cort que lo esperavan.

Lo rey ne fou tot content y quan hagué eixit tothom, digué á la reyna que la havia manada á cercar perque estava enamorat d’ella y volia casarshi, mes la reyna estava tan enujada, que li digué qu’en cap manera hi consentiria. Cosa la qual posá tan furiós al rey que posá en temensa á aquella y tingué que dirli que si, mes ab una condició y era que li portessin lo mateix palau en qu’ella vivia, pus cap dels que hi havia alli valia tant com aquell. Cosa qu’ella tenia per imposible.

No aixi lo rey, que incontinent maná cridar al jove y li digué que li portés lo palau de la reyna ó que sino, ’l mataria.

Heuse aqui altre volta en apuros al noy. Acudí á son remey y tot capficat se n’aná dret á la burra.

–¿Y per aixó t’espantas? Donchs mira; lo primer que tens de procurar es ferte ab las claus de la ciutat, pera lo qual, t’endurás en lo barco forsa carn salada; aixis qu’anirás caminant, la anirás tirant al mar fins que’t surti un peix que’t durá las claus al cap, las hi prens y allavors ab ellas te’n vas á la ciutat, cridas als gegants y’ls hi dius que’ls hi obrirás las portas si’t duhen tot lo palau de la reyna dintre del teu barco, pera lo qual farás que aqueix sigui ben gros, y com ells están tant desitjosos de sortir, t’ho farán de bon grat y haurás lo que desitjas.

Lo jove ab aquest consell, se n’aná, aparellá un barco ben gros, ab forsa carn, la comensá á tirar á la mar y una munió de peixos eixiren á menjarsela. Y ell tira que tira, ’l viatje se li anava allargant, pus may eixia’l peix que li portés lo que desitjava: ja’s comensava á desesperar, tant mes quant acabava sa provisió, quan tot plegat veu moures ab forsa las ayguas, eixirne d’ellas una lluentor estranya y apareixer un peix gros y de tots colors que damunt lo seu cap hi duya las claus de la ciutat que eran totas d’or. Aixis que las vejé lo jove,’s tirá damunt del peix, s’abrahoná ab ell, lluytaren una estona y per fi hagué lo que desitjava. Torná á pujar dalt de la nau, se n’aná en vers la ciutat de la reyna, feu prometre als gegants que li durian lo palau d’eixa si’ls obria las portas, aquells li cumpliren, y entraren á la nau lo palau, ell los hi entregá las claus y feu vela cap á dur aquest á la reyna, qui, quan lo va veure, quedá freda y muda sens saber lo que li passava.

Lo rey, tot content, digué á la reyna com no tenia altre recurs que casarse ab ell, y aquella, encara que veyentse perduda, volgué intentar un derrer esfors y li digué que per casarshi volia qu’avans fes la proba del foch y n’eixis en be, la qual consistia en ficarse dintre un forn encés y sortirne viu.

Lo rey com tenia lo jove á qui tot rehixia, li contestá que no posava reparo en ferho, y á aquest efecte, cridá al noy y li digué que fes per manera de que pogués sortir be de aquella proba, mes com era tan séria y no hi volia fiarse del tot posá per condició que primer s’hi fiqués ell y una volta eixit ab vida allavoras s’hi ficaria.

Lo jove quedá tot espahordit y corregué á dirho á la burra, la que li digué:

–Arrencam tres pels de la pota, deixa qu’encenguin lo forn, feste ficar dintre d’un sach portant sempre los tres pels meus á la ma y no tingas por que per mes foch que hi hagi dintre del forn, n’eixirás tan viu com ara.

Ab eix consell se n’aná’l jove y arribá quan ja encenian lo forn, ab tant de foch que tot era una ruentor; demaná un sach, s’hi feu ficar, se posá’ls tres pels de la burra á la má y quan lo tiraren al foch, restá tan incombustible que ab admiració de tothom ixqué alegre y sencer com cap altre.

Lo rey ne tingué una gran alegria y no duptá gens de ferse tirar á dintre del foch, ficat també en un sach; mes com no duya’ls tres pels de la pota de la burra, tant fou lo entrar al forn, com quedarse instantaneament abrusat y fet sendra.

Lo poble ne quedá content pus qu’era aquell rey molt tirá, lo noy corregué cap al bosch á contarho á la burra, mes quan hi fou, en lloch d’ella hi trobá á una dama jove y hermosa la que li digué qu’era la esposa del rey qu’acabava de morir, que la havia feta encantar, y que, convertida en burra per lo magich que s’havia ofegat, la tenia tancada en aquell castell ahont ell havia anat á parar, sens que’n pogués sortir may mes sino hagués estat per la seva ajuda.

Tots dos se’n anaren cap á la ciutat, ahont tot lo poble conegué al moment á la reyna á qui tant estimava, y li doná lo ceptre, qu’ella comparti ab lo jove, casantshi; l’altra reyna se’n torná á la seva terra ab los gegants y ells dos foren felissos per tots los anys de la seva vida.

Los tres dons del dimoni.

Un pare, de bastant mal geni, tenia un fill que per sa part era molt entremaliat y dolent, de manera que no era sempre la pau lo que regnava á sa casa, y finian las disputas per treures lo pare al seu fill de devant y enjegarlo al diable, com tenia costum de dirli.

Heuse aquí que un dia, que’l noy tot distret anava passejant, se li aparegué un home alt, escardalench, tot mal girbat y estrany, qui agafantlo per un bras li digué: segueixem.

Lo noy no tingué altre recurs que seguir. Camina que caminarás arribaren al infern y com en ell se necessita molta llenya per lo foch que sempre hi crema, aixis que hi arribá lo noy, li entregaren una burra y li digueren que la seva feyna era anar tot lo dia á buscar llenya ab aquella burra; que ho fes be, que ja li darian soldada.

Y la burra que li diu tot esclamantse: –No’m peguis que so ta jaya, no’m peguis.

Si, no’m peguis, vesten, fill meu, de l’infern, vesten perque’t perdrias, digas que ja has complert lo desitg de ton pare; mes quan te donguin la soldada, no vulguis pas diners, demana’l tovalló que’l diable’s posa devant seu pera menjar lo qual te la propietat de que aixi que s’esten á taula s’omple de totas las viandas que un vulgui.

Lo diable no li volia donar, mes per fi va accedirhi. Y’l noy tot trempat se’n va anar del infern cap á casa seva, ab lo tovalló ben guardat, parantlo alli ahont se li esdevenia la gana. Aixis caminant, se’n entrá pera fer nit á un hostal, ahont l’hostaler desseguida li va preguntar que volia pera sopar.

–Prou, pero com tinch un tovalló que’m serveix tot lo que li demano, may necessito res de ningú.

Y ab gran admiració de l’hostaler, desplegá son tovalló, ’l posá damunt la taula y feu eixir tot lo que va voler. Aquell, qu’era un home molt espabilat, va pensar qu’aquell tovalló li convenia molt y quan lo noy fou al llit, hi aná, li prengué’l tovalló y n’hi posá un altre.

Al endemá al dematí lo jove, no maliciantne res, pagá l’hospedatje y se n’aná tot content cap á casa seva.

Lo noy que desplega’l tovalló, ’l posa á taula y comensa á demanarli cosas, mes com lo tovalló era cambiat no’n va treure ni una.

Podeu contar com se posá’l pare, de burro no va deixarlo y torná ab la seva de que se n’anés al diable.

Tant fou dirho, com sentirse lo noy estirat y ser dut altra volta al infern. Allí com se necessita tanta llenya de tan foch que may para, li encarregaren una burra y ab ella li dongueren per feyna anar á buscar tot lo dia llenya, que ja li pagarian la soldada.

Lo noy, enfadat com estava, pega bastonada á la burra y aquesta que fa un gemech y diu:

Y bastonada ve y bastonada va, fins que la burra se girá y li digué ab to tot planyivol:

–Si, fillet meu; vesten del infern, vesten que’t perdrias, mes no vulguis diners quan te paguin la soldada, demana aquell ase que te’l diable.

L’ase del diable tenia la virtut de que posant-li un mocador sota la cua, deixava anar tantas dobletas d’or com se volia. Aixi es que á aquell li recava lo donarli, mes tant y tant insistí’l noy, que no tingué altre recurs y li va donar.

Ab ell lo noy camina que caminarás cap á casa seva; quan fou al hostal de l’altre vegada s’hi aturá també á fer nit. L’hostaler desseguida’l va coneixe, li va preguntar lo que volia y li comensá conversa fins que li feu contar la virtut del ase.

Sopá lo noy alegrement, se’n aná á dormir y l’hostaler á la nit ab tota manya li va cambiar l’ase. Aixi es que’l noy sense coneixe l’engany, á l’endemá, tot content, se’n va anar cap á casa seva, ahont digué al pare que duya un ase de virtut tal que no hi havia mes que demanarli pera que sortissin tans diners com se volguessin.

Lo noy posá un mocador á terra boy á l’indret de la cua de l’ase y li maná que tragués monedas; mes l’ase quiet, com si tal cosa; lo noy se cremá, li pegá unas quantas bastonadas, mes tampoch res, per lo que’l pare se’n cremá tant que tornant al seu motiu lo enjegá al diable.

Lo noy isqué al defora y desseguida se sentí agafat per lo mateix home de las altres vegadas.

No li quedá al noy altre recurs que seguirlo: arribaren al infern y com alli’s crema tanta y tanta llenya, li donaren una burra pera que anes á cercarla.

Lo noy tot enfadat, agafa la burra, li pega un cop perque’s posi á caminar y sent qu’aquesta fa un: –Ay!

–Sí, tinch sempre aquesta feyna! vesten fillet meu, vesten del infern, perque sino’t perdrias, mes no vulguis diners per soldada, demana la vareta del diable.

Lo diable va donarli y’l noy que se’n va y camina que caminarás, arribá al mateix hostal de las altres vegadas.

L’hostaler lo va coneixe desseguida y tot manyagoy va acostarshi á demanarli lo que duya, pera veure si ho podria pendre. Lo noy que li ensenya la vara, mes al mateix temps li diu:

Y la vara del diable comensa á bastonadas contra hostaler, que li feya fer uns crits qu’esgarrifavan, mes per aixó bastonadas y mes bastonadas, fins que l’hostaler li digué que demanés lo que volgués, mes que’l deixés estar.

L’hostaler semblava que no li venia gayre be’l ferho, mes lo amenassarlo altre volta la vareta, lo feu cambiar de pensament y accedí á lo que’l noy volia.

Aquest una volta tingué lo tovalló y l’ase, ab sa vareta se’n aná á casa seva, ahont, aixi que’l pare’l vejé, ja li posá mala cara, mes lo noy li digué com aquella vegada no l’enganyava; y com tots los vehins haguessin sortit á veure lo que aquella vegada succehia, lo noy digué: –En prova de que dich veritat, ja veureu com tots aquestos vehins me pagarán las mofas que feren los altres cops, y dient á la vareta:

Comensá una de cops contra’ls vehins que ben depressa demanaren gracia; lo noy feu parar la vara, posá un mocador sota la cua del ase que tragué d’alló mes diners, estengué aixi mateix lo tovalló y aquest tragué tota mena de viandas y convidant á tothom, se celebrá la vinguda del noy ab una gran festa y alegria.

La princesa encantada.

Hi havia un rey que tenia tres fills, lo mes gran qu’era molt dolent, lo mitjá que no ho era tant y’l mes xich qu’era una malva. Lo pobre home s’aná fent vell y pensá elegir succesor de la corona. Á n’aquest fi, convocá als procers del regne y’ls proposá de fer hereu al seu fill gran, mes aquells juntament ab lo poble, quan ho sentiren, s’hi oposaren de tal manera per poch que’l volian, demanant que anomenés al mes petit, que’l rey deslliberá lo confiar la succesió á la habilitat y destresa de llurs fills, y al efecte’ls cridá y’ls hi digué que donaria’l ceptre á n’aquell que dintre d’un any li dugués lo caball mes bonich y lleuger que hi hagués en la terra. Y doná á cadescu d’ells una bossa ben plena de diners.

Los noys eixiren de casa seva, emprengueren camí, y camina que caminarás, trobaren tres diferentas vias, en las quals se departiren y cada hu n’agafá una de distinta. Lo mes petit, al cap d’una estona qu’anava sol, trobá un vellet qui li preguntá qui era y ahont anava, y’l noy li contá com era’l fill mes petit del rey qu’anava á cercar lo mes bonich caball que hi hagués, pus qu’alló era’l preu que’l seu pare’ls havia posat pera obtenir la corona y ceptre.

Lo vellet li digué: –Donchs segueix aquest cami al capdevall del que trobarás una vall gemada y fresca, plena d’arbres y pasturas, y en ell una eugassada hermosíssima de la qual podrás triar lo caball que mes t’agradi.

Lo noy tot content se n’hi aná, vejé al fondo d’un prat la eugassada que hi pasturava, s’hi acostá poch á poch, escullí be, y quan tingué la presa ben segura, eixi del amagatall, se tirá sobre un cavall y encara que li va costar prou de domarlo, per fí va conseguirho y tot content se’n va anar cap al palau del seu pare ahont arribá precisament pochs moments avans de fer l’any convingut.

Cumplert aquest, se presentá’l noy ufanós davant de la cort ab son caball, vingueren també’ls altres dos germans, cadescú ab lo seu, y, examinats, després de una llarga discussió fou declarat millor lo caball del germá gran.

Lo rey ab complascencia digué: –Ja ho veyeu, tinch de anomenar hereu de la corona al meu fill gran.– Mes lo poble que no’l volia gens, per lo dolent qu’era, comensá á dir que no y que s’estimavan mes al fill xich. Y tant y tant se queixaren que’l rey per fí digué:

–Donchs farem una altre proba. Será mon succesor qui dintre d’un any me porti lo gos mes bonich y bo pera cassar. Y’ls torná á dar una altre bossa de diners á cada hu.

Los tres noys emprengueren camí, y camina que caminarás, fins que foren á un puesto en que aquell se dividia en tres, que cadescú agafá’l que millor li va apareixe.

Heuse aquí que’l mes petit anant tot sol, trobá lo mateix vellet de la altre vegada, qui li preguntá ahont anava.

Lo noy li respongué: –Que anava á cercar lo millor gos de la terra, donchs que son pare’ls hi havia posat per condició á n’ell y als seus germans que aquell que li portés lo gos mes bonich y bo pera la cassa fora lo qui hauria la corona.

–Aixó ray, digué’l vellet, ves cap avall y trobarás un gos que’t donará la victoria. Mes com lo noy havia quedat enganyat l’altre vegada li respongué:

–No vuy pas creureus; la altre vegada per ferho, per poch me quedo sense regne y per lo tant no vuy que’m torneu á enganyar.

Y’l vell que li diu: –No t’enganyo; la altre vegada va esser perque no’m vas donar res; donam un xich de diners dels que portas y eixirás ab la teva.

Lo noy confiat li entregá la meytat de lo que duya, y content se’n aná caminant, caminant, fins que en una cleda trobá un pastor que tenia un gos hermosíssim y tan cassador que pessa qu’ell veya ja no s’escapava. Lo noy li va preguntar quan ne volia, y’l pastor li demaná un preu que’l pobre noy no duya, per los diners que havia donat al vell. Com podeu suposar, tingué un desespero d’alló mes gros, mes no hi hagué remey, tingué d’anarsen sense’l gos y comprarne un altre.

Al cap de l’any se’n aná al palau del seu pare, hi portá lo gos, lo mateix que’ls seus germans, y reunida la cort lo del mitjá fou lo millor. Lo rey tingué de cumplir la paraula, mes lo poble cridá tant, que’l rey per fí digué:

–Donchs va la última prova:’l: que’l cap de l’any porti la dona mes hermosa y guapa aquell será definitivament qui haurá la corona.– Y’ls doná á cada hu una altre bossa de diners.

Los noys emprengueren camí, y camina que caminarás, fins que foren á un puesto que’l camí’s dividia en tres, que cadescu agafá’l que millor va semblarli.

Lo mes petit tot sol se’n aná pel seu cantó, quan al cap d’una estona trobá lo mateix vellet de las altres vegadas, qui va preguntarli ahont anava. Lo noy tot cremat li va respondre que no li volia dir pues que l’havia enganyat las altres vegadas, y que per culpa seva no tindria’l trono. Mes lo vellet li respongué que no ho havia fet espresament, que li digués ahont anava, qu’ell podria ajudarlo, y’l noy qu’era tot bó li contá com anava en busca d’una dona tant hermosa com no n’hi hagués d’altre, donchs aquest era el preu pera haver lo regne.

Lo noy se’n va anar y al cap de molta estona arribá á un bosch espés y frondosíssim que quasi no hi entrava la claror del dia y ahont se li feu fosch, que tenia pór de pasarhi la nit. Mes no tenint altre recurs, s’enfilá á dalt d’un arbre y s’adormí.

Al endemá quan va despertarse, heuse aquí que aparegueren á sos ulls tal y tal munió de monas enfiladas per tot arreu, arbres, matas y rocas que de veras va agafar pór y mes quan aparesqué una mona mes grossa y lletja que maná á totas las altres que lo agafessin y lo duguessen ahont ella aniria. Mes mort que viu van endursel, y al cap d’una estona arribaren á un palau, ple de preciosas catifas y richs mobles, tot de crestall y or, ahont vingué al noy una grossa malaltia produhida per la pór.

Las monas l’agafaren, lo ficaren en un llit tot ple de bons cuixins y domassos, li digueren que no tingués cap pór qu’ellas no li volian mal y se’l posaren á cuidar tan bé que’l noy ne fou maravellat. Sobre tot aquella mona grossa, á qui totas obehian, s’esmerá tant en cuidarlo que no’s movia may del seu costat y sempre era apunt pera cumplir la seva indicació mes petita. Lo noy ab tants de cuidados s’aná posant bo y quan ja quasi era del tot restablert digué á la mona que se’n tenia d’anar, pus s’acostava l’any que tenia de temps pera cercar una dona que fos molt hermosa, y encara no la havia trobada.

La mona se posá á plorar y li digué que seria la seva mort si se n’anava, que no ho fes pas y no fos desagrahit sobre tot quan feya sa desgracia, que’s deixes del regne y’s cases ab ella.

Lo noy quedá esgarrifat al veurela tan lletja y horrorosa, mes li devia tant, s’havia portat tan bé la mona ab ell, que’l seu agrahiment y reconeixensa lo dugué á renunciar al regne y á contraure matrimoni ab la mona. Empero, á tot aixó, l’any s’acostava que no mes hi faltavan pochs dias y’l noy tenia qu’anar á presentarse al seu pare y á tot lo regne. No podia faltarhi. Aixó’l posá altre volta en mal de cor, tingué una recaiguda y demaná á la mona qu’escribís á n’el seu pare, qu’ell no podia pas acudir á la cita, y que encara qu’ho fes era inútil, pus s’havia casat ab una mona.

Aqueixa ho feu; empero quan no mes faltavan dos dias pera cumplir l’any, comensá á pregar al noy que n’obstant la carta anés á la cita, qu’ella ja’l cuidaria be y que durian totas las altres monas pera ajudarlo. Y fentlo pujar á un cotxe emprengueren camí cap al regne del seu pare.

Podeu contar com ell hi anava, ab quina vergonya, pensant com se presentaria davant de tothom ab una mona per esposa y ab l’acompanyament aquell tan lleig y ridicol. Pobre noy, no sabia lo que li passava, quan heuse aqui que al esser al peu d’un arbre de grossa capsalada vejé que la mona feya aturar lo cotxe, que baixava, ’s posava dreta al peu de la soca, que las altres monas lo baixavan á n’ell, s’agafavan de mans y posantlo també al mitg, al costat de la mona, comensaren á fer la sardana al voltant de l’arbre, ab tanta furia que semblava alló un torbellí de tan depressa qu’anava. Y volta que voltarás, com ell estava tan débil no pogué aguantar mes, sino que va caure desmayat á terra, mentres las altres anavan rodant, y quan torná en sí, ’s trobá ab una noya hermosíssima y guapa al peu de l’arbre y al voltant una munió de noyas totas agraciadas, ab una pell cada una de mona á la má, las que li digueren qu’aquella era una princesa que havian encantat juntament ab ellas qu’eran las sevas camaristas y que totas li regraciavan tant lo haverlas desencantadas.

Lo noy quedá tot parat, se dirigí ab tota cortesia, com á cavallers pertoca, á la noya, posá son genoll en terra y li besá la ma ab tan d’amor, qu’ella agafantlo li doná un bes al front, lo feu pujar en un altre cotxe hermós y de infinita valua y’s dirigiren cap al palau del pare, ahont tothom quedá admirat de veurel ab aquella tan gentil noya, y no ho volian creure, sobre tot despres que havian rebuda aquella carta.

Los altres dos germans vingueren també cadescú ab una noya, las posaren totas tres de costat y encara que aquellas erant molt y molt guapas, cap arribá á serho tant com la princesa desencantada: per aixó tothom doná la victoria al mes petit, y com era la última prova, fou declarat hereu del regne, y si be los altres dos germans rondinavan perque deyan que tot alló d’escriure aquella carta no havia estat mes qu’una treta d’ell pera obtenir victoria fent qu’ells estessin refiats d’haverla, tingueren de convences de lo contrari, quan la princesa’ls hi contá la seva historia y’ls mostrá junt ab sas camaristas la pell de mona que cada una’s guardava.

Llavoras tot poch á poch, s’acostá al noy lo vellet y li digué que si l’havia enganyat las duas primeras vegadas ho havia fet expressament pera que obtingués la victoria definitiva, ja que sols podia esser hereu del regne lo qui desencantés aquella princesa, y aixó sols podia ferho lo mes bo dels tres germans després d’haver passat per las altres duas probas.

Joan lo tonto.

Era una mare que tenia un fill que’s deya Joan y que era per demes beneyt y tonto. De tal manera que ni’n podia fer res ni confiarli cosa alguna. Ab tot, com que la dona era molt pobre, tenia de valerse mes de son fill de lo que desitjava, y aixi un dia li doná un sach de nous y li encarregá qu’anés á mercat á véndrelas, cuidant de que no l’enganyessin.

Lo noy s’ho escoltá be y ab la resolució ferma de no deixarse enganyar, tot carregat ab lo sach que era ben feixuch, se’n aná cap á vendre las nous, arribant á la plassa á la millor hora de venda; per manera que tot desseguida se li acostaren los compradors.

Lo mercadejant, veyent que no’n podia treure altre resposta, se’n cremá y va anarsen.

Passá una estona y no hi aná ningú, tots los compradors se’n retreyan. Per fi al cap d’un xiquet se n’hi acostá un altre.

L’home que devia tenir un genit cremat: –Que’t pensas que só un murri? li diu y plif, plaf, li planta un parell de rebessos, que’l noy se va posar á plorar tot dihent: –Ay! ay! si la mare m’ho ha dit.– Mentres que com sol succehir sempre, tots los desenfeinats de mercat y gent que hi rodava se posá á mofarse d’ell y á riuressen.

A tot aixo la tarde anava cayent y acostantse l’hora baixa; lo noy no tingué altre recurs qu’agafar lo sach qu’era ben feixuch y entornarsen tot poch á poch cap á casa seva, ahont hi arribá quasi ja entre dos llustres.

La pobre dona’s convencé de que no hi havia remey y de que no li podia encomanar cosa alguna. –A lo menos fossis bo pera fer foch li digué.

Y ell que sentintho, tot sonso, sonso, se’n va á la cuina, agafa un misto, lo encén, lo fica entre mitg de la cendra de la llar y comensa a bufar. Ah! no ’us dich res com se va posar! tot blanch de cendra y, lo qu’es pitjor, ab uns ulls que, pobre minyó, li comensaren á coure de tal manera que comensa á cridar, y enrabiat agafa’ls rastells de canem y l’un despres de l’altre’ls posa sobre las brasas y hi cala foch.

Heuse aqui que com la casa era molt petita, desseguida la flama va arribar á la porta, de la porta á las bigas y aviat fou tota la casa enarbolada.

La seva mare quan va adonarsen, tota desesperada anava d’un cantó á l’altre, dihent: –Ay pobres de nosaltres, com ho farem, tan pobres com som, y encara la única cosa que teniam que se’ns arribi á perdre per aquest xicot, com ho farem?– Vos dich que donava llástima son desconsol y’l noy, tot aturdit, també anava d’un cantó’l altre dient que fugissin cap al mitg del bosch, com ho feren.

Mes lo noy tot d’un plegat se gira y diu: –Oh! y com podrem tancarnos perque no’ns robin? oh, no, no, jo no me’n vaig sense endurmen una porta.

Y del dit al fet; vá, arrenca una porta y corra detras de la seva mare qu’ab una germaneta petita ja anavan fugint mes que depressa.

Quan foren á dins del bosch, com que ja era ben fosch, lo noy no feya mes que girarse d’un cantó á l’altre de tanta pór que tenia. Per fi senti una mica de fressa y correns ab la porta y tot s’enfilá á dalt d’un arbre, en lo que’l seguiren la mare y filla per resguardarse de cap mal ó bestia fera.

Heuse aquí qu’era negre nit, quan sentiren remor de veus y passos y una colla d’homes que luego conegueren qu’eran lladres. Los quals s’aturaren al peu del arbre y comensaren á treure sachs, bossas y una pila de cosas, que deixaren á terra pera repartirsho. A tot aixó á la noyeta li vingueren ganas de fer una necessitat, y per mes que la mare sense gosar quasi ni respirar li deya que s’aguantés tan com li fos posible, la noya tingué de ferho y ho deixá anar demunt dels lladres.

–Caramba, quina pluja.– Y encara no estavan dihent aixó, quan lo noy que desde que s’havia enfilat dalt del arbre tenia la porta aguantada ab las mans no pogué sostenirla mes, li faltaren las forsas y tot de un plegat, esquinsant ramas y fent mes soroll qu’una tronada, se’n aná la porta á daltabaix caiguent ab tot estrepit damunt dels lladres; los que ab lo assorament en que vivian, la pór qu’havian agafat, los cops que reberen y’l pes que damunt se’ls esdevenia, s’estremordiren tant que apretaren á corre deixantho tot á terra sense saber cap ahont anavan. Los de dalt del arbre quan veyeren á los lladres fora y tot lo seu tresor abandonat, baixaren mes que depressa, arreplegaren tot l’or y joyas qu’á terra hi havia que ’os dich que no eran pocas, y contents se’n anaren cap á ferse una casa, rientse lo noy del servey que’ls havia fet la porta, aixi com la mare de la beneyteria del seu fill que’ls havia fet richs y felissos per tots los anys de la sua vida.

La rateta.

–Ay pobreta de mí ¿com ho fare ab la boca esqueixadeta? si vull menjar, no podré, me’n vaig á cal sabater que’m cusi la boqueta.

–Lo bosch m’ha dat llenya, llenya he dat á la llar; la llar m’ha dat foch, foch he dat al fum; lo fum m’ha dat boyra, boyra he dat als núvols; los núvols m’han dat aygua, aygua he dat al camp; lo camp m’ha dat blat, blat he dat al flequer; lo flequer m’ha dat pa, pa he dat al amo; l’amo m’ha dat aglans, aglans he dat al porch; lo porch m’ha dat cerdas, cerdas he dat al sabater, y’l sabater m’ha cusit la boqueta.

Los tres consells de Salomó.

Un home, bon traballador de la terra, quedá sense feyna y se n’aná pe’l mon á cercarne. Ab eix intent arribá un dia á demanarne al sabi Salomó qui’l va pendre per mosso; ajustaren preu y’l sabi Salomó li senyalá lo traball que devia fer.

L’home’s posá á traballar, no’s planyé gens, de dia, á tothora, y fins de nit si era menester, ab sol y plujas, fret y calor, posá bé las terras que llevaren molt mes que las vehinas y acabat l’any, terme del contracte, aná á veure al sabi Salomó, á qui digué si estava content de la seva feyna y li demaná la soldada convinguda, pera podersen anar á casa seva.

Lo sabi Salomó aná á examinarho tot punt per punt y quedá tant satisfet que li digué si volia quedarse una altra anyada mes, qu’allavoras ja li donaria lo salari dels dos anys. L’home no hi venia gaire be, mes á la fi, pensá que d’eixa manera podria dur mes diners á sa familia, ajustá preu y’s resolgué á quedarshi.

Torná als camps, los conresá tant ó mes be que la altra anyada, no s’hi va planye gota y al fi del any estavan tots tant ufanosos que davan goig solsament de veure. Content se’n va anar á trobar al sabi Salomó, li digué com havia acabat lo seu contracte y li va demanar la soldada.

Mes lo sabi Salomó, despres d’haverse mirat be sas terras, li va respondre que no tenia pas ganas de despendres d’ell y que per lo tant, tenia de quedarse un any mes y que allavoras li pagaria tot lo que li devia.

L’home no’n fou pas content: feya dos anys que traballava y encara no havia vist gens ni mica de paga, á mes de que comensava á anyorar á sa esposa y fills, y havia esperat ab massa delit aquell dia per anarlos á veure. Aixis es que li digué que no, y que lo que desitjava era anarsen á casa seva y dur los diners á sa familia.

–Lo qu’es per ara, vamos, li respongué’l sabi Salomó, ne tinch ben pocas ganas, necessito massa de tos bons serveys pera que te’n vajis; si’t convé tant, empero, vesten, mes jo’t prech que’t quedis un any mes.

L’home no sapigué que respondre: be volia per un cantó anarsen, pus la seva familia lo atreya, mes per l’altre li recava deixar aquella casa ahont guanyava tant bon preu y era estimat del amo: volia y dolia. Lo sabi Salomó no deya res, volia que obrés ab entera llibertat; per fi despres de molt cavilar resolgué aquell lo quedarse. Ajustaren preu y abdós contents, per lo seu costat se’n anaren cadescu á las sevas feynas.

Passaren frets forts y neus, passaren soleyadas, nits curtas y nits llargas y, l’any acabat, l’home se torná á presentar al sabi Salomó y li demaná la soldada de tots tres anys y permis pera anarsen á casa seva.

–Si estás resolt á anarten, jo no puch pas privarte mes, y comprench be que desitjes anar á casa teva; mes en quant als diners, quasi m’atreviria á dirte que’ls deixessis, que de segur poden esser causa de la teva desgracia.

–Y donchs los meus fills y la meva esposa ¿perque hauré traballat jo tant aquest temps? digué.

–Be, home, jo no’t dich que si vols no te’ls dongui, solsament crech y per aixo’t recomano, que’ls deixis, qu’anirás molt millor sense’ls diners que no pas ab la butxaca plena: tú no sabs los perills que hi ha en lo mon y lo que pot sobrevenirte si se sab que te’n tornas rich á casa teva. Creume, deixals y jo en cambi’t donaré tres consells que’t valdrán mes que no pas tot l’or que portis.

L’home no savia avenirshi, mes tantas rahons li dongué lo sabi Salomó y tant lo va saber convence, que per fi’s resolgué á deixar tot lo seu salari en poder de son amo en cambi de tres consells que li donaria.

–Escoltals be perque poden servirte de molt: –No deixis la carretera per la dressera; Lo que no’s cou per tu, no’s cou per ningú; Avans de fer una cosa dorm ab ella.

L’home se’ls va escoltar ab tota atenció, va apariar lo seu fato, qu’era ben poca cosa, y’s despedí del sabi Salomó, qui, en recompensa de son bon comportament y serveys, perque dugués alguna cosa pera sa esposa y fills, li dongué un pa com á memoria, dihentli que no se’l menjés fins que fossen tots junts.

L’home ficá’l pa al sarró y se’n va anar, camina que caminarás; lluny com era de casa seva, procurá fer tanta via com li fou possible, mes per aixó no’s gosava may á arriscar á eixir fora de la carretera per mes qu’alguna vegada conegués ell mateix que feya marrada. Aixó ho coneixia tambe tothom, y dos companys qué seguian lo mateix indret qu’ell, s’estranyaren molt de veurel tant depressa y de que no aprofités las dresseras, aixi es que l’emprengueren, y creyentse qu’era perque no las savia, lo convidaren á anar junt ab ells y á ferne, com ells eran acostumats, tantas com ne trobessin, mes l’home no volgué convenirhi. Be li feren avinent que la fosca comensava á amplenar tota la terra y que deixantlos á n’ells tindria d’anar sol, esposat á que’l robessin y sobre tot á arribar tardissim al hostal que mes aprop hi havia, be li esposaren una pila altre de rahons pera convencel, l’home se recordá del primer consell que li havia dat lo sabi Salomó “no deixis la carretera per la dressera”, se feu lo indiferent, los hi regraciá’l seu bon desitj y la emprengué sol, carretera amunt, mentres los altres se ficaren per un costat á seguir la dressera.

Era ja quasi bella nit, quan lo nostre home, despres d’haver caminat molt, arribá al hostal de aturada, ahont preguntá per los dos companys que temps ha tenian que serhi, mes ningú sapigué donarnhi compte. Al cap d’una bona estona trucaren y eran ells, mes los pobres venian tan atropellats y malmesos que quasi no’s coneixian. Los hi preguntaren que’ls hi havia passat y ells van respondre que havent deixat la carretera pera seguir la dressera, al mitj d’ella, boy al arran d’un bosch, los hi havian sortit uns lladres que no sols los hi havian robat tot lo que duyan sino que’ls havian malmés d’aquell modo.

L’home pensá quan acertadament havia seguit lo consell del sabi Salomó y’l bon servey que aquest li havia fet y quasi estigué content d’haber deixat los diners y no dur res á casa seva en cambi de tant bona máxima.

Se n’aná á dormir, després d’haver donat tots los ausilis necessaris als dos companys, y al següent dia continuá sa ruta tant mes content quant mes s’acostava á casa seva.

Lo cami no obstant era molt llarch y se li esdevingué la nit prop d’una casa en la qual aná á demanar posada. La mestressa ab la franca hospitalitat de montanya, lo feu entrar y li dongué un puesto al escon, bora de la llar, pera que s’escalfés. A n’aixó al cap d’un rato, arribá l’amo y al veure un home jove assentat al escon, prop de la seva dona, com era molt gelós, s’enfadá de tal manera que comensá á recriminarla de totas veras.

L’home be volia defensarla y explicar com havia arribat per casualitat, y quasi ja tenia la paraula á la boca, mes recordantse del segon consell del sabi Salomó clogué los llavis. A tot aixó l’amo anava cridant, exaltantse ell mateix, fins que la dona volgué dir alguna cosa y explicar la sua inocencia que allavoras se sortí de test y no hi hagué remey, d’una cosa’n vingué un’altra fins á arribar á agafarla y ferla malbé quasi á cops. Lo bon criat de Salomó no ho podia mirar impassible, aixi es que’s frissava per anar á favor de la dona, mes se recordava del segon consell que li havian dat y de lo be que li havia reixit lo primer, que’s posá un mos á la boca y deixá anar fent sens dir una paraula y per lo contrari ajeyentse alli mateix pera posarse á dormir. Marit y muller quan estigueren ben cansats també ho feren y’s passá aquella nit tranquila, no deixant per aixó’l jove de sentir de tant en tant crits y conversas.

Al mati següent lo nostre home quasi no savia que ferse, si anarsen sense dir res ó be despedirse de lo amo, quan baixant aqueix l’abrassá y li digué que be podia darse per ben content de no haver dit res la vetlla avans, perque sino, hauria seguit la sort dels altres que ho havian fet, á qui á tots havia mort creyentlos culpables y cómplices ab la sua dona per l’interés que per ella’s prenian, mes qu’ell ab lo seu callar li havia tret la vena dels ulls y tornat la pau á la familia, donchs s’era ben convensut de que no tenia cap interés pera ella.

Lo nostre home’n fou tant mes content quan vejé que’l segon consell li havia salvat la vida y prenent comiat del home, emprengué altre volta camí pensant en la alegria que tindrian sa esposa y sos fills de veurel altre vegada, y camina que caminarás, al últim arrivá á veure lo campanaret del seu poble y mes enllá tota voltada d’hermosos arbres la seva blanca caseta ahont hi tenia tots los millors recorts de sa vida y lo qu’estimava mes y feya sa felicitat en eixa terra.

Contar la emoció que va sentir no’s pot pas esplicar, semblava que tot ell se rejuvenia y tornava á nova vida. Ab lo cor palpitant s’hi dirigí y quasi ja era ben aprop que’l sol ja se n’havia anat á la posta, quan per la porta de darrera vejé eixir un capellá que s’abrassava ab la seva dona. Un núvol passá per davant de sos ulls, ¡quin desengany mes terrible! gaire be li fou precis aguantarse ab un arbre pera no caure á terra. S’aturá sense saber que ferse; per fi la sanch pujá á son cap y foll enterament, eixit de test, se’n aná cap á casa seva. De sopte li ferí la imaginació lo tercer consell “avans de fer una cosa, dorm ab ella” y cavilant, cavilant, se’n aná cap á casa seva á veure venir.

La seva dona y’ls seus fills aixi que’l vejeren podeu contar quina alegria van tenirne, tant mes grossa quant era menos esperada, donchs que despres de tant temps, y promesas cada any de venirne, may ho feya. Empero hi faltava un fill: l’home recelós y agitat com estava no se’n havia adonat, per fi va preguntar per ell y la seva dona li contá que feya poch que havia eixit per anar á fer exercicis tota la nit, donchs que s’havia fet capellá y l’endemá cantava la primera missa.

L’home llavoras ho comprengué tot, abrassá á la seva dona y li explicá lo recel ab que havia arribat, pero que mercés als consells qu’havia rebut, s’havia lliurat de matarla y de perdres ell y tota la seva familia. Com es natural tothom volgué saber quins eran aquestos consells y qui’ls hi havia donat; l’home ho explicá tot fins los perills de que l’havian tret durant lo camí y quan se pensava que tots n’estarian contents vejé que la seva dona posava d’alló mes mala cara.

–¿Y be, y donchs no dus res de tots aquets tres anys, y ab tres consells t’has aconsolat? veyam si’ns donarán pa pera viure.

Y aixis comensaren contra ell una pila de recriminacions que’l home tingué d’aguantar. Per fi’s posá tota la familia á taula á sopar, donchs que ja era hora, y recordantse l’home del pa que li havia donat lo sabi Salomó, y de que li havia dit que no se’l menjés pe’l camí, sino quan fos á casa seva, lo feu treure del sarronet, lo posá al mitg de la taula y quan los fou menester’l ensetaren y ab gran sorpresa vejeren eixirne diners de dintre, l’obriren pe’l mitj y aparegué en monedas d’or, bo y comptant, tot lo que pujava la soldada de las tres anyadas qu’havia estat l’home en casa lo sabi Salomó.

Llavoras tothom conegué la gran prudencia y sabiduria d’aquest y no tenint boca mes que pera alabarlo, foren molt contents y per sempre mes ben richs y felissos.

Los dos germans.

Hi havia un pare que tenia dos fills, los quals eran molt ambiciosos, aixi es que en ser un xich grans, trovaren petita la casa del seu pare y estret lo poble en que vivian y determinaren fugirne.

Y un dia al dematí, tots dos ab lo farsellet á la esquena, se’n van anar de casa seva: –Jo vuy ser bisbe, digué l’un. –Donchs jo rey, respongué l’altre; y anaren seguint fins que’l cami’s partia en dos, que cada un tirá per un costat, l’un á la dreta y á la esquerra l’altre.

Lo qui volia ser bisbe va trovar una bossa plena de diners, ell que la pren, se’n va á la ciutat, se posa á estudiar per capellá, s’ordena y com tenia tants y tants diners, era un gros las caritats que feya, de manera que la seva fama de virtuós se feu pública y’l feren bisbe quan morí’l que hi havia. Aquell ja havia lograt son objecte.

L’altre aná seguint son cami y en lloch va trobar res, ni medi pera pensar com podria satisfer la seva ambició, solsament al cap de molt temps va trobar dos xicots que’s barallavan.

–Es que la cadira te la virtut de que assentantshi porta allí ahont un vol, y la trompeta de que tocantla fa eixir tants soldats com se vulla.

Los noys de bona fe hi caigueren, li donaren cadira y trompeta y ell asseyentse á la primera, diu:

Y la cadira’l dugué á aquella ciutat. Quan hi fou, va llogar una casa davant mateix del palau, y com veyés á la princesa, va comensar d’enamorarla. La noya també s’agradá d’ell, donchs qu’era molt guapo y poch á poch arribaren fins á enamorarse.

Un dia que com á bons enamorats tot s’ho explicavan, lo noy li digué com tenia una cadira que portava alli ahont un volia y una trompeta que tocantla feya eixir tot de soldats, y la noya tota curiosa li digué que li ensenyés.

Lo rey tenia gran consell y quedá tot admirat de veure arribar alli al mitj á la seva filla.

Aqueixa li explicá lo de la cadira y la trompeta, y’l rey li digué que fes per manera de quedarsho, donchs qu’eran cosas que’ls podian servir molt.

La noya se’n torná cap á lo seu enamorat y li digué que li deixes probar la trompeta á lo qual aquest hi caigué de tal manera, que la noya asseyentse á la cadira y tocant la trompeta desaparegué de la seva vista. Eixiren desseguida los criats y llensaren al noy fora del palau.

Lo noy s’encoratjá de tal manera que no es pera dir: lo cas es que’s trobá pobre y sens saber que fer emprengué camí fora de la ciutat. Caminant, caminant, sense trobar res, al últim vejé una figuera.

Ell que se n’hi va, menja una figa, despres una altra y anava á menjar la tercera quan s’adoná de que li havian nascut duas banyas al cap. Llensá aquella mes que correns y baixá de la figuera ab las duas banyas que no sabia com tréureselas ni taparlas, emprenguent altra volta’l cami.

La gana l’aturdia, emperó no veya mes que figueras y no s’hi gosava á enfilar ni tampoch á cullir cap figa. Camina que mes caminarás, vingué un moment en que no pogué mes y banyas ó no banyas va resoldres á menjar figas. Ell que se’n va á una figuera, menja una figa y li desapareix una banya, en menja una altra y li desapareix l’altra banya.

Y cullintne mitja dotzena, va recular de camí, va cullir sis de las altres figas que feyan eixir banyas y se’n va anar á la ciutat del rey ahont las posá en venta.

Com era al mitj de l’hivern, tothom quan las va veure las hi va aná á comprar, mes ell ne volia un preu tant crescut que ningú tenia prou diners. Los reys quan ho sapigueren, las hi feren aná á comprar y’l noy los hi vengué la mitja dotzena que feya sortir banyas.

Los reys, com podeu contar, no ho sabian, y partintselas, ne menjaren duas lo rey, duas la reyna y las altres duas la princesa, y heuse aqui que’ls eixiren á tots desseguida unas banyas que ni ells mateixos savian avenirsen.

Y enduguéntselen dintre un quarto, li comensá á darli bastonadas fins á cinquanta que li feu veure’ls ulls verts, despres li doná á menjar duas figas de la altra figuera y las banyas li desaparegueren.

Y tancá á la reyna dintre lo mateix quarto; mes com la pobre dona no hi tenia cap culpa, li doná solsament á menjar las altres duas figas, fentli mercé de las bastonadas, y quedá curada.

Qu’era lo qu’ell volia y se la endugué al mateix quarto, ahont se descubrí qui era y li comensá á donar tantas bastonadas, dihentli que no pararia fins que li tornés la trompeta y cadira, que la noya no tingué altre recurs qu’entregárlashi. Llavoras li doná las altres duas figas y quedá la noya sense banyas.

Una volta torná á estar lo noy en possessió de sos maravellosos objectes pensá com ho faria pera esser rey y recordantse del seu germá, se n’hi volgué anar, s’assentá á la cadira y’s trobá en un palau grandiosíssim tot ple de criats los qui li preguntaren qui era y lo que cercava.

Lo noy’ls hi digué que cercava al amo, donchs que no tenia cap dupte de que aquest seria’l seu germá, lo feren entrar y’l vejé assentat á una gran cadira tot voltat de patjes que l’un li tenia’l bacul y l’altre la mitra.

Lo noy li explicá tot lo que succehit li havia y lo seu germá li doná una bossa plena de diners y li digué que se’n tornés á la ciutat del rey á lograrho. Se’n hi aná aquell y quan hi fou, construhí un palau molt gran davant mateix del que habitavan los reys.

–De qui será deyan aquestos, tan hermos palau? mes quan ho sapigueren, recordantse de las burlas que’ls hi havia fet, no’n volgueren sapiguer res, per mes que la noya, estimantlo encara, intercedís ab los seus pares pera que li deixessin casar.

Lo noy torná á demanar consell al seu germá qui li digué que toqués la trompeta; y fentho, per tots quatre costats de palau li comparegueren una munió de soldats á las sevas ordres. Se posá al davant d’ells; lo seu germá’l va acompanyar donchs qu’allavoras los bisbes anavan també á la guerra y los pares de la noya quan vejeren aquell numerós exércit en lo quin fins hi anavan bisbes, cregueren ben be que’l noy era un princep que devia haver estat encantat, li concediren la filla, casantlos lo germá bisbe, lo rey’ls entregá’l regne, donchs que ja era molt vellet, y’l noy y la noya foren molt felissos regnant molts anys en aquella terra.

Altafulla.

Hi havia un poble en que tot eran bruixas, lletjas y vellas, que tenian mes poder que no pas lo diable. Las altres pocas donas de las que hi vivian, quan ne veyan alguna, amagavan sas criaturas y fins ellas mateixas fugian per pór d’una mala mirada, amagantlashi sobre tot las bestias de llurs casas, pus moltas vegadas sens saber com las trobavan totas mortas de sols una mirada d’aquellas.

Las bruixas per aixó, encara que veyessin que tothom ne fugia, no’n feyan gens de cas, ans al contrari, procuravan ferne de las sevas aixis qu’ocasió se’ls presentava y anavan cada nít del dissapte á juntarse en unas ruinas y á tenir sás conciliábuls.

Sobre tot si feya lluna, encara millor, y entre mitj dels xiulets de las ólivas y dels cants dels grills treyan d’una cova una grossa caldera, arrancavan de las escletxas de la paret las arrels y herbas secas, encenian una foguerada, cada una hi tirava las herbas é ingredients que duya, ho remenavan be ab una pota de cabra, se posavan á ballar fent sardanas vertiginosas de tant depressa, entre mitj de xisclets y crits horribles, y despres untantse, cridant “Altafulla”, quedavan convertidas en aucellots negres com á mals esperits y’s posavan á volar per damunt de la terra fent la desgracia de per tot alli ahont passavan, fins á esser al demati següent, que, tornantse altre vegada donas, cadescuna se’n anava pe’l seu cantó, vellas y lletjas, ab la ma al gayato, la esquena corva y la cabellera esperrucada, com si tal cosa.

Tot aixó’s deya en lo poble y mes de quatre postas hi havia hagut entre’l jovent per qui ho aniria á veure y fora prou valent pera arriscarshi, mes ningú gosava. Un jove per fi, de cos gentil y ánima ben disposta, volgué probarho: arribat lo dissapte, al esser al foscant, se’n aná tot sol cap al castell de las bruixas y’s posá á esperar que la hora fos arribada.

Lo vent ab impetuosa furia, passant d’un cantó á l’altre, feya estremir las parets y cambras, la nit era fosca, las herbas y arrels fregant per tot, produhian sorolls estranys y ferestechs, si alguna cosa s’ovirava, era sols de tant en tant los dos encesos ulls d’alguna óliva posada al cim d’un capitell ú oberta finestra, fixant sa mirada com si escudrinyés alguna cosa, y’l jove amagat allí en un racó d’una cambra, entre mitg d’un munt de pedra, anava esperant la hora. Quan va ser prop de la mitja nit, vejé arribar una porció de vellas, las quals se besaren en lo front mentres s’esgarrapavan ab las unglas, y carregada cadescuna ab un manadet d’herbas, encengueren un gran foch, hi posaren una grossa caldera, tiraren en ella mentres anavan murmurant cosas estranyas, ara una, ara altre de las herbas que duyan y prenent aquestas diferents colors y visatjes se posaren aquellas á ballar una llarga sardana. De tant en tant s’aturavan y una nova sustancia estranya anava dins de la caldera; fins hi arrivaren á tirar un bras de criatura. Llavoras lo foch prengué un color estrany y s’alsá una fumarada tan calitginosa y pudenta que quasi no’s podia respirar, ni las unas bruixas ab las altres gaire be’s veyan y anavan resant y murmurant mentres la caldera’s refredava y ellas s’anavan fent los untets fins que en un rellotge lluny se sentiren las dotze, que dihent totas de cop “Altafulla” quedaren tornadas en aucellots negres y emprengueren lleugera volada.

Lo jove que ho havia estat veyent tot y que las havia vistas desapareixe, no quedant satisfeta encara tota la seva curiositat, volgué corre la aventura fins al últim estrem y sapiguer ahont anavan y lo que feyan, volgué ser com las bruixas, y aixis que las vejé empendre son vol, aná correns cap á la caldera, s’untá be ab tots los ingredients qu’en ella hi havia y pensant que si deya “Altafulla” tindria d’anar tan alt com las bruixas y aquestas lo veurian y’l matarian, ell que diu “Baixafulla” y sens saber com quedá convertit en burro.

No hi hagué remey; la paraula estava dita y sentí creixers las orellas y allargárseli’ls brassos, arrodonirseli peus y mans fins á esser potas, al detras eixirli cua, no podent fer mes que brams y ab una forsa tant gran que lo impulsava que no tingué altre recurs que posarse á corre seguint sempre lo vol de las bruixas. Aixis es qu’eixas volant en un moment eran d’un cantó á l’altre y ell anant per terra, saltant barranchs, tot arreu espinantse, topant ab casas y arbres, sempre seguintlas, no tenia esma ni savia lo que li passava, ni de quin modo eixirse. Volia cridar mes sols brams eixian de sa boca y foll, sentia las imprecacions d’algú que’n los camps regava ó passava per los camins á qui tocava y fins li aparegué sentirse corre al detrás, mes may podia aturarse. Qui sab quantas terras arrivá á atravessarne fins que per fí per la sua sort vejé clarejar l’auba y comprengué que s’anava acostant cap al castell de las bruixas. Llavoras comensá á respirar, mes arribá á aqueix al mateix temps que las bruixas y aqueixas vejent lo burro, esclafiren en una mofadora rialla, l’agafaren, li lligaren un ronsal ben fort que fermaren á una reixa y cada una ab lo seu bastó li aná pegant cops y mes cops per la sua esquena fins á llevarli la pell, que allavoras poch á poch li aná eixint la de home, fins á recobrar sa primitiva forma, mes tan fet malbé, tot espinat de camas y fet un blau lo seu cos, que caigué en terra sense que ningú l’hagues pogut coneixe y demanant misericordia á las bruixas, mes ja no’n va veure ni una; totas havian desaparescut. Com va poguer va alsarse, se’n torná al poble, en lo que tothom n’hagué grossa llastima y ningú volgué tornar á esser curiós ni á fer cap mes probatura.

Lo espabilat.

Una vegada era un jove que tingué de corre moltas terras y al tornar á casa seva, despres de molts anys de ausencia, la seva mare fou tan soptada que fins arribá quasi á caure malalta d’alegria. Lo jove s’abrassá ab ella, li feu paibagar lo plor, y quan se creya felis de trobarse altre volta á casa seva, sa mare li manifestá que en mitj del goig tenia novas ben tristas que darli y era que mentres ell havia estat fora havia mort lo seu pare y qu’ella, viuda, havia arribat á tal grau de pobresa, que allavoras mateix no tenia res pera menjar.

La dona ho feu, doná’l sach ple á son fill y aquest carregantsel al coll se’n aná cap á un molí ahont ja savia que no hi havia aygua, deixá’l sach á terra, donchs que li pesava molt, y cridá al moliner.

–Ola, moliner, venia á veure si’m voldriau moldre aquest sach de blat que porto.

Lo jove, sentint aquella resposta, agafá’l sach, sino que’n compte de pendre’l seu, en culli un que n’hi havia al costat mateix ple de farina y se’n aná cap á casa seva, en la que trobá á la seva mare que’n fou tota contenta de veures ab tant be de Deu.

Mentres tant lo pagés, amo de la farina, se’n aná al molí, demaná’l seu sach, y va endurselen, mes quan fou á casa seva y’s trobá ab que á dins hi havia cendra se’n cremá d’alló mes y va anarsen desseguida al moli, ahont lo moliner quedá mes que parat de lo que succehia.

A tot aixó un vehí que hi havia que no era gaire amich del moliner, comensá á mofarse de la burla que li havian fet y’l moliner se cremá tant que se’n aná á casa del jove á dirli que li dongués lo sach de farina que li havia cambiat ó sino, si se’l volia quedar, ja li donava ab tal que anés á pendre y li dugués lo cavall del seu vehi; donchs que aixó era per ferli una burla.

Lo jove s’estimá mes pendre lo cavall que no pas tornar la farina, lo moliner pagá aquesta al pagés y aquell se posá á escriure una carta al vehí del moliner dihentli qu’aquella nit li tenian de robar lo cavall que tenia.

Aixi que’l vehí la va rebre, se posá en guarda, tancá be totas las portas y maná á sos criats que no deixessin pas may de vista al cavall.

–So un pobre, si’m voldriau dar aculliment per aqueixa nit.– Lo jove s’havia vestit de pobre.

Per fi, despres de molts duptes y enrahonaments li obriren la porta. Lo pobre com de costum se’n aná cap á la establa, se hi apariá un jas de palla y’s posá á fer veure que dormia.

Los mossos vetlla que vetllarás allí al peu del cavall, al últim se posaren á jugar y’l pobre, tot fingint que ab los crits se despertava, volgué esser de la partida y’s posá á jugar també.

Ab lo jugar, enrahonant y cridant, vingué molta set als mossos y’l pobre treyentse una carbasseta de vi’ls hi dona beure. Mes en lo vi aquell, lo pobre hi havia posat dormitori y’ls mossos comensaren á adormirse qu’ells mateixos s’admiravan de no deixondirse.

Mes un d’ells qu’era mes viu que’ls altres va respondre: –Ja sé com ho faré, posaré la sella al cavall, jo hi pujaré á dalt y aixi, encara que m’adormi, si se’n duhen lo cavall jo tindré de sentirho.

Lo jove, quan los vejé á tots adormits fins lo qui era á cavall, agafá quatre estacas, afluixá la sella, las hi ficá per entre mitg y fent seguir poch á poch al cavall obrí la porta y fugí, deixant á l’altre adormit dalt de la sella sostinguda per las estacas.

L’endemá al demati, l’amo, desde’l seu cuarto, cridá als mossos si tenian encara guardat lo cavall y’l de dalt de la sella li respongué que sí, donchs qu’ell encara’l muntava. Mes quan aquell arribá á la establa y’s vejé burlat d’aquella manera, s’encoratjá d’alló mes y comensá á cridar d’un cantó á l’altre movent tant esbalot que eixiren tots los vehins y un, qu’havia vist las burlas que feya l’altre dia al moliner, no pogué menos que riuresen, cosa la qual resentí en gran manera al burlat.

–Es lo pobre, es lo pobre,– digueren tots, –mes qui podrá ser aquest, qui podrá ser?– Per últim pensaren que no podia ser altre que’l jove vingut de llunyas terras.

L’amo del cavall que se n’hi va y li diu: –Tú m’has pres lo cavall, t’ho perdono per la gracia ab que ho has fet, mes te de ser ab una condició y es que prenguis los llansols de mon vehí mentre estigui adormit.

Ell que guarneix un ninot de palla, espera que sigui fosch y quan conegué que tothom era al llit, s’enfila á la finestra del vehí, hi posa’l ninot, baixa y quan es á baix tira una pedra ben grossa á la finestra.

La dona’s va despertar y ab la por al cos tocá al seu marit y li digué com havia sentit fressa á la finestra. L’home s’alsá y de puntetas se’n va cap á la finestra y aixis que la obre y’t veu un home li dona una espenta y’l tira á daltabaix. Desseguida se sentí un crit horrorós.

L’home’s llevá, baixá, obri la porta y se’n aná á llensar un xich mes lluny al ninot, mentres lo jove se n’entrá á dins de la casa y digué ab veu baixa á la dona.

La dona, creyent qu’era’l seu marit, ho feu y quan arribá aquest y vejé’l llit sense llansols, li preguntá com es que’ls havia trets.

–Qui podrá ser, qui podrá ser? Sols ho pot haver fet lo jove que ha arribat de llunyas terras que ja n’ha fetas d’altres.

L’endemá al demati l’home se’n aná á trobar al jove y li digué que no li perdonava la burla sino’n feya una, pero ben grossa, á un usurer que en lo poble hi havia.

Heuse aqui qu’aquest usurer era un home molt avaro y pera no gastar llum, aixis qu’era entrada de fosch se’n anava á la Iglesia á fer veure que resava; lo jove l’espiá be y al vespre, quan la Iglesia era deserta que no mes hi havia l’usurer, ell que s’hi fica, ’s posa al peu del altar y comensa á cridarne.

–Qui vulgui anar al cel ara es l’hora, qui vulgui anar al cel ara es l’hora.

L’usurer se’n va anar cap á casa seva y com era tant avaro, ne prengué no mes una part y se’n torná á la Iglesia. Mes lo jove que ja’l coneixia, encara no va sentir qu’entrava, ’s posá á cridar:

No tingué altre remey l’usurer que anar á cercar tots los diners que tenia, y deixarlos al peu del altar; lo jove los prengué, tapá d’ulls al usurer y lo feu pujar per la escala del campanar donantli un cop á cada replá, dihent: –Ara som al primer punt de la gloria, ara som al segon, ara al tercer.

Despres lo feu baixar y corre sempre tapat d’ulls per diferents carrers dihent á cada cantonada despres d’haverli donat un bon cop á las espatllas: –Ara som al primer carrer del cel, ara som al segon carrer, ara som al tercer.

Al últim lo pobre usurer se cansá y volgué desferse lo mocador, y lo jove despres d’haverlo aplansonat una mica, apretá á corre ab los diners y’l deixa allí sol ahont á l’endemá lo trobaren los vehins malmés y pobre, no tenintne ningú llastima, mentres lo jove enduguentsen la seva mare aná lluny á disfrutarne de las riquesas.

La noya dels cabells d’or.

Heuse aquí que una vegada era una dona que se’n aná al bosch á fer llenya. Talla que talla, á lo millor se li aparegué un gegant que li va dir qu’era l’amo del bosch y que volia matarla per la llenya que li robava.

La dona’s posá á plorar y li demaná gracia no fos mes que per l’infant que duya en sas entranyas, y’l gegant consentí en no matarla si li donava’l fill ó filla que li nasqués.

Hi va accedirhi la dona y tota trista se’n aná á casa seva, en la qual á son degut temps fou deslliurada d’una noya qu’era un tresor de gentilesa, mes que tot per sa cabellera qu’era tota d’or.

La noya anava per allí, al voltant de la casa jugant sempre, y tot sovint se li apareixia un gegant que li encomanava que digués á la seva mare que li cumplís la promesa. Ella no ho entenia y ho anava á dir á aquella, la qui may li tornava resposta, fins que’l gegant cambiant de dita, ’l dia que va trobar á la noya, va dirli que digués á la seva mare que si no cumplia lo que li havia promés ell s’ho pendria.

La noya ho feu tal com lo gegant li havia dit, y la seva mare arrencant un gran plor li feu tres patons y una abrassada y li digué: si torna á dirtho, digas que s’ho prengui.

Heuse aqui que un dia la noya s’estava jugant tota contenta prop de casa seva quan se li apareix lo gegant qui li diu qu’advertís á la seva mare que si no li donava lo que li havia promés, ell s’ho pendria. Y la noya ab tota ingenuitat ella que li diu:

–Donchs be.– Y’l gegant qu’agafa la noya, la qual arrencá ab un gran desespero, y se la endugué vers un palau lluny molt lluny, empero hermosíssim com cap altre.

Allí la noya hi estava be, prescindint del recort de sa mare, y era complascuda de tot lo que volia y agassajada del gegant, qui li doná un gos, un gatet y un esquirol pera que s’entretingués y cada demati la pentinava, contantli un per un los cabells d’or que tenia.

Conta que contarás, la noya era cada dia ab ells mes guapa, y heuse aqui que un dia’l fill del rey anant de cassa s’enfonsá per aquellas boscurias y veyent lo hermós palau ahont habitava la noya, tot estranyat va acostarshi.

Cabalment la noya s’estava en finestra y’l princep va agradarse tant d’ella que li cobrá gran d’amor y comensá á tirarli mes amoretas que no pas estrellas te’l cel ni la platja arenas.

De la una anava á la altre y queyan be á la orella de la noya, qui galantment las hi tornava, de modo qu’era alló un joyell de dictats com no n’hi hagués d’altres en tota la terra.

Tant y tant s’agradaren, que’l príncep li demaná si volia ferli mercé d’un d’aquells cabells d’or que tant guapa la feyan. Y la noya que li diu:

La noya que’s desfá sas trenas, n’arrenca un cabell y’l doná al jove, lo qui’l besá ab mes de cent patons y’l posá al bell costat de son cor.

A l’endemá al matí lo gegant va pentinar á la noya; despres un per un li va contar los cabells y trobantne un de menos se posá tot foll y li preguntá ahont era. La noya li digué que’l gos li havia arrencat tot juganthi y ell que mata al gos.

Lo príncep desde aquella hora en avant tot sovint eixia de cassa y se’n anava cap al palau de la noya, ahont passava las horas mortas; al cap d’un quan temps demaná á la noya si li volia donar un altre cabell d’or, dels que tan guapa la feyan. Y ella que li diu:

Ella que li dona un cabell que’l princep se posá al mitg del cor y á l’endemá al matí, quan lo gegant li va contar los cabells, trobantnhi á mancar un, se posá ab grossos crits y li demaná ahont era. La noya li digué que tot jugant ab l’esquirol, aquest li havia arrencat; y’l gegant matá l’esquirol.

Lo príncep continuava mes enamorat cada dia y passat un quan temps li demaná un altre cabell d’or.

Ella que li dona, ’l príncep se’l posa al mitg del cor y al matí següent, quan lo gegant contá’ls cabells á la noya y n’hi trobá un de menos, tot cremat va preguntarli qu’es lo que n’havia fet.

Heuse aquí que’l jegant se’n anava cada demati á passeig ab la noya per aquells grandiosíssims jardins que’l palau voltavan y tot li ensenyava. Tot passejant, passejant, arribaren á un roser d’unas rosas molt y molt encesas, y’l gegant que li diu:

–Veus aquestas rosas tan encesas? agafantne un grapat de fullas y tirantlas á terra surt un foch que tot ho abrusa.

Seguint per un altre caminal, arribaren á un roser que tenia unas rosas blancas com tofas de neu y la noya admirantsen, lo gegant li digué que tirant sas fullas á terra, n’eixia desseguida un riu molt gran.

A tot aixó lo fill del rey cada dia era mes enamorat de la noya, y no poguent resistir al seu amor, un dia li demaná que ja que’l gegant no la volia deixar, que fugissen tots dos.

La noya hi convingué, y al dia següent posantla lo príncep en la grupa de son cavall fugiren á mes corre.

Quan lo gegant va adonarsen se posá á perseguirlos, y com tenia las camas tan llargas, prompte va atraparlos. La noya que tira las fullas del roser á terra y surt un riu que era tan gros com lo mar, mes lo gegant d’una sola camada va traspassarlo; ella que tira las rosas encesas é isqué un foch tan horrorós que tot ho abrusava, y que en cap manera pogué passar lo gegant.

Llavoras, una volta lliures los dos joves, se’n anaren al reyalme del noy, ahont son pare’ls rebé ab gran agasajo, enviaren á cercar á la mare de la noya, feren unes grans bodas y visqueren molt felissos per tots los anys de la sua vida.

La capseta.

Hi havia un home y una dona molt pobres que tenian dos fills y duas fillas. L’home havia fet tots los esforsos posibles pera no quedar reduhit á la miseria: havia traballat tant com havia pogut, mes no hi havia hagut remey sempre era mes pobre. Veyentse d’aquella manera, deslliberá lo anarsen pe’l mon á veure si en un puesto ó altre trovaria alguna cosa. Camina que caminarás, s’allunyá tant de casa seva que fent ja dos ó tres dias qu’era fora, los seus dos fills pera alleugerar lo carrech de la sua mare en mantenirlos y lliurarse al mateix temps de la miseria que’ls cercava, se’n anaren á ferse soldats.

Mentres tant l’home lluny, mes lluny cada dia, ab lo dalit ab que anava, se trová ja quasi fosch sense poble algun ni casa sisquera pera passar la nit; per fi despres de molt mirar y cercar, vejé al cim d’un turonet un castell arruinat al que va dirigirse.

Tot caigut y malmés, sols se conservavan las parets altas y feréstegas, ab los finestrals oberts per ahont hi xiulava’l vent y ab nombrosos caus ahont feyan niu las xiuladoras ólivas, de manera que dava basarda, mes ell s’hi arreglá un jasset en un racó ahont era crescuda la herba, mitj cobert per un tros de teixinat qu’encara’s conservava y alli passá la nit.

Al mati següent, tot just era al clarejant, quan ell ja estava despert, y tot jugant ab lo bastó per terra, mentres son cap rumiava cap ahont empendria via, saltá junt ab las pedras que’l bastó feya rebotre una capseta tota vella y lletja de la qual l’home ni’n feu gens de cas. Mes repentsantse luego y sabent que res en lo mon era inútil, ell que cull la capsa, se la fica á la butxaca y empren sa ruta.

Heuse aquí que ja feya rato que caminava quan se li esdevingué lo pensar lo tonto que havia sigut en no mirar lo que hi havia dintre la capsa. A aquest efecte, s’atura, l’obre y aixis que ho fá li surt de dintre un negre petit, pero molt petit, que quasi no s’ovirava, qui li diu:

Ne voleu de admirat l’home? no savia lo que li passava, pero poguent mes la necessitat que la sorpresa, s’apressurá á dir:

Y tot desseguida comensan á eixirli pans y mes pans y com mes caminava mes pans trovava. Per manera que torná á treures la capseta y demaná al negre que fes parar los pans.

Y comensaren á ploure monedas d’or y plata y l’home á arreplegarne fins que’n va tenir plenas las butxacas.

Quan va arribar á casa seva, sa muller y fillas quedaren mes qu’admiradas de veure tants de diners y vianda, mes no volgueren tocar res fins que’ls hi digué que tot era adquirit de bona lley. Llavoras arreplegaren las monedas, se posaren á menjar y tot fou alegria, sino que’ls hí amargava’l recort de sos dos fills, sobre tot per haver sapigut que s’havia mogut guerra fora regne y aquells hi eran.

Com podeu contar, desde aquella hora en avant tot aná ab abundancia en aquella casa, y encara que la seva mare y fillas preguntavan al pare com s’ho feya pera treure tants diners, ell no’ls hi volgué dir lo secret, ans al contrari tenia ben amagada la capsa. Mes d’aquella hora en avant, també, entrá de tal manera á tots l’ambició, que tingueren en poch lo habitar una casa tan mesquina y pobre, y l’home trayentse la capseta demaná al negre una casa gran y espayosa, ab bons estrados y sellers y camps pera conresarne.

Y tal com desitjava va obtenirho; era una casa hermosíssima ab terras ufanosas pera donar la riquesa á qualsevol. Mes á ells al cap d’un quan temps també’ls hi va apareixe pobre,’s cregueren rebaixats de viure en poble y volgueren anar á viure en ciutat; l’home’s tregué la capseta y va demanarho al negre.

Y tot d’un plegat se trobaren en ciutat, en una de las millors y mes vistosas casas. Llavoras volgueren tota mena d’honors y grandesa y tot va eixirloshi com demanavan. Per manera que com ells no n’hi havia d’altres, gosavan de una consideració y fortuna que al mateix rey podian dar enveja. Sols de tant en tant lo recort dels fills qu’eran á la guerra’ls amargava, mes entremitj de tan ben estar prompte se’n refeyan.

A tot aixó l’home s’anava fent mes vell cada dia y essent ja prou rich que res li era menester, feya tan poch cas de la capsa, que morí sense dir ahont la tenia y que d’ella provenia tota la riquesa. Despres morí també la seva dona; y sas duas fillas casantse, plenas d’orgull, arreconaren tot lo qu’era de sos pares, ho pujaren á dalt de las golfas y amoblaren la casa ab tan luxo y boato que verdaderament maravellava.

Heuse aqui que’l noy gran, qu’era á la guerra’s feu invalit, y pobre y ple de feridas, ab la llicencia per tota paga, se’n torná á son poble. En ell li digueren que sos pares per lo richs que s’havian fet se’n eran anat á viure á la ciutat, y ell emprenguent cami va dirigirshi.

Quan hi fou, demaná per la casa de sos pares, la hi ensenyaren y aixis que hi fou, quan sas germanas lo vejeren tan pobre y mal vestit, se’n donaren de menos y no’l van voler reconeixe trayentlo de casa seva. Y al pobre no li quedá altre recurs que posarse á demanar caritat pera guanyarse la vida.

Al cap d’un poch temps s’acabá la guerra en que l’altre germá encara militava, torná l’exercit al regne ab alegria de tothom, se doná la llicencia als soldats cumplerts, y aquell, obtinguda la seva, se’n aná cap al seu poble en lo qual li fou feta la mateixa relació que al germá gran.

Se’n aná á ciutat, comensá á buscar y per fi trobá la casa en la que li digueren que sas germanas habitavan. S’hi dirigí, trucá y quan va dir qui era, aquellas veyentlo tan pobre, pera que no’ls avergonyís lo rebujaren y pe’ls criats manaren treurel.

Mes era ja tant fosch que’l pobre soldat demaná per favor á un dels criats que’l deixés dormir en qualsevol racó pus no savia ahont anar ni tenia diners pera pagar cap hostatje, y encara que aquell no gosava, per fi li doná acullida y d’amagat lo dugué á dalt de las golfas.

Lo soldat una volta alli dalt, s’arreglá del millor modo que va poguer y veyent una caixa ab roba del seu pare, la remená tota per los recorts que li duya y trobá la capseta que’s quedá com á una bona memoria.

Al mati següent á primera hora se’n aná y quan fou al carrer, la curiositat lo mogué á mirar la capseta, la obrí y li eixi lo negre que li demaná que volia.

Lo noy tot parat no savia que respondreli, fins que li va dir que li dongués lo necessari pera mantenirse. Y desseguida’s trobá tot lo que havia de menester pera ben viure. Cercá á lo seu germá gran ab qui visqueren junts, y ab la capseta tingueren tot lo que desitjaren fentse richs y poderosos, pero may ab desmasia, mentres que sas germanas, gastant á tot plér, sense guanyar res, plenas de orgull y boato, s’arruinaren de tal manera que cap per vall, cap per vall, aviat los hi fou precis viurer d’almoyna.

Quan los dos germans ho sapigueren, encara que tenian motius pera estar ressentits d’ellas, com tenian bon cor, las cercaren y perdonantloshi sa ofensa, se las endugueren ab los seus marits á casa seva, neta y ben arreglada, mes ab gens de vanitat y luxo y’ls tractaren á tots com á germans y amos ab ells de tot lo que en la casa hi havia, de lo qual aquellas mes de quatre voltas quan los hi venia á la memoria la seva antigua conducta se’n avergonyían y’ls donava forsa pena. Los dos germans may los hi retragueren, ans al contrari feyan quan los podia complaure y tots junts visqueren molt felissos.

Lo Xisclet de Caldas.

Lo Xisclet de Caldas era un home molt viu y ardit á qui may contratemps ni desgracia alguna espantava per tal que ab las sevas manyas de totas se’n sortia; aixó no privava de que sempre fos mes pobre qu’una rata, tant, que tot sovint li era precís inventarsen alguna pera procurarse lo necessari per viure. Ab eix intent havia agafat un llop feya ja alguns dias, que mitj domesticá y’s posá á vendre, dihent per tot que era un gos grossísim travessat de ca y llop, que son los millors pera guardar los remats.

Un sastre que prop de casa d’ell vivia, home manifasser y curiós, d’eixos que per tot arreu se fican y en tot volen entendre, quan va saberho, se’n aná desseguida á casa’l Xisclet y’s feu ensenyar lo gos, sabentlo enganyar tan be’l Xisclet ponderantli lo bo qu’era y’l bon servey que li faria, que’l sastre hi caigué y li comprá’l llop per preu ben pujat. Tot content lo sastre ensenyá lo llop á sa muller, la qui conegué l’engany, mes no gosá á dir res, per pór que tenia á son marit. Est agafá’l llop y tot content lo dugué al remat en lo qual feu aquell tal destrossa, que’s pot dir que no va deixar bestia sencera.

Quan lo sastre ho va sapiguer, podeu contar quin enfado va tenir; fet un foll se’n aná á casa’l Xisclet lo qui pensantsho per tal que li coneixia’l geni ja estava preparat per una altre befa y era que havia comprat duas llebras vivas, n’havia deixada una á sa muller y la altre se la havia enduta ell al traball, dihent á sa esposa que si hi anés lo sastre deixés anar una llebra manantli que anés á cercar á son amo y qu’ell d’amagat ja ho observaria y compareixeria ab la altre llebra.

Del dit al fet, aixi succehí; lo sastre se’n aná á casa’l Xisclet dient á tothom que hi hauria una desgracia, que no hi havia remey pera aquest, que ja havia acabat la seva vida, y fent tantas y tantas alharacas, que tothom se’n reya per lo molt que’l coneixian. Efectivament, arribá á casa’l Xisclet, ab un gran crit y malmodo preguntá si l’amo hi era, y com la dona li digués que nó, li maná qu’inmediatament lo anés á buscar sino volia morir tambe ella. La dona li digué que no hi podia anar ella mateixa, empero que hi enviaria una llebra que tenia, qu’era molt ben ensenyada, y trayentla de dins, la deixá anar, li doná un cop á las ancas y li digué: ves á cercar al teu amo. La llebra podeu contar com va fugir desseguida.

Al cap d’una estona arribá tot serio lo Xisclet ab una llebra al coll y al entrar digué: –Qui es que’m demana, qu’aquesta m’ha vingut á cercar?

–Vaya! per aixó la tinch ensenyada; ja li podeu manar lo que vulgueu, sigui lo que sigui, que ’us ho fará desseguida, jo no necessito de cap mosso ni de ningú per avisarme, ni dur recados; aixi estalvio una mesada, la meva dona no’s te de destorbar y sempre estich ben servit.

–Home! encara no se si me la vendria, perque com ’us dich m’estalvia un mosso, mes si tant me la pagavau?

–No, pero aquell gos que ’us vaig comprar ahi, tant va esser arribar al remat com menjarsem totas las ovellas.

Lo sastre quedá satisfet ab eixa resposta, concertaren abdos la llebra que’l Xisclet se feu pagar á bon preu y carregat ab ella se’n ana aquell á casa seva ahont sa muller no pogué menos de murmurar mes ab beu baixa, com si diguessim una miqueta, perque lo seu marit no la sentís. Lo sastre’s guardá la llebra fins que se li esdevingué enviar algun recado, qu’allavoras trayentla, li esplicá be ahont tenia d’anar y lo que havia de fer y la aviá. ¿L’heu vista corre? encara no’s vejé lliure, camas ajudeume, pel cantó que primer va poguer va fugir deixant al sastre ab un pam de boca.

–Ara si que’l mato, no se’m escapa.– Y se’n va anar cap á casa’l Xisclet.

Heuse aqui que’l Xisclet lo va veure venir y digué á la seva dona: ompla una bufeta de sanch y pósatela al pit; la dona ho feu y ell que comensa com si tingués unas grans barallas ab la seva dona, crits d’açí, crits d’allá, movia un terratremol tant gros que quan lo sastre hi va arribar, volgué paibagarlos, mes lo Xisclet agafant en aquell moment un sabre vell que tenia, doná tal cop á la seva dona, que brollá desseguida un gran doll de sanch y aquella caigué en terra.

–¿Que heu fet, home de Deu, que heu fet, ja no ’us lliureu del pal y encara lo que’s pitjor condemnat á la altre vida? ¿y com ho fareu are, qui cuidará de vós, qui ’us courá la vianda, qui…

–Oh, per aixó ray, lo que’s pel menjá poca pena’n passo, aqui tinch una olla que per ella sola bull y sense foch, basta que un li mani perque ho fassi desseguida, mireu com ho fa.– Efectivament, vora del foch hi havia una olla que al moment d’arribar lo sastre havian tret del foch en lo mes fort del bull y qu’encara anava fent bombollas.

–Home, aixó es admirable, y quina olla tan sorprendent! pero y la vostra dona? y la justicia que ’us agafará tan prompte com ho sapiga y á mi també? oh! estem perduts, estem perduts.– Y’l pobre’s desesperava.

–Per la dona, no’n passo cap cuydado, si vuy la puch tornar á fer viure y desseguida, ja ho veureu.

Y agafá una trompeta que tenia per alli arreconada y comensá de tocar. Al primer só, la dona feu una mica de sospir, al segon ja’s comensá á moure y poch á poch aná alsantse fins á quedar enterament dreta y dir que no havia estat cosa.

Lo sastre no savia tornar en sí de la sua sorpresa y com tot sovint tenia rahons ab la seva dona. s’agradá tant d’aquella trompeta que á tot preu volgué comprarla juntament ab la olla que donaria descans á sa muller.

Lo Xisclet se feu pregar una miqueta, mes á la fi li vengué las duas cosas y tot content se’n aná lo sastre cap á casa sua, en la que la seva dona s’enfadá tant que’n tingueren una de mil dimonis.

–Si, senyora, demá ho veurem, te trobarás ab lo dinar fet, sense que tu sisquera te’n adonis.

L’endemá al matí, lo sastre tot satisfet posá la vianda á l’olla sense gens de foch á sota y’s posá á esplicar á tothom, lo de la olla tan bona que tenia: mes anavan passant las horas y la dona rabiant fins que foren las dotze del mitjdia que la aygua y vianda eran tan fredas y cruas com quan las hi havian posadas.

Ne voleu de befas y bromas per part de la dona? apesar de que la tenia aturdida s’arribá á desmandar y va comensarne una dintre d’aquella casa que ’us dich que’ls dimonis hi ballavan. Lo sastre fora de sí no sabia lo que li passava, lo cas es que de un cop deixá estesa á la seva dona. Llavoras torná de son arrebato y tot lo qu’eran furias, se convertí en pór y congoixas. Afortunadament se recordá de la trompeta, hi corre, comensa á bufar, y bufa que bufa, la dona no s’alsava,’s treu de la boca la trompeta, se la mira, la palpa d’un cantó á l’altre y bufa mes fort, semblava un perdigot de vermell, mes la dona tampoch s’alsava, per fi despres de molt temps conegué’l seu erro. Llavoras comensá la sua desesperació, y veyentse perdut y desesperat, isqué al defora, cridá á dos homes, aná al camp ahont traballaba’l Xisclet, lo lligá, ’l va ficar á dintre d’un sach y pujantlo á dalt de la mula del mateix Xisclet, se’n aná ab los dos homes á tirarlo daltabaix d’una timba.

Pe’l camí passaren per una hermita ahont tocavan á missa y’l sastre volgué ficarshi pera lo qual lligá la mula á un arbre. Y mentres ab los dos homes era á missa lo Xisclet se posá á cridar desde dins del sach: –Pobre de mi, que’m volen fer esser rey, pobre de mi, que’m volen fer esser rey.

Lo pastor s’ho va creure, ’l deslligá, se ficá ell dintre del sach y’l Xisclet lo pujá y’l fermá be á dalt de la mula y marxa, mentres que l’altre boy lligat quan se creya que lo anavan á fer rey, sentí la conversa del sastre y’ls seus dos companys que s’enrahonavan sobre la timba ahont lo tirarian y va comensa á cridar:

Y pobre home, cop de voler sortir del sach. Mes los altres, creyentse que era’l Xisclet, encara lo lligaren mes, se’n mofaren y quan foren al peu de la timba tiraren lo sach á daltabaix.

Desseguida se’n anaren y quan estavan tots satisfets creyentse haver castigat al Xisclet, ab gran sorpresa’l vejeren prop de la hermita ahont havian ohida missa, que tot cantant pasturava un gros ramat d’ovellas. Lo sastre quedá fret, no sapigué lo que li passava, mes es lo cas que may mes va sapiguerse d’ell.

En Pere Patufet.

Era un noy tant petit, petit, que ni un gra de mill. Heuse aquí que un dia á casa seva l’enviaren á buscar un xavo de safrá y quan es á la botiga ell que diu:

A la botiga tot era mirar, mes no veyan á ningú, de tant petit qu’era; veyan solsament un xavo que’s movia, mes no podian pensar qui’l duya.

Los de la botiga vejeren una cosa petita com una pussa, prengueren lo xavo hi posaren en son lloch un xavo de safrá y vejeren com aquest se’n anava.

Heuse aqui que quan lo noy fou al carré van comensar á caure gotas y ell que per no mullarse se fica sota una col.

Tot quiet dessota d’ella s’estava, quan va venir un bou y’s menjá col y Pere Patufet.

Los de casa seva veyent que no venia, comensaren á estar ab ansia y eixiren á buscarlo:

Lo rey Herodes.

Una vegada eran un home y una dona que tenian de son matrimoni un fill qu’era molt bon minyó y á qui estimavan molt. Petit, petitet com era, li donaren una piloteta d’or y ell content y aixerit se’n aná á jugarhi, sens heure esment d’ahont ho feya ni tampoch si de sa casa s’allunyava; lo cas es que tot jugant li caigué la piloteta dins del jardí del rey Herodes, que era molt dolent y matava totas las criaturas que podia haverne, y aixis que vejé al noy entrar en sos dominis hi corregué desseguida pera matarlo y ho hauria fet si no fos estat que’l noy tot plorant li demaná qu’avans li deixés tornar á sos pares la piloteta que li havian donat y qu’era d’ells molt estimada.

Lo rey Herodes de primer no hi consentia, mes al veure los plors del noy y que tant de veras li demanava, li deixá anar mes ab la condició precisa de que tornés desseguida, desseguida.

Lo noy li va prometre, se’n va anar, arribá á casa dels seus pares que ja ab molta ansia lo buscavan, los hi doná la piloteta y d’amagat d’ells se’n torná á cumplir la seva paraula.

Camina que caminarás, tot trist anava fent sa via, quan troba una dona que li diu:

–Vaig al palau del rey Herodes, que’m va fe prometre que hi tornaria pera matarme.

–Perque has cumplert la teva paraula no’t mataré si dintre de un quart m’has fet un palau tant hermós y gran com no n’hi hage un altre en tota la terra.

Lo noy se posá á plorar; se’n aná á un racó tot desconsolat, quan se li apareix la mateixa dona del camí, la qual prenentlo per la ma se’l endugué al defora y á sa veu totas las pedras de per terra se juntaren ja treballadas, las ayguas eixint de lloch ab las rocas de cals y arena formaren argamassa, los arbres ells mateixos se ribotejaren y en poca estona aparegué un palau bell y hermós, tot ben fet y muntat, ab altas torres, y cambras del tot aparelladas, tot arreu espayós y gran que’l mateix Herodes quan ho va veure va trobarlo fins mes bonich del que esperava.

Mes son instint sanguinari contra’ls tendres infants lo dugué á no estarne content y maná al noy que si dintre de una hora no li duya la espasa que havia perdut temps feya y qu’era la mes forta y bona que’s coneixia, tota ella traballada d’or y plata, lo mataria.

Lo noy sense saber com ferho’s va posá á plorar que á fe condolía, quan se li apareix la mateixa dona qui li diu:

–Es que’l rey Herodes vol que li porti la espasa que té perduda y jo no se ahont trobarla.

La dona que’l pren per la ma, se’n va á la vora del mar, crida un peix, y n’surt un de tot gros y de lluenta escata; la dona diu al noy que’s fiqui dintre de la boca del peix y fentho’l noy, se’n entrá lo peix mar endintre tornant al cap d’una bona estona ab una espasa tota cisellada y forta, que deixá junt ab lo noy damunt la platja.

Lo rey Herodes ne quedá content, mes apesar de aixó volgué matar al noy y li digué:

–No’t perdono la vida si ab tot l’espay del dia no’m portas l’exércit mes nombrós que hi hage en tota la terra.

Lo noy altra volta se posá tot trist fins que se li aparegué la mateixa dona, qui li digué:

–No t’espantis; vineten ab mí.– Y anantsen al defora, convertí ab sa sola veu totas las formigas en homes, ben armats y dispostos per la guerra, que’l mateix rey quasi va espantarse al veurels.

Lo cas es que ab tanta munió de formigas tot lo seu regne se li ompli de soldats que quasi no hi cabian ni sabia com mantenirlos, y’l noy aprofitant tota aquella gran confusió apretá á fugirne.

Pe’l cami trobá una pila de juheus, donchs que tot lo regne estava ple de gent, los qui se comensaren á mofar d’ell y li digueren:

Y aparesqué lo noy ab una cara de juheu tan lletja y negra que tothom se’l mirava ab repugnancia, fins que’n trobá una altre comitiva que’l prengueren pe’l seu compte y li feren un sens fi de burlas fins que li digueren:

Y aparesqué lo noy ab una cara tan horrible de gos, que sols de veurel feya basarda. Ell tot trist anava fent son camí, menyspreat de tothom, rebujat y escarnit, fins que li aparesqué la mateixa dona de las altres vegadas, qui li digué qu’era la Santísima Verge. Que havia acudit á la seva ajuda per lo molt que l’estimava per lo bon minyó qu’era; li torná la seva primitiva forma, lo acompanyá á casa seva y l’entregá á sos pares que’n foren tots contents y joyosos, mentres lo rey Herodes, cercantlo per tot arreu y no trobantlo, feu matar á totas las criaturas del seu regne.

En Joanot.

Hi havia una dona que quedá viuda y pobre, ab un noy que’s deya Joanot que de tan tonto de res li servia. La dona prou se’n esclamava de tenir un fill com aquell qu’era causa de la seva ruina y de que anés perdent lo poch que li restava. Per fi, quan se trobá sols ab una gerra de mel per tot caudal veyentse la miseria massa aprop, aporriná al seu fill dihentli qu’era la seva desgracia, lo qual feu que aquest picantse del amor propi, agafés la gerra y se’n anés cap á mercat á vendrela.

Heuse aqui que quan fou á plassa y vejé tanta gent quedá tan embobat que las moscas camparen per la seva y abocantse totas á la mel, quan fou hora de anarsen ja no’n tenia gens, donchs las moscas se la havian acabada tota.

Quan lo noy se’n adoná va tot cremarse y ab la gerra vuida se’n va anar á casa’l batlle.

–Venia á que’m fessiu tornar la mel que hi havia en aquesta gerra y que me l’han robada.

Heuse aquí que al senyor batlle se li havia posat en aquell entremitj una mosca al front y com lo noy duya bastó, aixi que la vejé doná tal garrotada al batlle, que’l deixá mitj estebornit á terra, n’hi vejé una altre á la esquena y li doná altre cop de bastó y aixi l’aná bastonejant que á l’ultim lo batlle, pobre home, li demaná per favor que li digués quan valia la mel, que ell li pagaria, que se’n anés y’l deixés estar en santa pau y quietut.

Lo noy digué que’n volia trescentas lliuras; lo batlle las hi doná y aquell se’n va tornar tot content á casa seva. La sua mare quan las va veure ne va quedar tota admirada y fins arribá á duptar de la ximpleria de son fill.

Mes trescentas lliuras, en casa que ningú traballa, no duran molt temps: acabadas, la mare torná á esclamarse y encarregá al seu fill qu’anés á vendre un feix de borras que era ja lo unich que li quedava.

Lo noy agafá las borras y ab ellas se’n aná al mercat ahont aixis que las posá venals hi va compareixe un comprador.

L’home va quedar tot parat mes va agafar las borras y va endúrselas, mentres que lo noy tot content se’n va tornar á casa seva.

–No me n’han donat res, perque las he venudas á un conegut que ja m’ha dit lo seu nom.

–Ja pots corre, vesten de casa, y no tornis fins que’m portis lo preu de las borras.

Lo noy conegué qu’anava de serio y va marxar; entrada de fosch, s’amagá dintre de un cementiri, pe’l peu del qual passava un caminet y alli’s va estar decidit á no deixar pasar á ningú que no li digués lo seu nom.

Al cap d’una estona sentí remor de passos y aixis que’ls tingué dessota seu, s’alsa y diu:

–A tu’t buscava, donam las trescentas lliuras de la borra que l’altre dia’t vaig vendre.

Y veyent que l’altre feya’l tonto, li comensá á donar bastonadas á dreta y esquerra, que’l pobre home no tingué altre recurs que demanarli misericordia y donarli las trescentas lliuras.

Ab ellas tot content se’n aná lo noy á casa seva y’n tingueren ab sa mare per un quan temps mes, empero acabadas, com sols los hi restés un tocino, la mare maná al noy que lo anés á vendre.

Lo noy va agafar lo tocino y tot xano, xano, se’n aná á mercat. Heuse aqui que’n aquest, com sempre, hi corria una colla de tunos y lladres que aixi que vejeren al noy, van coneixe qu’era pasta pera ferne de las sevas. Y’l capitá d’ells que’ls hi digué:

–Tenim de robar aquell tocino, ja ho veureu, jo hi aniré y diré que es un bou, lo noy dirá que es un tocino, jo’m sostindré ab las mevas, li diré que hi juguem la mateixa bestia y que ho descideixi lo primer que passi. Llavoras passeu un de vosaltres, jo li preguntaré si alló es un bou ó un tocino, dirá bou y’ns endurém lo tocino ab nosaltres.

Y tot capficat se’n va anar cap á casa seva, en la que quan la seva mare’l va veure sense la bestia, de tonto y ximple no va deixarlo.

Lo noy va empendre camí y pensant, pensant com ho podia fer pera tornar á tenir lo tocino, s’imaginá lo vestirse de noya y al esser entrada de fosch anarsen cap al arruinat castell ahont vivian los lladres. Esperá donchs al vespre, se vestí be que no’s conegués que no era’l seu trajo, se n’aná al castell y no veyenthi als lladres se posá á fer la adormida.

Quan aquells de bella nit hi arribaren, al veure aquella noya, quedaren tots sorpresos, y’l capitá de lladres fentse valer los seus drets, la despertá y va endúrsela cap á sa cambra.

Una volta á dins, lo noy que’s treu un garrot que duya amagat y comensa á garrotada seca al capitá de lladres.

Lo capitá no tingué altre recurs que donarli las trescentas lliuras y’l noy tot content se’n torná á casa seva. Mes sa mare li digué que’n volia trescentas mes.

–Sí, senyor, ja pot entrar, senyor metje, ja pot entrar; li respongueren los lladres.

–Sí aixó no es res mes que un fart de bastonadas. Ja ho veureu; vos aneu á buscar aixó, vos aixó altre, que jo mentres tant ja m’estaré aqui á cuidarlo: y aixi va anar treyent á tots los lladres.

Quan quedá sol ab lo capitá, torná á treures un garrot y á bastonejarlo ab totas sas forsas.

No tingué altre remey lo capitá que donárlashi; lo noy, tot content, feu camí de casa seva, mes la mare á qui havia entrat l’ambició, li demaná trescentas lliuras mes.

Llavoras lo noy se’n va anar á trobar un marxant de terrissa que per allí passava, y li digué:

–Te donaré un diner si vas allí dalt d’aquell castell y’t posas á cridar ben fort, ve en Joanot, ve en Joanot, pero fuig desseguida perque no’t fassin mal.

Lo marxant, pera guanyar lo diner, se n’hi va anar y encara no’s posa á cridarho, que com desaforats ixen los lladres de dins ab bastons á la ma, corrents cap avall. L’home, quan ho va veure, tot espahordit apretá també á corre, cayentli la terrissa y fent tal terratremol que’ls pochs lladres que havian quedat á dalt també eixiren al defora.

Aixó era lo qu’esperava’l noy: se’n aná cap á dalt á la cambra del capitá y bastonada ve, bastonada va.

Lo capitá no tingué altre remey que donarli altra volta trescentas lliuras. Quan tornaren los lladres tots cansats y esbufegant, lo capitá va queixarse d’ells y per pór de no tornarse á veure bastonejat d’aquella manera, resolgué tornar lo tocino al noy.

A n’aquest fi, feu arreglar una mula, carregarhi lo tocino y qu’anessin uns quans lladres á durli.

Y quan foren á casa’l noy, aquest no volgué en cap manera que se’n tornessin sense fer beguda, aixi es que’ls feu asseure y’ls doná vi fins á veurels una mica alegroys, qu’allavoras, anant á cercar á la justicia, los feu agafar, aixis com també anar á agafar als que hi havia á dalt del castell que per esser pochs y tenir lo capitá malalt no pogueren defensarse, y’l noy quedá ab la mula, ’l tocino y mes noucentas lliuras, quedant la terra neta de lladres.

La cirereta.

Hi havia una mare que tenia una filla á qui va manar que se n’anés á costura. Mes la noya va passar per prop d’un cirerer, las cireretas, encesas y grossas, li feren denteta y en compte d’anar á costura, s’enfilá á dalt del arbre á menjar cireretas.

Mentres ho estava fent, va passar un home y li va demanar que li dongués una cirera, pero com la noya era un xich golosa, no n’hi volgué donar cap, de lo que cremantsen l’home, ’s va enfilar á dalt del arbre, agafá la noya, la va ficar dintre d’un sach que duya y carregantsel al coll, se’n va anar al poble mes vehí á guanyarse la vida.

Mentres tant en lo poble anavan assenyalant á missa y, com l’home no hi havia anat y n’era dia, se n’entrá á dintre d’una casa y demaná si li guardarian aquell sach.

La mestressa que li diu: –Poseulo detrás de la porta.– Y l’home, fentho, se’n aná á cumplir lo sant precepte, mentres aquella seguí sa feyna de passar farina.

Heuse aquí que la noya per la veu de la dona conegué qu’era aqueixa una seva tia, y aixi que’l home fou fora, ella que’s posa á cantar:

Llavoras la dona ja no tingué cap dubte y, coneixent que la veu eixia de dins del sach, corregué á deslligarlo, y quina no fou sa sorpresa al veure alli dins á la seva neboda! Aqueixa li esplicá com hi era, y perque quan l’home tornés no conegués lo cambi, tiraren dintre del sach uns quans gats y gossos.

L’home, tot confiat, al eixir de missa se n’aná á cercar lo sach, se’l carregá al coll y sens coneixe res, va anarsen.

Quan va esser á la primera casa que’s trobava, ell que’s despenja’l sach y diu:

Mes lo sach no deya res. Ell que tot cremat li dona un cop y se sentiren desseguida uns crits tals d’udols y marramaus á dintre, que l’home tot estranyat va obrir lo sach y tots los gats y gossos y altres bestias que hi havia se li tiraren á sobre mossegantlo, que no tingué altre remey que fugirne mes que depressa.

Los cabells d’or.

Una vegada era un pare que tenia tres fills y era tan pobre que no tenia res pera dárloshi. Lo pobre home estava molt capficat, pensant lo que faria d’ells pera que’s guanyessin la vida, pus li dolia separarse de tots tres al plegat y no sabia ab quin quedarse.

Un dia que estava ab sos fills, assegut á la porta de sa pobre barraca, va compareixe un cavaller ja de anys que va dirli si li volia dar lo mes gran de los seus fills, que ell se cuidaria de ferlo felis y rich: lo pare accedí tot content y agrahit, y lo noy, mes trempat que un jínjol, se’n va anar ab lo cavaller deixant als seus germans plens d’enveja y curiositat per la seva ventura.

Heuse aquí que caminant, caminant, arribaren á un palau molt gran y bell que si hermós era per fora mes hermós encara era per dins: las parets eran de miralls que per tot lluhian, lo sostre de corals ab uns dibuixos de perlas y brillants, las taulas, cadiras, llits y tot era d’or que ’us dich que n’hi havia pera quedarse encantat al veure cosa tan bonica; lo pobre noy estava tot admirat que no gosava moures per por de fer alguna malesa, quan lo senyor li digué:

–Donchs bé; la sola feyna que tindrás será cada dematí, al llevarte, espolsar lo sostre y las parets ab aquest plumero; jo m’en vaig, fes per no descuidarten may y sobre tot no obrissis pas la porta del quarto tot d’or per que si ho fessis, al tornar jo’t mataria. Lo cavaller se n’aná y’l noy quedá tot parat de trobarse sol en un palau tan gran y bonich: lo primer dia no gosava moures del puesto per pór de fer algun mal, mes lo segon comensá sa feyna de espolsar y lo tercer li va entrar gran curiositat de obrir la porta prohibida pera veure lo que dins hi havia. Primer pogué mes la pór del cástich promés per lo cavaller, pero pensant després que potser podria enganyarlo, obrí la porta y’s trová en una cambra si es possible mes bella y rica que las altres, en la que hi havia al bell mitg una gran roda d’or que lo mateix va esser tocarla’l noy que llensar, per mil forats que tenia, uns polvos d’or tan brillants y fins que li empolvaren tots los cabells sens que ja mes sels pogués treure. Tot trist lo noy vejent que’s descubriria la seva inobediencia, ’s lligá al cap un mocador pera provar si podria amagar al cavaller sos empolvats cabells: arribá aquest y aixis que’l va veure, li digué:

–¿Per que no m’has cregut? Cara pagarás la teva desobediencia: preparat, vas á morír.

L’agafá, y portantlo en una fosca cambra diferenta en tot de las demes, li mostrá las calaveras d’altres noys com ell, dihentli:

L’endemá al dematí se n’aná’l cavaller altra volta á casa del noy y digué al pare que anava á buscar lo mitjá, pues lo gran s’anyorava d’estarse sol. Al pare li recá una mica pus li dolia quedarse sol ab lo mes petit, mes per la felicitat de sos dos fills accedí. Lo petit quedá trist y morintse de ganas d’anar ab lo cavaller que, si no fos per deixar sol al seu pare, ja li hauria demanat també d’anarsen.

Emprengueren camí’l cavaller y’l noy, y al arribar al castell, li digué lo mateix que al gran, ço es, que’s guardes be de obrir la porta del quarto d’or.

Al quedarse sol lo noy, li entrá la mateixa curiositat que al germá gran y sens poder resistir á la tentació obre la porta, toca la roda y queda ab tot lo cap empolvat d’or. Al tornar lo cavaller, quan lo vejé ab lo cap tapat, tot mustich y capficat, li digué:

–Ja’t pots amagar los cabells, la culpa te descubreix y la teva confusió diu ben clar que m’has desobehit: vina, que com lo teu germá has faltat y com ell tens de morir.

Y portantlo á la cambra fosca’l matá, anantsen després á buscar lo noy petit ab la escusa de que los seus germans lo necessitavan pera jugar. Lo pare, si bé quedá tot sol, se consolá pensant que era pel bé y per la felicitat de sos fills y aixis va procurá distreures.

Quan foren al castell, lo cavaller doná al noy las mateixas ordres qu’á sos germans y se n’aná, dihentli que tingués forsa compte en obehirlo y que fes per no tenir lo fí de sos germans.

Lo noyet cada demati’s llevava, espolsava las parets cuidant los tresors que per allí hi havia y com que era ros com un fil d’or, pera no empolsarse’ls cabells se lligava un mocador al cap. Heuse aquí que un dia comensá á pensar lo que hi hauria en aquell quarto y que hi devian haber vist los seus germans; y no fent cas de res, obrí la porta tan prohibida, pero com duya’l cap lligat, per compte de empolvarse los cabells, van anar tots los polvos d’or al mocador lo qual va llensar lo noy aixis que’s va adonar que tot empolvat d’or era. Arribá lo cavaller y veyentlo ab los cabells naturals, li digué:

–Veig que m’has obehit, vina y t’ensenyaré lo que en aquesta cambra hi ha.

Entrá’l noy ab lo seu amo y com duya lo cap descubert, al tocar aquell la roda, caygué com una pluja d’or que li cubrí los cabells y ja li quedaren daurats per sempre mes. La cambra era tota plena de cosas preciosas, y agafant lo cavaller tres capsetas, una de plata, una altra d’or y la altra de brillants las hi doná dihent.

–Guárdalas bé, que si may mentres jo so fora vinguessin lladres, ab ellas te pots defensar.

–Trencant la primera’t sortirán tota mena de bestias feras que sels menjarán, mes si ab aixó no basta, trenca la segona y’t sortirá un bosch tan frondós que no’l podrán passar.

–La tercera es per si las duas primeras no valguessin, que allavoras la trencas y’t sortirá un gros foch qué’ls abrusará.

Lo noy que ja temps feya que rumiava com podria matar al cavaller, donchs li volia mal per haver mort als seus germans, en sent que aquell va tornar de ahont se’n havia anat, fugí com si alguna malifeta hagués comés dins del palau, y veyent lo cavaller que de cridarlo res ne treya, li corregué al derrera allunyantse aixis tots dos bon tros del palau.

Quan lo noy lo vejé venir, trenca la capseta primera, surten las feras y voltan al cavaller per tots costats sens deixarlo passar, mes vejent lo noy que no’l matavan, trenca la segona y ab los boscos y las feras, li voleu mes al cavaller d’apurat? pero’l noy tingué pór de que encara se’n lliurés y per ço trenca la tercera capsa, y aixís que ho hagué fet s’encen tot no veyentse mes que foch y rojas flamas per tot arreu y morí lo cavaller.

Lliure ja’l noy del cavaller, se’n torná al palau quedant amo de tots los tresors, mes al fí va cansarse d’estar tot sol y resolgué anar á seguir lo mon, lo que feu, carregat de forsa diners, pedras preciosas y demés tresors.

Camina que caminarás, arribá á una ciutat ahont vejé á la filla del rey; se n’enamorá y la demaná per esposa. La noya contenta va accedirhi, mes com may lo veya ab lo cap descubert, li van entrar ganas molt grans de descubrir perque s’amagava’ls cabells y se posá malalta y trista de curiositat.

Lo noy se n’adoná y volguent probar si de veras l’estimava, li digué que’l motiu de dur lo cap tapat era per que ell havia estat encantat en figura de borrech y que tenia duas banyetas com lo dimoni que sols volia ensenyar quan ja fossin casats. La noya’n fou tota trista, mes com de veras l’estimava, no per aixó va desdirse de casarshi y en lo seu corresponent dia ho feren ab tota solemnitat.

Quan foren reunits en lo palau del rey tots los convidats, lo noy se posá al mitg d’ells y ab molta gracia’s tregué lo mocador que li cobria sos empolvats cabells d’or, deixant á tots admirats de lo hermosos que’ls tenia y mes á la princesa que’s vejé enganyada per son bé, y tots dos visqueren molts anys contents y felissos.

Los dos geperuts.

Hi havia un home á qui Deu havia dat la desgracia d’esser geperut, pero era tan bo, tan treballador, tan bon pare de familia, caritatiu y amant de son prohisme, que tothom lo volia y estimava, per tal que ben be s’ho mereixia.

Heuse aquí qu’era un bon xich pobre y moltas vegadas passava grossos afanys pera mantenir á sa familia, aixi es que tot sovint, quan li mancava feyna en lo seu poble, se n’anava pe’ls altres á cercarne, y encara que no molt sovint, alguna qu’altra vegada se li esdevingué lo tenir de dormir fora de casa seva.

Un dia que s’havia allunyat massa, li sobrevingué la nit sens ell pensarsho, y no tingué altre recurs que quedarse en un bosch que per sa molta espessura li enfosquí del tot la eixida; precisament era aquella la nit del dissapte en la qual follets y bruixas tenen sas reunions y juntas. Per tot arreu comensaren de sentirse remors feréstegas y una fressa tan estranya y pahurosa que’l pobre geperut agafá pór y mes pór, que no savia lo que li passava: be volia fugir d’allí ahont sentia’l soroll, que desseguida n’hi eixia un altre al encontre; be’s girava cap allí ahont veya moures alguna mata ó sentia la fressa, res hi veya; llavoras comensá á pensar mal y no volentsen fiar, com únich y mes salvador recurs, s’enfilá dalt del arbre que mes prop tenia.

Una volta hi fou, la bellugadissa de baix fou espantosa, las remors mes fortas y estranyas y esclatant com á bolets de dins de terra y de tot arreu, comensaren á eixirne homes menuts y deformes, d’ull viu y barba que’ls arrossegava, follets de aquells tan petits, quasi invisibles, que’s diu que’s fican pe’l pany de la clau y quan las minyonas se n’han anat al llit sense rentar be’ls plats ó deixant la ayguera bruta las descotxan y donan mala jeya fins que ho rentan, y á las noyas mal endressadas las hi embullan be la feyna pera que al endemá las renyin, nanos de cap gros y unglas afiladas, altres de barbuts y camas tortas, bruixots tots mal girbats y tota lley de follets y bruixas que sols de veure davan basarda.

Lo geperut dalt del arbre, tot aturdit, pensava en que vindria tot alló á parar, quan vejé que arrimavan prop del seu arbre, en un puesto que feya un clar, grans feixos de branquillons y llenya seca y encengueren una grossa foguerada. Llavoras comensá la alegría. ¡Quins crits y xisclets y paraulas que ningú era prou pera entendre! tots saltavan y ballavan y anavan per la vora del foch atiantlo y juganthi que semblava que l’anavan á saltar; era alló una bellugadissa inmensa. Per fi semblá com si tots s’ajuntessin, se donaren las mans fent rodona al voltant del foch y’s posaren á fer la sardana al compas de la que pausadament cantavan:

Mes may acavavan ni s’eixian d’aixó, sempre lo mateix y ab la mateixa cantarella. Lo geperut, tant y tant, arrivá que vá cansarsen y tot d’un plegat quan acabavan y eran al miércoles, tres, ell que de cop diu:

Sentir aixó’ls bruixots y follets y quedar tots parats, fou una cosa; mes se coneix que’ls feu tanta gracia que’ls acabessin la cantarella, que’s posaren á donar salts y crits d’alegría y á repetirho cinquanta mil vegadas, fins que volgueren saber qui los hi havia ensenyat. Vejeren lo geperut, lo ajudaren á baixar del arbre, lo voltaren tots ab grans festas y convingueren en ferli un bon present pera que’s recordés de ells per tota la vida: discutiren llargament y per fi trobantlo geperut, qu’era lo que tant lo enlletgia, deslliberaren ferlo dret é igual com qualsevol de nosaltres, y per art d’encantament posantlo al mitg d’ells, li tragueren lo gep ab tal llestesa que ni temps tingué d’adonarsen.

Podeu contar quina alegria tingué’l pobre home: no s’ho podia creure, se palpava y ni gayre be hi savia passar las mans. Quan torná en si del goig que tenia, se girá per tots costats á donar las gracias als seus benefactors y’s trobá sol, pus que tots desaparescut havian.

La suau claror del auba ab sa gentil puresa per tot arreu comensava á estendres y ell, ab la joya al cor, se n’aná cap á casa seva, en la qual, al veurel tornar ab tan bella forma, sense gep que l’enlletgís, hi hagué tal alegría, que muller y fills no savian lo que’ls passava y corregueren á dirho á tothom, per tal que la cosa ben be s’ho mereixia.

Mes heuse aquí que en lo mateix poble hi vivia un altre home, geperut tambe, dolent y ple de rancunia, qui, aixi que va saberho, tot envejós se n’aná á la casa d’aquell pera convencers per sos propis ulls y, cas que fos cert, preguntarli com havia pogut lograrho.

Y lo primer ab tota senzillesa li esplicá, y ell, dihent y murmurant que no era pas una cosa tan sorprenent y maravellosa y que li semblava com si no fos ben tret lo gep sino qu’encara s’hi coneixia una mica, cosa que no era certa, se n’aná á esperar lo dissapte següent que á mitja tarde ja emprengué cami cap á la boscuria senyalada.

Aixis que va entrarhi, en tots aquells corpulents arbres y grossas matas hi creya veure un bruixot ó follet, de tanta pór que tenia; los barranchs y torrents ni gayre be gosava á baixarlos pera passar á l’altre banda, lo fullam sech li semblava com si llensés veus estranyas al trepitjarlo y, era tant lo seu esferehiment que, al veure l’arbre ahont devia pujar, ho feu tan depressa que de poch no cau y s’esguerra.

Allí tingué d’esperarse una forta estona, mes tan bon punt fou bella nit, s’ohiren sons estranys y feréstechs: per tot arreu comensaren de sorollarse las brossas y matas, los xisclets y riallotas ompliren tot lo bosch, y era tan estrany lo que passava que’l geperut, de pór, anava tremolant com fulla á l’arbre. Eixiren tot seguit, com si brotessin de terra, ab una bellugadissa inmensa, tota lley de follets y nanos, uns de cap gros y unglas afiladas, altres barbuts y camas tortas, bruixots tot mal girbats y ab banyas y ompliren tot lo pla del bosch de tal manera, que no’s veya pas res mes tot al voltant del arbre.

Encengueren un gran foch com l’altre volta, se agafaren de mans fent rodona al costat del foch y’s posaren á fer la sardana tot acompassadament, cantant:

–Lunes, martes, miércoles, tres; jueves, viernes, sábado, seis. … Lunes, martes, miércoles, tres; jueves, viernes, sábado, seis.

Y’l de dalt de l’arbre, ab la impaciencia que tenia per pór de que no se li escapés lo remey que’l devia fer dret é igual com un altre home, aixis que sent, sábado, seis, ell que de cop diu, tot acabant la cantarella.

Quan los bruixots sentiren aixó, com son tan enemichs del diumenge, podeu pensar com se posaren de rabia; se llensaren al arbre d’ahont havia eixit la veu, hi pujaren, tiraren daltabaix al pobre geperut y una volta á terra, per mofa, resolgueren lo posarli’l gep que havian tret del altre. Quan ell ho va sentir, se li trasmudá la color de angoixa y demaná per favor que’l lliuressen d’aquella pena, mes los bruixots y nanos, ab grans riallotas y befas, lo agafaren, lo subjectaren be y, posant lo gep del altre al foch, quan fou ben ruent, l’encastaren al devant del pobre home, que ’us dich que li feren fer una figura estranya.

Una volta fet, com la claror del auba comensava á puntejar, tots desaparegueren y’l geperut, ab perill á cada pas d’esbarrarse, apretá á fugir cap al poble en lo que, com quasi ningú l’estimava per sa grossa ruindat y enveja, ni gayre be’n tingueren llástima.

Lo cas es que desde llavoras tingué d’anar ab los dos geps, sempre menos estimat de tothom per sa rancunia y mal geni, mentres que l’altre, dret y ben fet, acabá’ls seus dias que tothom l’apreciava.

La serpeta.

Eran uns carboners que, després de feta sa pila en lo bosch, se n’anaren á vendre l’carbó per las vilas. Un de ells duya per companyia á una seva filla, la qual, tot caminant, se trobá que una serpeta, sens dupte en lo bosch, se li havia ficat á la butxaca. Podeu contar com va esgarrifarse, mes entrantli la compassió, la amagá de son pare, comprá una olla nova y ab llet la mantingué alli dintre, fins que la serpeta’s feu tan gran que no va cabrehi, que allavoras, lo seu pare va adonarsen y volia matarla. Y ho hauria fet si la noya no li hagués pregat que no, y que en tot cas li deixés fer á n’ella.

Lo pare convingué en que la matés la noya, y aquesta enduguéntsela, se n’aná cap á la platja y vessant moltas llágrimas, la amagá dintre la sorra. Avans, empero, la serp se girá á la noya y li digué que estava tan agrahida d’ella, que li volia fer mercé de que’s convertís en or tot lo que las sevas mans toquessin y que á mes, si may li succehia una desgracia, no tenia mes que anar á ella y demanarli ajuda.

La noya se n’aná tota consolada, y al esser á casa seva, com sa mare li manés que rentés los plats, ella que se n’hi va, agafa’l fregall y’l fregall se li torna d’or, cull los plats y’ls plats també d’or se li tornan. La noya no cabia en si de admiració, pero qui hi cabia encara menos eran sos pares que no sabian com esplicarsho. Lo cas es que la fortuna havia entrat á casa seva y comensaren á ferse richs y mes richs, en tanta manera, que fins al mateix rey guanyaren.

Aqueix va saberho y volguent coneixe qui era mes rich que ell, se n’aná á casa la noya y demaná que li ensenyessin totas las riquesas.

Lo carboner que veya á sa filla hermosa y galana y al rey tan jove, temé per aquella y la tancá en una cambra. Y com no podia privar la entrada á tan gran hoste, li digué:

Y ab tot respecte li mostrá tresors y riquesas que fins quasi lo mateix rey se n’admirava. D’ una pessa á la altra, si la una era rica y l’altra ho era mes encara: lo acompanyá per tot, menos á una cambra qu’era la en que hi tenia á sa filla tancada.

Aixó va fer parar esment á un dels cavallers que al rey acompanyavan, lo qui, curiós com era, va guaytar pe’l pany de la clau y vejé á la noya, y aixi que lo rey ho hagué vist tot y eixi de la casa, dit cavaller, ab lo degut acatament, se l’hi acosta y aixi va dirli:

–Una noya hermosa y bella, jovencela gentilíssima, qu’estava dins d’una cambra.

Lo rey se’n prendá y la va demanar per esposa; diu que ella’s posá tota vergonyosa, mes es lo cert que lo pare va otorgarli y, celebradas bodas que no foren poch ricas, lo espós y rey s’endugué á la noya.

Anavan fent jornadas curtas pera no cansarla y en una d’ellas, posaren en un hostal ahont hi havia una noya, guapa, qui tingué enveja de la reyna, y, la dolenta, va esperar que’l rey sortis una mica de la cambra y aixi que’l vejé fora, se n’hi entrá, va agafar á la reyna, se la enmená al defora, li tragué’ls ulls qu’eran sa hermosura y despullantla de las sevas robas, la lligá á un arbre.

Després se’n torná al hostal, se posá los vestits de la reyna, y quan arribá’l rey, res va coneixe, sino era’l semblarli que sa esposa ja no era tan guapa. Mes emprengué camí ab la fingida esposa y no va parar fins á son palau.

Ara deixém al rey y tornem á la reyna, la qual, lligada al arbre, poden contar la pobre com plorava, fins que sentí remor de passos y, coneguent que eran de dona, li diu:

La dona n’hagué compassió, va deslligarla, li dongué de sa roba y la noya que li diu:

Heuse aquí que ho va fer la dona y comensaren á caure diners y mes diners dels cabells de la noya.

Una volta sola la noya, ’s posá á escoltar pera veure si sentiria ’l soroll de la mar brunzenta y allá al lluny, molt lluny, sentí com bramava. S’hi aná acostant y quan fou á la platja, ella que crida á la serp y aqueixa, eixint d’entre mitg las onas, li diu:

Y d’una bursada ficantse á dins de la mar, tragué una poma hermosíssima que doná á la noya y li digué:

–Ves á la ciutat del rey y pósat vora son palau á vendre aqueixa poma; no la venguis pas á ningú per mes que te’n donguin, sino es á la mateixa reyna á qui dirás que’n vols uns ulls de cristiana.

La noya se’n va anar ab la poma, camina que caminarás ab tot cuidado per tal qu’era cegueta, fins que fou á la ciutat del rey; allí va demanar per son palau y’s posá á vendre la poma al peu mateix d’una finestra.

Un aplech de compradors se posaren á son vol, donchs que la poma era com cap ningú may n’hagués vista. La noya coneixent que no era encara la reyna qui l’hi concertava, preu no volia posarhi. Per manera que ja quasi comensavan de cremarse, quan la reyna, sentint desde dalt que’s venia una poma tan bona, va baixarhi.

Los mercadejants, quan la vejeren, respetuosament s’apartaren y ella que dirigintse á la noya li diu:

Tothom va quedar admirat y mes la reyna, al oure tan estranya demanda, pero com la noya insistí en lo preu y la reyna estava tan prendada de la poma, ella que maná treure’ls ulls de un gat y’ls doná á la noya.

Aqueixa, tota contenta, va fer entrega de la poma y tot poquet á poch, ab los ulls á la ma, se’n va tornar cap á la platja. Quan hi fou, cridá á la serp y li entregá’ls ulls, mes aquesta li digué:

–Ay com t’han enganyada! Te, aquí tens una pera com no n’hi ha cap altre; ves, tornaten á la ciutat del rey y no la donguis sino per los ulls d’una cristiana.

La noya va empendre altra volta’l cami de la ciutat del rey y quan hi fou, se n’aná al bell peu del palau, sota la finestra de la reyna, á vendre la pera.

Aixi que la posá venal, altre volta hi aná un aplech de compradors á mercadejarla, mes la noya no hi volia donar preu, fins que, sentintho la reyna, hi baixá y aná á preguntarli lo que’n volia.

Los mercadejants quan la vejeren, gorra en ma se retiraren y ella, dirigintse á la noya, li diu:

La reyna quedá tota admirada; mes s’havia enamorat de la pera y de totas maneras volia tenirla, empero no savia com ferho. Llavoras una camarista s’hi acostá, y li digué:

A la reyna li recava’l donarlos y duptá molt, mes lo desitg era irresistible y, girantse á la camarista, li digué:

La camarista ho feu, baixá’ls ulls que doná á la reyna, aqueixa los baratá ab la pera y la noya se’n va anar tota contenta.

Camina que caminarás, arribá á la platja, cridá á la serp y, donantli’ls ulls, aqueixa ficá’l cap de la noya á sa boca, l’engullí tot y quan al cap d’una estona’l tragué, va apareixe la noya hermosa y guapa, com avans gentilíssima donzella, que dava goig de veure, ab dos ulls que ni pas del cel las estrellas.

¡Podeu contar quina alegría fou la de la noya! No savia lo que li passava, va abrassar á la serp, y emprenguent camí, se n’aná cap á la ciutat del rey demanant que li deixessin veure á Sa Magestat. Los criats y patjes primer duptavan, mes per fi li concediren y ella, ficantse endins, endins, se presentá devant del rey, qui, al véurela, sentí renaixe tot l’amor de sa jovenesa, y coneixentla, se girá á la altra y li preguntá qui era. La noya li esplicá tot y ’l rey, foragitant á la malvada, la condemná á mort per sa felonía, y á la noya la feu reyna, essentne felissos per tots los anys de la sua vida.

En Pere sense pór.

Hi havia un home y una dona que tenian un fill tot aixerit y entremaliat y’l que may tenia pór, tirant sempre bravatas de que res l’espantava.

Heuse aquí que sos pares lo posaren per escolá, y’l rector, cansat al cap d’algun temps de tanta fanfarronería, un dia digué: donchs jo’t faré coneixer lo qu’es pór, y agafant una olla de terrissa, li feu dos forats com ulls, després un altre forat pe’l nas, una boca ampla y grossa, ab alls ben blanchs per dents, la posá sobre un sach plé que feu tenir dret, encengué dintre de la olla un llum, ab caps de mistos feu ratllas en lo sach y ho posá tot á dalt del campanar, un xich avans de pujar lo noy á fer lo toch d’ánimas.

Aquest no sabia res y quan fou l’hora, se n’entrá per dintre la iglesia, fosca y sola, ahont tant sols cremava una llántia mitg apagada devant del Santissim, qu’anava fent sombras estranyas y bellugadoras per las parets y alt sostre; se dirigí cap á la escala del campanar, estreta y tortuosa, la pujá y, aixis que fou á dalt, aparegué á sos ulls, posada en lo últim replá, la fantasma aquella, fosca ab son cap horrible de calavera y l’ossamenta que li lluhia y s’apagava moventse sempre.

Lo noy se la mirá una estona, esclafí una mitja rialla y tot d’un plegat li digué:

–Oh, qualsevulla que sigas, ánima ó persona, ja pots eixir d’aquí al moment si no vols que jo te’n tregui.

Mes la fantasma, fosca y estranya, anava brillant de tot arreu y sobre tot de sos ulls y boca, donchs que’l vent feya moure la flama, que donava verdadera basarda. Tant es que li diguessin com que no li diguessin. Lo noy li torná á cridar:

Y vejent que la fantasma no’s movia, ell que se n’hi va, la agafa, la rebot escalas avall y’s posa á tocar pausadament lo toch d’ánimas, mentres que la olla, trencantse per los esglahons y cayent lo que dins del sach hi havia, mogué tal estrépit, que no semblava sino que la escala é iglesia tot s’enrunava.

Lo noy, ab tota calma, quan hagué fet los tochs, baixá del campanar, atravessá per la iglesia sola y fosca sino es la llántia qu’ab sas llargas sombras encara feya mes basarda, y se n’aná cap á la rectoría, ahont lo senyor rector, tot admirat, li preguntá si li havia succehit alguna cosa.

–Ah! era una fantasma que hi havia dalt de la escala y á qui, no volentme fer puesto, he tirat escalas avall; si la vol veure, potser encara la trobará per allí terra.– Y tot tranquil se n’aná á dormír.

Lo Senyor Rector quedá mes qu’admirat y, al matí següent, tot lo poble n’anava. Per aixó comensá á estendres la veu y tothom anava á preguntar al noy sino s’havia assustat gens, donchs no ho podian creure, pero’l noy sempre’ls hi responia que no sabia perque havia d’assustarse, y qu’encara no havia conegut la pór ni era ningú capás d’ensenyarli.

Heuse aquí qu’en lo poble hi havia una casa molt gran y deshabitada, que feya temps que ningú gosava acostarshi, pus deyan que hi havia ánimas en pena y s’hi sentia soroll de cadenas, morinthi tots quans s’hi ficavan.

Tothom comensá á dirli que si anés allí sabria lo qu’era pór y, si ho fes una vegada, no hi tornaria duas, y tant van picarlo, que digué que hi volia anar, mes que avans li donessin una paella, llenya y vianda pera sopar.

La gent, llavoras, va esferehirse, li pregaren que no hi anés pas, que sino moriria y era llástima essent tant jove. Lo noy ni sisquera volgué escoltarsels, agafá las tres cosas y se n’aná cap á la casa.

Hi va entrar, tancá be la porta, ’s dirigí cap á la cuyna, encengué un foch y aixi qu’anava pera coure la vianda, sent una veu desde la xemeneya, que, tota fosca, deya: –Ay, que’m cau una cama; ay, que’m cau una cama.

Y caygué llarga y estesa una cama d’home: lo noy se la mirá y sense ferne gens de cas, se’n torná á coure la vianda. Mes encara no s’hi havia posat, quan torná á sentir la mateixa veu que deya: –Ay, que’m cau una cama; ay, que’m cau una cama.

Y cau una altra cama. Lo noy torná á sos quefers y la veu á dir que li queya un bras y d’aquest l’altre y després lo cos y per últim lo cap, y quan tot fou á baix, aixi que’l noy vejé’l cap á terra, l’agafa, posa dret lo tronch, hi junta las camas y brassos y posa al capdemunt lo cap pera veure quina figura faria, quan de sopte, los trossos forman un home y un mort se li apareix devant.

Y ab tota flema, ’s posá á coure’l sopar y’l mort á mirarsel. Una volta hagué cuita la vianda, ’s posá á taula, convidá al mort y veyent qu’aquest no mes se’l mirava sempre fixo, li digué: –Tu mateix, fes lo que vulguis. Y’s posá á sopar; després s’apariá un jas y’s posá á jeure al bell costat del mort, donchs no hi havia mes puesto, dormint tranquilament fins á l’endemá al matí que ja era clar, que despertantse y no veyent á ningú, obrí la porta y se n’aná cap al poble.

Quan en aquest lo vejeren, tots foren admirats, no savian avenirsen, pero li digueren que lo que no li havia succehit á la primera nit, potser li succehiria á la segona, y ell, prenent peu d’aixó y desitjant saber lo qu’era pór, digué que també hi aniria aquella altra nit. Com de fet, quan aqueixa fou vinguda, se n’aná cap á la casa, se ficá á dins, fermá be la porta y tot de dret á dret, se’n va anar cap á la cuyna. Allí apariá lo foch y quan ja ho tenia tot arreglat á punt de coures lo sopar, sent una veu que ab grans crits deya:

Mes lo noy no’n feu gens de cas, quan al cap d’una estona, torna á sentir la mateixa veu que diu:

–Bon servey poden ferme si se’m fan malbé las mevas, mes veig qu’están fredas.

Y las posá dretas á la bora del foch pera que s’escalfessin. Al poch rato caygué un bras y després un altre y després lo cos, y’l noy tot ho va posar á la vora de las flamas.

–Semblas un home decapitat.– Y encara no acabava de dir aixó, rebotí per terra un cap d’home.

–Vaja, ara si qu’ets complert y tindré companyía pera sopar.– Y acostant tots los membres, aquests se juntaren y formaren un home que’s posá al seu costat y li demaná de lo que menjava.

Ell li acostá una mica de vianda y’l mort, agafantli en compte d’eixa ma, li va estrenye ab la sua freda y esgarrifosa, que ja no li va deixar anar mes, y ajeguent lo cap damunt d’ell, li va quedar com adormit. Lo noy, al veureho, s’incliná també una mica damunt lo mort y’s posá á dormir ab tanta tranquilitat, que ja era ben clar quan va despertarse y’s trobá enterament sol.

Va alsarse y se’n va anar cap al poble, ahont ningú creya qu’hagués pogut eixirne. Si s’ha salvat duas nits, no ho fará la tercera; ningú n’ha tornat, digueren. Y’l noy, que no desitjava altre cosa qu’arribar á coneixer la pór, arribant la tercera, tot poch á poch se n’hi aná, ’s posá á coure la vianda y desseguida sentí la mateixa veu que cridava:

Y després una altra y un bras, y’l cos y per fí’l cap. Llavoras li aparegué un home horrible, groch, que’ls ulls li sortian, los cabells erissats, las mans crispadas y ab veu regullosa com si hagués eixit d’una caverna, se posá á cridar com un boig.

–Per tú fa tres nits que vaig errant per eixa casa, per tú so obligat á eixir del lloch ahont so pera veure si’t puch fer seguir, per tú no tinch repós ni sossego.

Y abrahonántseli, ’l estrenyé ab tanta forsa, que lo hauria mort si’l noy, previngut, no lo hagués esperat y desnuat los brassos que fortament l’estrenyian, dihentli:

–Tú pensas guanyarme, donchs té.– Y li doná tal revés que’l feu caure á terra.

Llavoras s’assegué ab tota calma á taula y’s posá á sopar, quan alsantse’l mort li digué:

–Tú has guanyat y has sapigut vence la pór: aixó t’ha salvat, vinaten ab mí.

Lo noy se posá á seguirlo y camina que caminarás per corredors estrets y foscos, varen arrivar á un pati de la mateixa casa ahont hi creixia la herba y en lo qual lo mort feu agafar una aixada al noy y li digué que’s posés á cavar.

Aixis ho feu aquest, y cava que mes cava, quan lo clot era ja un xich fondo, trobá una caixa.

Y’l noy se la carregá al coll, la pujá á dalt y la deixá damunt de la herba.

Y altre vegada’l noy’s posá á cavar y mes al fons aparegué una altra caixa.

Lo noy ho feu, trobá una altre caixa y també la pujá á dalt. Quan totas tres hi foren, lo mort li digué:

Lo noy obehí; va obrir las caixas y la primera la trobá tota plena de quartos, la segona de plata y la tercera d’or, que tota relluhia.

–Tú has sapigut vence la pór y aguantar la prova fins á la tercera nit: teu es lo premi; dels quartos, fesne caritat als pobres, de la plata, fesmen dir be per la mia ánima y l’or, quédatel que be l’has guanyat ab la teva valentía.– Y va desapareixe.

Lo noy quan se vejé ab alló, podeu contar quina alegría va tenir; cumplí los manaments del mort y ab l’or que li tocá fou rich per tota la sua vida.

Lo fanal maravellós.

Eran dos germans, dels quals un era molt y molt pobre y tenia un fill, mentres que l’altre, tot sol, vivia lluny en mitg d’inmensos boscos y era tant rich que no savia que ferse de la moneda.

Tant rich y sol, veyent l’estat del seu germá, li aná á demanar que li deixés lo fill qu’ell ja’s cuidaria d’ensenyarlo. Lo pare hi vingué be y enduguentsen aquell lo noy, lo va portar á la seva isarda terra y allí li doná un cavall y li digué.

–Cavalcal nit y dia, no t’espanti res y sempre á damunt d’ell, viu en mitg de la boscuria.

Lo noy agafá’l cavall, va pujarhi y encara que de primer tenia pór, després aprengué tant d’anarhi que travessava d’un bot xaragalls y torrenteras y tot quan á davant se li presentava.

–Aquí tens aquesta espasa, aprenla á manejar be per manera que, corrents á dalt de cavall, arrivis á travessar d’un cop fins las fullas mes petitas que davant se’t posin.

Aixis ho feu lo noy y semblava un llamp corrent per entremig d’aquells arbres, brandant sempre la espasa y mitj partint quan li feya nosa.

Destre com se feu, ágil y fort, arribá á esser com pochs joves hi hagués en la terra, y’l seu oncle que se’l mirava cada dia ab mes goig, quan lo vejé tal com lo volia, lo cridá y li digué:

–Has arribat á la millor edat de la joventut; ja es hora de que fassis valer ta ardidesa. Vesten travessant serras y mes serras; quan siguis allí al capdevall, trobarás un palau de grans arcadas, lo palau es encantat, tente compte de que no t’encantin y’t fassin quedar allí per sempre. Veurás patis inmensos y despres jardins y en ells un lleó que solsament de veuret, estarrufará sa cabellera y fará uns crits molt grossos; tú no t’espantis perque no pot res ab la jovenesa, jo per aixó no hi vaig, solsament te poder ab los que contan mes de trenta anys; tú endins sempre, veurás en los jardins unas fruytas riquíssimas, no’n toquis tampoch cap, fins que al últim, dins d’un encanyissat, trobarás un fanalet que l’agafarás y me’l durás.

Lo noy muntá á cavall y se’n va anar; travessá mes y mes serras y al capdevall de totas, veu un castell bastit de dalt á baix tot de pedra ab unas grans torres; se n’hi entra y’s trova ab un lleó qu’espahordia tan sols de veure. Mes ell no’n feu cas y endins, endins, travessa’ls grans patis, seguit sempre del lleó que ab sos crits aixordava, arriba als jardins, se n’hi entra, veu la fruyta que per poch lo tenta y al capdevall de tot recull lo fanalet que li havia manat son oncle.

Ab ell s’entorna y allavoras no pogué resistir mes, sino que cullí una d’aquellas fruytas, y tant va esser lo ferho com caure á terra y al mateix temps sentir una veu que li deya:

Ell que s’alsa, pero torna á caure desseguida, y aixis que toca á terra, torna á sentir la mateixa veu que li diu:

Heuse aquí que li sembla com si la veu eixis de sa butxaca, torna á alsarse y pensa, si m’ho torna á dir, li contestaré que’m tregui fora del palau: y altra volta torna á caure á terra y sent la veu que li diu:

Ell que’s trova á fora y quan s’hagué refet, va palparse y passant la ma pe’l fanal que’l tenia á la butxaca sent la mateixa veu que li diu:

Ola, aixó es lo fanal, pensá’l noy, potser ab ell puch fer lo que vulgui, donchs: vuy anar á la ciutat del rey.

Y ell que s’hi troba. Quan hi fou, se n’aná á la vora del palau y sapigué que’l rey tenia una filla hermosíssima. Pensá que la voldria veure, ell que frega’l fanal y’s troba en los jardins del rey sota una finestra en la que hi havia la princesa.

Enrahonaren una bona estona y s’agradaren molt, com que fins van enamorarse. Al mati següent al llevarse’l noy y al eixir de casa seva, va trobar tot lo palau del rey voltat de soldats. Va preguntar perque era alló y li digueren que lo dia avans, un criat del palau havia vist á un jove dintre dels jardins com enrahonava ab la princesa y que’l rey havia fet voltar tot lo palau pera veure si l’atrapava.

Lo noy que pensá: aquest so jo. Donchs ja veureu; frega’l fanal y aquest diu:

Heuse aquí que comensan á eixir bastons y plif, plaf, los soldats no savian com fersho. Tot eran crits y jemechs, mes los bastons may paravan.

A la fi vingué que’ls bastons pararen, mes era perque allí ja no hi havia mes soldats.

Llavoras lo noy que’s fica á dins del palau y va enrahonar tant com va volguer ab la noya.

Aixis enrahonant, enrahonant, lo jove estava cada dia mes enamorat y pensá que per casarse ab la filla del rey era precis tenir un bon palau, vestits y joyas; y á aquest efecte va fregar lo fanal y aquest li respon:

–Que’m fassis sortir desseguida un bon palau devant del del rey y forsa vestits y joyas.

Tal com va demanar li va sortir, y’l rey, veyentho, va pensar que’l jove sería un princep á qui un mal fat havia tingut subjecte fins allavoras y li dongué entrada á son palau mes sens per aixó deixarlo casar ab sa filla. Prou li demanaren jove y noya, y aquell se presentá cada dia ab mes riqueses; lo rey, sens saber perqué, no volgué en cap manera consentirhi.

Heuse aquí que fou declarada guerra al rey per un vehí de sas terras qui tenia un exércit molt mes numerós y aguerrit que’l seu, y’l rey va espantarse tant, que feu fer unas cridas de que donaria sa filla al qui li salvés lo regne.

Lo jove, així que va sentirho, aná al palau del rey y va dirli qu’ell lo salvaria.

Lo rey se n’estranyá molt y’s pot dir que ni sisquera’l va arrivar á creure, mes li doná consentiment pera anar contra’l rey enemich: y’l noy, anantsen tot sol cap al regne vehí, quan fou á la ratlla, vejé un gros exércit enemich com entrava y ell que quan lo va tenir al punt que desitjava, frega’l fanal y’l fanal que li diu:

–Que fassis sortir á milers de bastons que bastonejin be á totas aquestas tropas.

Heuse aquí que comensan á sortir bastons, y plif, plaf, los soldats contraris no savian d’ahont los hi venian los cops, mes feyan uns crits que esgarrifavan; y’ls bastons plif, plaf, no pararen fins que van deixar á mitg exércit mort y al altre mitg fugitiu cap á sa terra.

Lo rey, quan va saberho, quedá tot admirat y cumplint sa paraula, doná sa filla al jove, celebrantse unas bodas com pocas se’n haguessin vistas y anant á viure princesa y jove al palau d’aquest.

A tot aixó, l’oncle del jove, veyent qu’aquest no tornava, pensá si hauria pogut endevinar la virtut del fanal y se l’hauria quedat, y aixis determiná d’anarlo á buscar. A n’aquest fi, carregá un barco tot ple de fanals y se n’aná de ciutat en ciutat, cridant qui cambiava un fanal vell per dos de nous. Podeu contar si va arreplegarne de fanals, tothom li entregava’ls vells que tenia, mes l’home semblava que may estava content.

Lo jove, quan son oncle arribá á la ciutat del rey, se n’havia tingut d’anar dos ó tres dias y una criada del palau, sentint alló que aquell home cridava de cambiar un fanal vell per dos de nous, ella que sense dir res á ningú, veyent aquell fanalet vell que’l jove tant temps guardava y pensant que farian mes servey dos de nous que no pas un de vell, va anar á fer lo cambi ab lo marxant de fanals.

Aquest, aixi que va veure’l fanal, lo va coneixe y tot content se’l va endur no cambiantne ja mes, y’l jove, quan torná y’s va trobar sense fanal, ja’s conegué perdut. Efectivament, son oncle, volentse venjar d’ell, fregá’l fanal y’l fanal que li diu:

Y en un moment quedá tot destruit, no quedant altre recurs al jove ab sa esposa qu’anarsen á viure en una barraca, donchs tot quan de bo adquirian ó’l rey’ls hi donava quedava destruhit desseguida.

Lo jove n’estava tot trist y’l rey enfellonit que no savia lo que li passava; aixi es que pera enaltir á son gendre va convocar un torneig de tots los cavallers del regne y d’amagat, perque no li destruhissin, va donar cavall, armas y bons vestits al jove.

Arribat lo dia de la justa, lo rey feu guarnir un cadafalch pera ell y sa cort, sos trompeters entraren á la rodona y á tots quatre vents llensaren sos sons cridant als que volguessen pendre part en la lluyta: lo poble de ple á ple s’abocava damunt la tanca y un jove tot tapat y sens divisa fou lo primer qui eixí á la arena, donchs que tenia d’amagarse.

Al instant los millors cavallers del regne se presentaren, mes tots foren vensuts l’un detras de l’altre. Lo poble n’estava tot admirat y fins los cortesans del rey que res ne savian. Per fi’s presentá l’oncle del jove armat de cap á peus, ab una armadura que fins al sol podia dar enveja: tothom, al veurel, va temer per lo jove. Mes com aquest savia tant d’anar á cavall y jugar la espasa, per mes que la lluyta fou incerta una pila de temps, per fi, un cop del jove feu caure á son oncle á terra, y aquell, tirantshi á damunt, lo feu declarar vensut ab alegría de tothom, li feu donar lo fanal y descubrintse, mostrá esser lo casat ab la princesa. Los victors del poble foren allavoras encara mes grans: l’oncle se’n torná á viure, ple de vergonya per haver sigut vensut, á sas isardas selvas, y’l jove y la princesa, ab lo fanal maravellós foren tant felissos, que no’s parlava de res mes en tota la terra.

La cabreta.

Heuse aquí qu’era una cabreta que volgué ferse una caseta pera ella y los seus fillets. Comensá á agafar pedretas y de la una á la altra, anava pujant la casa que boy acabada la tenia, quan se li esdevingué’l caureli una pedra damunt sas camas y acoixarla.

–Ay pobreta de mi, com ho faré ara? Me n’aniré á Sant Jaume de Galicia á ferme curar las camas.

Feu uns quans formatges, los deixá á sos cabridets y, emprenguent son sant romiatje, se despedí d’ells, encomanantlos que no obrissin la porta á ningú com no fos á ella, la qual, pera que la coneguessin, avans los diria:

La guilla, qu’es molt traidora y tot ho espia, aixi que vejé á la cabreta fora, se n’aná á la porta de la casa y fingint la veu de la cabra, digué:

Los cabridets, que cregueren qu’era sa mare que tornava á buscar alguna cosa, corregueren tots contents á obrir la porta ¿y quina no fou sa sorpresa al trobarse ab la guilla? Tots soptats fugiren á amagarse y la guilla, veyent lo camp seu, ella que’n pren los formatges y pera estar mes lliure s’enfilá á dalt d’un pí á menjarsels.

Heuse aquí que hi havia per aquellas terras un llop gros y famolench que tenia espahordida tota la encontrada. Lo qual s’ensopegá á passar sota del pí en que la guilla s’menjava’ls formatges y com n’hi caigués una crosteta sobre seu, ell qu’alsa’l cap y’t veu la guilla.

Y’l llop: –Si las crostetas son així, que farán las molletas: d’ahont las has tretas?

Perque ell ja coneixia bé qu’era formatje lo que la guilla menjava. Aixi es qu’encara que la guilla volia escusarse de dir d’ahont l’havia tret, lo llop la amenassá de tal manera, qu’ella que li digué: –Ves á casa las cabretas, trucas á la porta y dius:

Lo llop, golós y afamat, se n’aná cap á la casa de las cabretas, trucá á la porta y’s posá á dir:

Lo llop no tingué altre remey que tornarsen y tot cremat se n’aná á trobar á la guilla.

La guilla li feu esplicar com ho havia fet y veyent son erro, li torná á esplicar punt per punt de la manya de que’s tenia de valdre.

Heuse aquí que mentres tant, havia arribat la cabreta de son romiatje y tota contenta ab las camas ben curadas, se n’aná á casa seva, truca y diu:

Mes com aqueixas estavan escarmentadas no volian obrirla y la cabra tingué de repetir tota la cantarella. Llavoras la conegueren bé, li obriren la porta y las cabretas li esplicaren lo perqué estavan recelosas. Ohit lo qual, veyent descubert son secret, ella que las hi diu:

A tot aixó, la guilla havia ensenyat ben bé al llop pera que las cabretas li obrissin la porta y aquest se n’hi havia anat.

Lo llop se’n va teme alguna y corrent se’n aná á ficar sas potas á una bassa de cals y ab ellas emblanquinadas va anar á casa las cabretas á ensenyárlashi.

Aqueixas, totas refiadas de qu’era sa mare, van obrirli la porta y no reberen poch susto quan se trobaren cara á cara ab lo llop; camas ajudeume, no pararen fins á dalt de tot de la casa. Sort que’l llop era golós y, veyent los formatjes, va enamorarse d’ells, deixantlas á n’ellas.

Quan la cabra torná, las cabretas, totas espahordidas encara, li van contar lo susto que havian tingut per l’engany del llop, y ella que diu: –Dels formatjes no’n tindrá prou; ja veureu com demá tornará pera menjarvos, mes es precís escarmentarlo.

Al dia següent, tal com havia pensat la cabra, lo llop torná; la cabra li feu obrir la porta per sos fills mes al boy indret d’ella hi havia posat una caldera d’aygua bullenta, y aixis que’l llop, sense mirar res, se ficá á dins, caigué dintre la caldera y tot va escaldarse.

Y la guilla que li diu: –Aixó ray, aneusen á n’aquell pla de sorra, fregueus’hi bé y vos curareu.

Lo llop que se n’hi va, comensa de revolcarse bé, pero com mes ho feya, tocantli los grans d’arena á la llaga viva, encara mes mal li feyan, per lo que, tot cremat, se’n torná á la guilla.

–Comare guilla, si mal estava mes mal estich encara. Cureume bé ó sino ’us mato.

Lo llop, tot totxo, se n’hi va anar y, frega que fregarás, com mes ho feya mes mal se posava. Aixi es que tot encés de rabia s’entorná á la guilla y li diu:

–Comare guilla, si mal me n’anava pitjor ne torno. Cureume bé ó sino ’us mato.

Y la guilla que li diu: –Bé, home, aixó es que’l vostre mal es de molt cuidado, haveu de menester remeys ben forts; aneusen á n’aquell pagés que llaura y demaneuli que ’us curi qu’ell te remey pera ferho.

Y veyent una bestia tan perfidiosa, li doná un cop d’arada que quasi va estebornirlo.

Lo llop que se’n torna á la guilla y aqueixa, aixi que’l veu venir, li diu: –Aneusen á n’aquell ferrer que es home de mes forsa.

Y veyent que tornava á importunarlo, li pegá tal cop de mall que quasi’l deixá mitg mort.

Tot dolorit, lo llop se’n va tornar cap á la guilla. Pero aquesta, aixi que’l vejé venir, tot mofantsen per l’estat en que ja’l veya, li diu:

Y li feu posar la llengua damunt la enclusa. Llavoras, agafá un martell, y pegant un cop ben fort á n’aquella, li partí en dos trossos.

Lo llop, furiós, se’n va anar cap á la guilla, mes aquesta havia fugit, y’l llop recordantse de que las cabretas havian estat causa de son primer mal, se va dirigir á sa casa é hi trucá. Mes com no tenia llengua, no pogué fer mes qu’embuts, y la cabra, veyent l’estat en que estava, cridá á sos cabridets que ja eran grossos, eixí ab ells y á cops de banyas y cotadas no pararen fins que’l deixaren sens vida estés á terra.

Lo bou d’or.

Era un home molt aficionat á antigüetats y á cosas estranyas. Ab aquesta afició havia corregut moltas firas y no trobant ja en ellas cosas bonas pera adquirir, aparellá un barco y se n’aná dret á Morería. Allí corregué tots los mercats y lo mes notable que trobá fou un bou d’or que va comprar. Ab ell emprengué vela cap á la seva terra y, una volta á casa seva, li aparellá una bona quadra mantenintlo á tot regalo.

Heuse aquí que comensá á adonarse de que quasi cada dia li mancava una de las preciositats que tenia guardadas. No sabia á qui atribuhirho: primer pecá ab los seus criats, despres ab algú dels seus coneguts ó de sa familia y per fi, volentho esbrinar, ell qu’un dia s’amaga ben amagat detrás d’una cortina y quan mes atent estava, mirant qui entraria, te sent aletejar pe’l seu dessobre, alsa’l cap y veu un aucell hermosíssim d’uns colors vius y encesos, lo qual se tira damunt d’una de las joyas que á n’allí hi havia y apreta á fugir.

Podeu contar si quedá parat l’home; tot ho esperava menos lo que va succehirli. Al dia següent, ell que’s torna á amagar ben preparat pera agafar á l’aucell, pero aquest, així qu’hagué pres la cosa, emprengué volada sens que l’home pogués agafarlo y sí solzament seguirlo ab la vista y veure que’s ficaba á la boca del bou d’or.

L’endemá á la mateixa hora, se’n va á la bora del bou per compte d’anar á la sala ahont tot ho guardava, y al cap d’una mica, veu eixirne de dintre d’aquell á l’aucellet qui, així que’l vejé, apretá á volar mes que depressa. L’home’s pensá que se n’havia anat á dita sala com cada dia: hi corregué, mes no va trobarli, y creyentse que no s’hagués ficat altre volta á dins del bou, feu venir los matadors y feu obrir á aquest pe’l ventre, pero no hi va trobar tampoch res. L’aucell, veyent que l’havian descubert, volá cap al ayre.

Volant, volant, arribá á una altura inmensa, ahont quasi no s’ovirava, y un aucell gros, habitador d’aquells espays, quedá tant estranyat al veurel, que va dirigirse cap ahont era y quan hi fou aprop, li va preguntar ahont anava.

Y l’aucellet li contesta qu’era una princesa encantada y que anava als palaus del sol, de la lluna y las estrellas, qu’era l’unich medi que tenia pera contrarrestar la influencia de qui la havia tornada d’aquella manera, y desencantarse. Y l’aucell gros li digué qu’ell li duria, mes que tenia de dur molta de carn per sempre qu’ell n’hi demanés, pus lo viatje era mol llarch y, si no tenia vianda apunt, defalliria.

L’aucellet se’n baixá á la terra, feu forsa provisió de carn y quan la tingué tota apariada, se’n aná á trobar al aucell gros que ja l’esperava, li posá damunt tota la carn, s’hi enfilá y l’aucell gros s’enlayrá cap á munt ab un vol tan rápit que ni quasi podia respirarse.

Y cap amunt, cap amunt, sempre’s girava á demanar carn que l’aucellet li donava, y travessant espays y esferas, arribaren per fi al palau del sol cabalment quan aqueix era al mitg de sa ruta.

Trucaren, y’ls eixí á obrir una velleta, la qual, aixi que’ls va veure, ’ls digué: cap al fosch ja ’us obriré la porta y podreu entrar, ara no, perque ’us cremariau.

Los aucells, se retiraren un poch pus que semblava que tot s’encenia y quan lo sol fou á la posta, eixí la vella y’ls feu entrar dintre’l palau.

Allí n’hauriau vist de riquesas! tot era d’or macis y ab una exuberancia y plenitut de vida tal, que no compon res lo que hi ha en la terra; arbres inmensos de grossa capsalada plens de daurats y richs fruyts, montanyas colossals, rius vertiginosos de tant abundants y rápits y tot tan hermós y sorprendent que la vista s’hi encantava. L’aucellet se presentá davant del rey del sol, li feu son degut acatament y ab la sua llicencia se n’aná á cercar la pedra de la riquesa.

Remená per tot arreu ab son bech, picá per terra y habent trobat la pedra que cercava se’n puja altre volta damunt l’aucell gros y aquest emprengué camí vers lo palau de las estrellas.

S’engolfaren per l’inmens espay, passaren per entre mitg d’infinitissims mons y per últim arribaren al palau ahont se dirigian. Los sortí á obrir una velleta, qui’ls hi digué que ja podian entrar, y trobaren á tothom que dormia, ab una quietut y calma tal que per tot arreu regnava, que fins los dos mateixos aucells quedaren encantats. Se ficaren endins y mes endins y tot resplandia ab una claror suau y viva y bellugadora sempre, essent tot cubert de brillants y perlas. Per entre mitg d’ells se n’anaren al palau del rey de las estrellas, li feren acatament y li demanaren llicencia pera anar á cercar la pedra de la hermosura. Lo rey los hi doná y l’aucellet, de brillant en brillant y de perla en perla, la aná buscant y quan la tingué, pujant damunt l’altre aucell, emprengueren novament sa ruta cap al palau de la lluna.

Heuse aquí qu’ab tants llarchs viatjes s’havia anat acabant la carn que de provisió l’aucellet duya; l’aucell gros ne menjava tanta, que vingué una ocasió en que aquell no’n tingué mes pera donarnhi y defallint, acabá sas forsas, deixant caure l’aucellet qu’aná á parar al mitg de la mar.

En ella, tot voleyant, aná per dessobre de las aiguas d’un cantó á l’altre, cercant puesto ahont reposar ó vianda pera no morirse de fam, quan per sa ventura ovirá al lluny una vela.

S’hi dirigí, se posá en un pal y’ls mariners, aixi que’l vejeren, com era tan bonich, procuraren agafarlo y’l tancaren á dins d’una gavia.

Presonera llavoras la princesa, ja ’us podeu figurar si’n passaria de tristesas ¡tan poch que li faltava pera esser desencantada y veures entre mitg de ferros! Per aixó demati y tarde plorava sa desventura, mes ho feya ab tan dols accent y ab una ternesa tal que tots los mariners s’hi encantavan.

Y aixis anavan fent cami y sempre lluny y mes lluny, fent voltas y tirant tot arreu las mallas de pescar, fins que vejé que un dia tregueren un peix hermosissim, que’ls feu posar tots contents pus era lo peix perqui anavan navegant y que’ls hi havia encomanat lo rey de la lluna.

Per aixó desseguida se’n hi anaren, á fi de donarli, y l’aucellet, entenentho, ’ls demaná que li portessin també á n’ell y qu’alli’l deixessin lliure.

Los mariners li prometeren, feren via cap á la lluna y quan aqueixa ix del mar hi arribaren. Van trucar á son palau y’ls hi sortí á obrir una velleta que’ls digué que no entressin, que havia arribat un aucell molt gros ab una fam tan espantosa que’l rey li havia concedit que’s menjés á tothom qu’arribés aquell dia á lo seu palau. Mes l’aucellet li respongué que no hi feya res, donchs que l’aucell gros ja’l coneixia á n’ell y, tot cantant pera que aquest lo conegués be, se’n entrá junt ab los mariners cap á dins.

Heuse aquí que quan lo rey sentí aquell cant tan hermós, va enamorarsen y no pará fins qu’hagué agafat á l’aucellet y, tancantlo en una gavia, se’l posá al seu quarto. L’aucellet dintre de la gavia, canta que mes cantarás, deya tot lo que en la ciutat passava, de lo qual n’estava tot content lo rey pus aixi savia tot lo que’s deya y pensava en ella.

Un dia van arribar emissaris de l’amo del bou d’or, que n’havia enviat per tot arreu del cel y terra en busca del aucell que li havia pres totas aquellas joyas, y aixi qu’aquest va saberho, fent tota mena d’esforsos, fugí de la gavia.

Lo rey, trobantlo fugit, lo cercá per tot y com lo vejés al jardi, s’hi acostá poch á poch pera cullirlo y sols li agafá una pluma que tenia al cap y que li eixia mes que las altras. Pero tan bon punt la tingué, quan lo aucell quedá convertit en una hermosíssima noya.

Lo rey ne quedá mes que admirat; li preguntá com podia ser alló, y la noya li digué com era una princesa encantada á dintre d’un bou d’or, que solzament podia tornar á sa primitiva forma anant al palau del sol, de las estrellas y de la lluna y que, complerts los seus viatjes, arrencada aquella ploma qu’era per medi de lo que la havian encantada, tornava al estat de princesa.

Vingueren los emissaris, demanaren per l’aucell á fi de recobrar tot lo que havia pres al seu amo, sels presentá la princesa qui’ls contá tot lo que havia succehit, y que’ls doná totas las joyas que demanavan, de lo qual ne foren tots contents, y la princesa, regna de la hermosura y riquesa per las pedras que tenia, ’s casá ab lo rey, essent felissos per sempre mes de la sua vida.

La coloma blanca.

Hi havia un rey, qui’s casá ab una dama plena d’hermosura com no ni hagués cap altra. Tots dos, joves y plens d’amor, sols de veure davan enveja; ell ocupat en los alts quefers de la nació y ella en las virtuts que tota reyna deu tenirne, quan tots dos desafeynats junts se trobavan, sols, en la santa pau de la familia, davan ample esbarjo á son esperit y passavan dolsas horas de una felicitat complerta. Tant mes quant se’ls esdevingué lo haverne fruy de son tendre amor y naixels un noi de gentilissimal figura.

Mes vingueren mals fats y ell tingué d’anarsen á la guerra; se despedí de sa esposa ab ánima ben entristida, ella li passá’ls brassos pe’l seu coll, l’estrenyé contra son pit y donantli á besar son fill, lo deixá anar rodejat de sos escuders y patjes, ab sas valentas tropas, no perdentlo de vista fins qu’arbres y montanyas esborraren sa derrera sombra.

Desde llavoras, cada tarde, quan lo seu cor habia donat eixida á tot lo sentiment que de dia hi covava, plena d’anyoransa, se n’anava á la finestra de sa alta cambra á veure si son espós potser arribaria, ó ab la esperansa á lo menos de tenirne quelcuna nova. Ja’s figurava veure entre mig de las llargas sombras de la arbreda la lluhentór d’alguna arma ó l’onejar de una ploma, ó ja li pareixia sentir lo renill d’algun poltre; mes cada dia, l’hora quieta anava baixant, baixant, revestintho tot ab lo color de la tristura, sens que ni marit ni novas n’arribessin. Y ella, plena d’anyoransa, se’n tornava á dins á esperar un altre dia: ’us dich que feya condol, y era guapa y atractívola ab sa figura airosa, son dols mirar y sa tan trista cara.

Heuse aquí que pe’l peu del mur ahont hi havia la finestra hi passava un regueró d’aygua tan trasparent y clara qu’enmirallava tot quant se posava damunt d’ella y un dia, volgué l’atzar que hi anés á omplirhi sa cantereta una gitana d’una errant comitiva que per aquells entorns passava. Al acostarse á la aygua y veurehi la cara de la reyna se figurá qu’era la seva y’n fou tant contenta que mes no podia. Mes poch va durarli’l goig, donchs com la reyna s’hagués mogut una mica, feu alsar lo cap á la gitana, la qual, aixi que la va veure, per rancunia y enveja jurá venjarsen.

Y la manera com ho feu va esser que’s vestí de mora y portant ricas joyas, demaná permís al palau, si volian darli, d’entrar á veure á la reyna donchs que li portava presents y joyas del marit que tant estimava.

La reyna, quan va saberho, hi corregué ab delitosa ánsia y per mes que la mora volgués besarli los peus ab tot acatament y reverencia, ella la feu asseure á son costat y li demaná de la guerra y com havia pogut escapar de son país y anar á las tendas de son espós, si mora era y quinas novas duya y qu’es lo que feya’l qu’era tota la vida per ella. Y la mora s’inventá bonas novas y’s tragué un collar tot d’or y perlas que digué era present del seu espós, y ab enganyadora falsia li demaná que li dongués llicencia per posarli al coll, cosa á lo qual vingué bé la reyna, y aixis que’l tingué posat, li semblá á la reyna perdre’l mon de vista, sentir un extremeixement tota ella, en lo seu cos naixer tot de plumas, y poch á poch, poch á poch, anarse tornant coloma, ara sos peus tornantseli potetas, qu’eran hermosas y vermellas com coral, ara sos brassos tornantseli alas, ara volent parlar y no fent mes que murmulls y en fí, tornantse tota ella una colometa blanca y hermosa, sino un collar com de foch que per tot lo coll li rodejava.

La gitana la avalotá y feu fugir al defora, ’s vestí ab las robas de la reyna, s’emposessioná del palau y quedá en ell com á senyora, mentres que la coloma ab son murmull trist per entre la jemada y frondosa arbreda, de l’un arbre á l’altre arbre ara anava cap al palau á veure, encara que fos de lluny, al fill seu, ara cap allá al camí, com cada tarde, á veure si venia’l seu espós ó d’ell sabia alguna nova.

Vingué que la guerra fou acabada y’l rey victoriós ab tot lo seu exercit, escuders y patjes, ab son rich botí y esclaus de morería, se’n torná á son palau passant per lo bosch ahont era la coloma, la que prou revolotejá aprop seu y feu per manera de que s’adonés d’ella, qu’el rey ubriach de gloria y desitjós de veure á la seva esposa, ni tan sols va repararhi. Aixi es qu’aná seguint y quan fou al palau que’l reberen ab grans festas y’s trová ab la reyna tan negre, quedá tot soptat y va estranyarsen, sino que la reyna, prenent encara peu de sa morenor se tirá á sos brassos y li digué que l’esperarlo nit y dia, á la finestra, prenent sol y serena, la havian tornada d’aquella manera. Cosa la qual cregué’l rey y’n fou content y la abrassá ab tota la seva ánima.

Mes la coloma era cada dia mes trista y se n’anava al jardí del palau á la hora de dinar y preguntava al jardiner.

Heuse aquí que lo jardiner, tot estranyat de veure que cada dia li succehia lo mateix, va anarho á contar al rey lo qui maná qu’al següent dia posessin la taula al jardí pera dinarhi, y encara que la reyna s’hi oposá molt, lo rey volgué ferho y no hi hagué altre remey al dia següent que fer lo que’l rey manava.

Y aixi que foren tots asseguts á taula, aparegué’l colom y’s posá á la espatlla del rey y després á la del noy fentloshi tot de festas y com si’s volgués arrencar lo collar que duya. Tots volgueren desseguida agafarlo y la reyna la primera, mes la coloma’s mostrá al veureho tant esverada, que fins lo rey temé per ella y per aixó, tot manyagoy, s’hi acostá, li feu un bes al cap, li passá la ma per la espatlla y com se trobés ab lo collar que quasi cremava, li arrencá d’una bursada y per soptada forma aparegué á sos ulls, hermosa, guapa, esbelta, gentil y bella, mes tota entristida, á la seva antigua y vera esposa. Va girarse en vers la embaucadora gitana á la que vejé tota envergonyida y tremolosa, la conegué culpable y li feu sentencia desseguida d’esser penjada, mentres qu’ell ab la reyna, se n’aná ab lo cor ple de joya á gosar de verdadera ditxa.

L’aucellet vert.

Una vegada era un pare que tenia una filla un xich capritxosa en quan á bonichs y cosas raras, mes á qui ell estimava com á la seva ánima. De cosa en cosa, la noya aná demanant en tanta de manera, que gastat ya tot lo que en el regne podia haverhi, se li esdevingué demanar un aucell vert de totas plomas. Lo pare qu’estava embabiecat ab ella, per mes que conegués qu’eran ja massa exigencias las de la seva filla y que com mes li concedia mes li demanava, no pogué menos de consentir en la nova demanda y se n’aná á cercar l’estrany aucell.

Camina que mes camina, ja quasi havia rodat mitja terra, quan escayéntseli fer nit en una gruta, aixi que clarejá, va adonarse de que pe’l capdevall, per un forat xich, molt xich, hi entrava una claror tota esplendent y lluminosa: ell que s’hi acostá, lo forat s’aná fent gros com mes aprop hi era, feu tots los medis per passarhi y á la altre banda aparegué á sos ulls un jardi tan bell y hermos qu’encantava. ¡Quinas rosas! y ¡quins caminals tots plens de tota lley de flors! ¡tot jemat y fresch y olorós y de colors vius y encesos! pero lo que va sorpendre mes al home fou veure per tot arreu uns aucellets verts y hermosos ab unas refiladas que feyan graciosíssimas.

L’home’n fou tot content y ficantse sota un encanyissat que las campanetas cubrian del tot trobá un aucell mes gros que’ls altres d’un vert tan sorprendent que tot se tornasolava y á qual aucell l’home sens grans esforsos va agafar.

Mes heuse aquí qu’aixi que’l tenia se li apareix una serp grossísima y li diu com es que li ha pres aquell aucell cabalment lo qu’ella mes estimava.

L’home li feu narració del desitg de la seva filla y del molt temps que pera compláurela per lo mon anava, y la serp li digué:

–Ja que l’has tocat, enduten l’aucell, jo ja no’l puch tenir, mes tente compte qu’es en preu de la teva filla; guardal be que ningú te’l toqui ni li arrenqui cap ploma, perque si n’hi fan caure una tan sols, tú tens de durme ta filla pera menjármela.

L’home no’n fou pas del tot content, s’alegrava de tenir l’aucell mes tenia pór de perdre l’unich amor que li quedava en la terra. Aixi es que al donar l’aucell á sa filla quasi las llágrimas li queyan dels ulls. La noya ho va veure y no pogué menos de preguntarli que tenia y encara que l’home primer no gosava, per fi va dirli lo que li havia succehit y á quin preu lo tenia.

Y agafá una gavia d’or, hi ficá l’aucellet á dins y la penjá á dalt del sostre.

L’aucell cantava d’alló millor y tothom del poble anava á escoltarlo. Y com sempre hi ha gent rancuniosa y tot los fa enveja, vingué que á una vehina se li posá de mal ull que la noya tingués aquell aucell, y un dia que noya y pare eran fora, ella que va, agafa la gavia, y aixi qu’anava per pendre l’aucell y ja quasi’l tenia entre sas mans, se trobá sens ell y sols una ploma del cap, en ellas.

La rabia va menjársela: llensá la pluma y apretá á fugir, cabalment quan la noya arrivava. Aqueixa desseguida tingué pór d’una malifeta, aixi es que corregué á dins y quan se va veure aquella ploma á terra y la gavia sense aucell agafá un gros desespero.

–Ay pare, ara si qu’estem perduts, ja no hi ha remey per mí, tinch d’anar ab la serp á morirne!

Lo pare tingué un gran desconsol, mes havia donat sa paraula y no tingué mes remey que cumplirla. Ab sa filla se n’aná cap al jardi y aixi que hi foren, los hi aparegué la serp.

–Ja veig que tens paraula; per gens qu’haguessis duptat ó haguessis trigat, tenia de matar á ta filla; ta puntualitat la salva, mes no te altre remey qu’agafar la ploma y anarsen per lo mon pera veure si trova l’aucell á fi de posarli altre volta aquella. Pera conseguirho, tens de passar per las terras altas ahont lo fret glassa y per las terras baixas ahont la calor aufega, tens d’espatllar sis parells de sabatas de ferro y unas de fusta y omplir tres ampolletas de llágrimas. Fins que ho hagis fet, ton pare quedará aqui y no podrá eixirne ni tú tindrás repós.

La noya emprengué cami y passá per las terras baixas ahont la calor aufega y travessá las terras altas ahont lo fret glassa y en peregrinatje sempre, espatllá las sabatas de ferro y tambe las de fusta, y ab la xardor y’l sol cremant que no li deixavan donar un pas y ab lo glas y neus que l’atuhían, no veyent may la fi de sa condemna, plorá llágrimas amargas y omplí las tres ampolletas.

Y una volta fet, ja quasi desconeguda, arribá á veure un castell molt gran ahont ab la esperansa al cor va dirigirse.

–So una pobre noya que vaig buscant l’aucell vert y fins que’l trobi no tinch reposada.

–Ja cal que t’amaguis perque aquest castell es de un gegant molt gran que si’t veya se’t menjaria.

–Per amor de Deu aculliume, perque fa set anys que no he dormit sota teulada ni he menjat á taula.

La bona vella la feu entrar y al véurela tan aterida de fret la feu acostar al foch y encengué bona flamarada. Mes aixi que sentí venir al gegant, correns la feu amagar dintre del forn.

Heuse aquí que’l gegant era de aquells que’s menjava las noyas y aixis que va entrar comensa d’olorar d’un cantó á l’altre, tot dihent:

La noya no gosava á alenar sisquera, de pór que tenia; la vella, per últim, conseguí distreure al gegant y ferli veure que no hi havia cap noya amagada. Li doná una perola de carn, que’l gegant se menjá de una sola bocada y presa, se’n aná aquest á dormir.

A l’endemá al matí la vella doná una nou á la noya y obrintli la porta, li digué, que ja trobaria qui la encaminaria. Y aixi que la noya es al defora, á dalt d’un arbre veu á l’aucellet vert que tot cantant, pega una volada y poquet á poch comensa á anarsen.

La noya que’l segueix y al finir lo dia veu que s’atura á un altre castell. Ella que s’hi dirigeix:

–Entra, mes amagat be perque si’t trobava’l gegant amo d’aquest castell se’t menjaria.

Heuse aquí que’l gegant aquell era dels que’s menjavan las criaturas y aixis que va entrar, conegué tot desseguida que hi havia algú amagat y anava de un cantó á l’altre, tot dihent:

La noya no podia aguantarse de pór y la vella tot era distreurel; per fi, quan lo gegant no hagué trobat res, aqueixa li dugué una perola de cols y una volta menjadas, tot cremat, aná á dormir.

Al matí següent la vella feu eixir á la noya á qui doná una avellana y digué que ja trobaría guia, y la noya, una volta regraciat á la vella lo favor que li havia fet, eixi al defora y ab gran contento seu trobá al aucell que ja la esperava.

L’aucellet se posá á volar y la noya á seguirlo y camina que caminarás aixi passaren un altre dia, fins que se’ls feu nit cabalment quan arribavan á un castell consemblant al de las altras vegadas.

La vella que guardava lo castell la obre, la fa entrar y la amaga desseguida dins de la pastera donchs que sentí al gegant, amo del castell, que venia.

Heuse aquí que’l gegant aquell era dels que menjava carn cristiana, y aixís que va arribar, ab la olor solament, conegué que hi havia algú amagat dintre del castell.

Tot era anar d’un cantó á l’altre ensumant per tot arreu pera veure si trobava algú amagat; á la fi tingué de desistir y deixarho corre, ’s menjá una perola de sopas que li doná la vella y aná á dormir.

A l’endemá al matí, la vella obrí la porta del castell á la noya y li doná una atmetlla dihentli que no la obrís fins que fos la hora.

La noya li regraciá la bona acullida, y trobant l’aucell, se posá á seguirlo.

A tot aixó la noya no savia ahont anava, cop de caminar y mes caminar y may sabia si era á la fi. Per últim l’aucell arribá á una gran ciutat y en ella, se n’aná cap al palau dels reys; la noya’l seguí mes fou detinguda á la porta, donchs com anava tota mal vestida y estripada, los criats no li varen donar entrada.

Podeu contar quin desespero, tant temps que feya qu’anava seguint l’aucell y ara que ja tenia esperansas d’agafarlo, ara no la deixavan entrar allí ahont era.

Mentres tant lo rey y la reina, aixis que vejeren l’aucell, ne quedaren tant prendats que l’agafaren y’l tancaren dins una gavia. Y l’aucell canta que canta tan fort y ab uns refilets tan bonichs, que la noya desde fora’l sentia y tota’s dalia de pena.

¡Tant qu’havia corregut per ell y ara perdrel! De prompte’s recordá de la nou, la avellana y la atmetlla que li havian donadas. Ella que trenca la nou y apareix á sas mans un collar de perlas tan preciosas com no n’hi hagués cap en la terra.

Y la reyna eixí en finestra y aixi que’l va veure, va prendarsen tant, que feu baixar un de sos patjes á mercadejarlo. Mes la noya no volgué vendrel sino per preu de dormir una nit ab l’aucellet vert.

La reyna tota va estranyarse al sentir tal resposta, mes com lo collar li agradava tant, no hi tingué reparo ab tal que fos tot ben tancat perque l’aucell no pogues escaparse. Feu pujar á la noya, la tancá en una cambra ab lo aucell y ella va quedarse ab lo collar.

La noya, aixi que vejé á l’aucell, l’agafá, li posá á son cap la ploma y aparegué á sos ulls lo mes gentil y agraciat jove que lo sol hagués pogut veure en sa carrera, mes era tot adormit com que res veya ni sentia.

Lo jove dorm que dorm. Vingué la claror que la noya tota espahordida li torná á treure la ploma y aquell que torná en aucell.

Tot lo dia la noya pensá com podia fer pera despertar al jove y ab eixa caboria arribá al vespre y ella que trenca la avellana y apareix á sas mans un brodat tot d’or y seda qu’encantava. Se’l posa á mercadejar, la reyna ix en finestra y se n’enamora tant que aná á comprarli. Mes la noya diu que no’l vol vendre per cap preu sino per preu de dormir una nit ab l’aucell vert.

La reyna que no hi vejé cap perill, li concedí y feu tancar á la noya junt ab l’aucell á dins una cambra. En ella, la noya posá la ploma al aucell y altre volta aparegué á sos ulls lo mateix jove. Mes altra volta tambe adormit sense veurehi ni sentirhi.

Lo jove per aixó no’s despertava y al esser al mati, la noya li va treure la ploma, torná aquell en aucellet vert y la noya aixi que la obriren eixí al defora.

A la vetlla següent ella que trenca la atmetlla y’s troba ab una música d’un só tant bonich y dols que la reyna aixi que va sentirla volgué comprarla. Feu baixar un de sos patjes, y la noya, com las nits avans, no volgué véndrela sino per preu de dormir ab l’aucellet vert. Cosa la qual la reyna va concedirli y ab l’aucell maná tancarla en la mateixa cambra, sino que’ls criats, com cada vespre succehia lo mateix, deixaren la porta solzament ajustada.

Quan fou á dins, la noya posa la ploma á l’aucell y apareix lo mateix jove adormit com sempre.

Y tantas vegadas com ella deya alló, la música repetia’l mateix; per aixó la noya torná á treure la ploma al jove, aquest fou convertit en aucellet vert y agafantlo aquella, fugi ab ell cap á trobar á la serp.

Despres de molt caminar va arribarhi, trová á son pare que era tot trist creyentla morta: ella llevá la ploma al aucell y aparegué á sos ulls lo jove, hermós com sempre, mes ab vida, y á la primera paraula que va pronunciar, la serp quedá convertida en home y tots los altres aucells verts en galans joves, soldats y patjes.

Lo jove llavoras li esplicá com aquell home era’l seu pare, rey de tot lo reyalme ahont ella havia anat y la havia guiada essent aucell y’ls altres son servey y patjes, á tots los qui, lo rey y la reyna qu’ara ocupavan lo trono ab malas arts y manyas, los havian encantat apoderantse del reyalme. Que solzament los podia desencantar qui espatllés set parells de sabatas, sis de ferro y unas de fusta, hagués anat per las terras baixas ahont lo sol hi aufega y per las terras altas ahont lo fret hi glassa y dormit tres nits en lo palau de son regne. Y que pues ella ho havia fet, li regraciava tant y n’era tant prendat que sols tenia de demanarli si s’hi volia casar. La noya ho demaná al seu pare, qui fou tot content; lo pare del princep, vell ja, renunciá’l regne á favor de son fill, y aquest, comandant las sevas tropas, ab la seva bella esposa al costat, aná á destronar al rey usurpador, vencentlo en campal batalla.

Lo poble’n fou tot content donchs qu’aquell l’oprimia y, proclamant per rey al príncep, visqueren tots molts anys per felicitat seva y dels subdits que governavan.

Lo fill del diable.

Era una dona qui no tenia cap fill; pesarosa d’aixó com estava, no tenia repós ni alegria; ni be’s trobava en lloch, ni ningú aprop podia estarhi; la impaciencia la matava y en son deliri, de cop un dia, perdent lo sant temor de Deu, ell qu’esclama: –Tan de bo’n tingués un, valdement fos fill del dimoni.

Suau y pausadament, sense saber com, vejé entrar á sa cambra un cavaller mal forjat y de sinestra mirada qui li diu:

Y á la falda de la dona aparesqué un noy. Podeu contar lo sorpresa qu’ella va quedarne; mirava al cavaller y tota esglayada no sabia lo que li passava, mes lo noy era tan hermós y guapo, tot ell com una rosa d’or, que no pogué menos de ferli un pató y abrassarlo; y’l cavaller va desapareixe.

No tingué altre remey la dona que criar al fill que tant estranyament tingut havia, mes quan recordava son origen y’l veya fill del dimoni, li agafava una tristesa tal que guarní una capelleta ab la Verge Maria dins y á son peu, un noy, vera efigies del seu fill, com li pregava, y lo encuná á resar sempre á la Verge Santíssima.

Mes lo noy era, com si diguessim, de la pell del diable, tant revés y dolent que tothom ne fugia. Sa mare lo dugué á estudi, mes á l’endemá lo mestre tot espahordit y admirat li torná’l noy, dientli que ja savia mes qu’ell y no tenia res pera ensenyarli, cosa la qual espantá de tal manera á la dona que lo aná á oferir á la Verge, mes lo dimoni se’n cremá tant, que tot plegat s’aparegué y d’una rebolada va endurse al seu fill cap á sos terribles dominis.

La dona va desesperarse, mes en lloch rastre sisquera va trobar del seu fill. Aquest, dut cap avall ab la furiosa volada que’l seu pare feya, de res va adonarse fins que’s trobá en mitg de grans calderas ahont las ánimas dels condemnats feyan uns crits horribles de las penas que sufrian. Y’l seu pare girantse á n’ell, li digué:

Y se n’aná. Lo noy, quan se trobá sol, al veure lo sufriment d’aquellas, n’hagué compassió y deslliberá lo medi de salvarlas. Al efecte aná correns á tancar la porta d’aquella pregon masmorra y á son mateix peu feu una vall fonda, fonda, que hi capiguessin tots los dimonis.

Al cap d’una estona n’arribá un tot carregat de llenya y trobant la porta tancada, trucá, mes lo noy se feu lo sort; n’arribá un altre y lo noy tampoch obrí, fins que hi foren tots, que llavoras, obrint lo noy de cop la porta, se llensaren aquells ab gran embransida cap á dins y caigueren á la fonda vall d’ahont no pogueren eixirne. Lo noy hi tirá terra per sobre y las ánimas passant, totas fugiren, salvantse d’aquellas horribles penas y anant á gosar la gloria eterna.

Lo noy també fugí; sens alé arribá al poble y presentantse á sa mare, ni aqueixa quasi ho volia creure d’alegria, ni al noy savia lo que li passava; quasi no s’arrivaren á coneixe.

Lo cas es que d’aquella hora en avant tothom comensá á ben veure al noy y feya aquest tant de be y miracles que un dia, haventhi un pobre vellet malalt, se n’hi aná y estenguent damunt son llit lo bastó que duya, quedá aquell enterament guarit y bo ab admiració de tothom y mes, quan vejeren que’l noy se’n anava cap al cel y eixia á rebrel la Verge Santíssima proclamantlo sant en la sua esplendent gloria.

Los tres princeps.

Hi havia un pare qu’era molt y molt pobre y tenia tres fillas. Era llenyatayre y cada dematí se n’anava al bosch á fer la seva feyna pera dur un mos de pa á n’aquellas. Mes la feyna anava escassa y los jornals curts, aixis es que cada dia era mes la sua miseria y la tristor cuidava á aclapararlo.

Un dia que com tots los demes estava traballant al bosch, heuse aquí que se li apareix un bou y tot acostántseli, li pregunta qu’es lo que tenia qu’estava tant trist.

Y ell que li diu: –Qu’era que tenia tres fillas á qui estimava molt, mes que no sabia com mantenirlas.

Y’l bou que li diu: –Si’m donas la mes gran, te donaré or per forsa temps.

L’home no ho volia en cap manera, mes era tanta la seva miseria, que finí per consentirhi y se’n va anar cap á casa seva.

Quan va arribarhi, las noyas ja conegueren que li havia succehit alguna cosa, donchs que portava trasmudada la cara; aixis es que s’hi acostaren y ab amorós dalit, li van preguntar qu’es lo que tenia.

Lo bon home no gosava á dirho, mes per últim, las hi contá com estant en sa feyna al mitg del bosch, se li havia aparegut un bou, qui li havia promés una pila de riquesas si li donava la seva filla mes gran.

Y la noya que lo estimava molt, ella que li diu: –No dupteu pas gens, ja hi aniré.

Se despedí de sas duas germanas y junt ab lo seu pare se n’aná al mitg del bosch, ahont los hi eixi lo bou, qui ensenyá al home una pila de riquesas y s’endugué la noya en vers una gran roca que hi havia.

Ab aquells diners l’home’n tingué per molt temps, mes á la fí vingué que van acabarse y no li quedá altre recurs qu’agafar la destrál y tornar á esser llenyatayre.

Ple de tristor, heuse aquí qu’un dia quan acavava de tallar un arbre de la vora d’un torrent, surt un peix de dintre la aygua, qui li preguntá qu’es lo que tenia donchs que mostrava una cara tan trista.

Y ell que li diu: –Qu’era que tenia tanta miseria que no sabia com mantenir á sas fillas.

Y’l peix que li diu: –Si’m donas la mitjana’t donaré riquesas per forsa temps.

L’home, encara que li sabia greu, per fí va consentirhi y se’n va anar á casa seva. Las fillas l’esperavan y aixi que’l van veure conegueren que li havía succehit alguna cosa. Van preguntarli y ell per fí va dírloshi.

La noya mes gran de las duas que quedavan, per tal qu’era lo seu pare qui ho havía fet, no duptá gens y va dirli que hi aniria. Com de fet, després de despedirse de sa germana, se n’aná ab son pare cap al bosch.

Allí seguint lo torrent se’ls hi aparegué’l peix, doná una bossa plena de diners al pare y agafant á la noya se la endugué vers la bauma d’una roca.

L’home ab aquells diners ne tingué una pila de temps pera viure, mes á la fi, com no gastava gayre salut, se li acabaren y tingué de tornar á sa feyna de llenyatayre.

Al mitg del bosch tot lo sant dia, veyentse vell y malalt, sense duas fillas y altra volta pobre, la tristesa arrivava á matarlo, quan un dia qu’estava en lo mes isart de la boscuria, se li aparegué una águila y li preguntá qu’es lo que tenia, donchs que tanta tristesa mostrava.

L’home li confesá qu’era perque havia arribat á tal grau de miseria que no savia com mantenirse.

Y l’águila que li diu: –Si’m donas la filla que tens jo’t faré rich per tota la vida.

L’home anava buscant escusas donchs que tenia pocas ganas de donar á la única filla que li quedava, mes com la necessitat no te lley, encara que ab pena, va mitg consentirhi y li digué que preguntaria á n’aquella si volia anarhi.

Arribat á casa seva la cridá y li digué l’estat en qu’estava y lo que li havia dit la águila. Y la noya, per l’amor que li duya, encara que ab molt greu per deixar sol á son pare, li digué que si altre cosa no podia esser pera viure ell felís, qu’era prompte á anarsen allí ahont era necessari.

Lo pare arribá á llensar llágrimas, mes la necessitat li obligava, y anantsen ab sa filla, emprengueren lo camí del bosch, al bell cim del qual trobaren á la águila.

Aqueixa entregá los diners al pare y s’endugué á la noya sota una roca, mentres qu’aquell se’n tornava á casa seva tot acongoixat y ple de tristesa.

Al cap d’un quan temps, l’home s’anyorá d’estarse tot sol y seguint lo consell de la águila, contragué segon matrimoni del qual prompte ne fou fruyt un noy tot hermós y guapo.

Quan fou edat, lo pare l’enviá á estudi y si be al principi no li succehi res de nou, al cap d’un quan temps tothom comensá á mirarsel de mal ull y lo qu’es pitjor á rebujarlo, dihentli qu’era d’una familia que per diners se venia la sanch.

Al principi, lo noy no’n feu cas, mes tant y tant arribaren á dirli que se n’aná al seu pare á demanarli que volia dir alló de que’s venian la sanch, que tothom li deya.

L’home, com podeu contar, prou pena se’n dava, aixi es que li recava lo dirli, mes á la fí tingué que contarli com, essent tan pobre, primer se li havia presentat un bou á qui per diners havia donat la seva filla gran, despres un peix á qui havia donat sa filla mitjana y després una águila á qui havia donat sa filla petita.

Y veyent sa decisió, lo pare li omplí ben bé’l sarronet de bonas viandas, li doná la sua santa benedicció y’l deixá anar á la bona de Deu.

Camina que caminarás, lo noy, quan havia fet ja molta via, trobá dos noyets que s’estavan disputant un parell de sabatas y un sombrero. Li feu gracia la disputa, se hi acostá y’ls va preguntar si per tan poca cosa arrivarian á barallarse de veras.

–Oh! es qu’aquestas sabatas caminan tant, digué un d’ells, que portan desseguida allí ahont un desitja.

–Donchs bueno, no ’us baralleu mes, doneume las duas cosas y jo en cambi ’us donaré tot lo que dintre’l sarró ha posat lo meu pare.

Com lo sarró era ple, y de cosas ben bonas, los noys hi convingueren, y totas duas parts foren contentas del cambi.

Ab las sabatas y sombrero, lo noy que’s posa aquellas y diu: –Allí ahont es la meva germana gran.

Y posantse á corre molt, pero molt depressa, las sabatas lo portaren al peu del bosch, davant d’una inmensa roca, en la qual lo noy va trucar.

Lo noy sentí qu’era una veu de dona qui li preguntava y tenint la seguretat de qu’era la seva germana donchs que las sabatas no podian enganyarlo, respongué:

–Es que’l teu pare quan va donar la filla petita’s torná á casar y m’ha tingut á mí de son segon matrimoni.

La noya va obrir y’s presentá als ulls del noy un palau tot de plata guarnit de richs domassos y catifas. Aquella’s mostrá tota contenta de coneixer un nou germá y saber noticias de son pare, mes sentint arrivar lo bou, tota va esglayarse y demaná á son germá que s’amagués desseguida.

La noya pregá al seu germá que’s mostrés y aquest treyentse’l sombrero’s presentá al bou y á la seva germana.

Lo bou ne fou molt content, l’agassajá be y arrencantse un pel li doná, dientli que l’aceptés com á present seu y qu’ab ell podria ferse obehir de totas las bestias que’n la terra’s crian.

A l’endemá lo noy prengué comiat del bou y sa germana y posantse las sabatas digué:

Las sabatas se posaren á corre y’l portaren al bell arran de la torrentera, dins de la aygua, sota una grossa pedra.

Llavoras lo noy va esplicarli com havent quedat sol lo seu pare per haver donat la noya petita á una águila, s’havia tornat á casar y l’havia tingut á n’ell del segon matrimoni.

La noya’l va creure, li obrí la porta y aparegué als ulls del noy un palau hermossísim tot de crestall, ab columnas d’aygua y perlas qu’encantava.

Un y altre’n foren contents de coneixes y mes la noya, per saber de son pare, mes arribant lo peix, lo noy va posarse’l sombrero y va quedar que ningú’l veya.

Aquell no obstant conegué qu’havia entrat algú y va preguntarho á la noya y encara qu’aquesta primer ho negava, tingué al últim que confessarho y dir qu’efectivament havia obert á son germá.

La noya li contá tot lo que li havia esplicat aquell y’l peix tingué ganas de coneixel. Per aixó la noya va demanar á son germá que’s presentés y ell ho feu llevantse’l sombrero.

Lo peix ne fou content y li doná una escata dihentli qu’ab ella podria manar á tot lo que dins de l’aygua’s cria.

Permanesqueren tot aquell dia junts y á l’endemá, havent pres comiat d’ells, lo noy’s posá las sabatas y dihent: –Alli ahont es ma germana petita–’s– trobá á dalt d’una roca feréstega y dreta que quasi donava basarda.

Llavoras lo noy li feu relació de com son pare despres d’haverla donada á n’ella, trobantse tan sol, s’havia tornat á casar y l’havia tingut á n’ell de segon matrimoni.

La noya’l va creure, li obrí la porta y aparegué als ulls del noy un palau tot d’or y esplendent que per tot lluhia.

Nóy y noya’n foren contents de coneixes y la noya tambe de saver novas de son pare, y estavan enrahonant quan la noya sentí venir á la águila: pregá al seu germá que s’amagués y aquest posantse’l sombrero’s feu invisible.

Quan va arribar la águila, no obstant, va coneixe qu’havia entrat algú al palau y ho preguntá á la noya, la qui, encara que de primer ho negava, despres tingué de dir qu’havia arribat son germá.

La noya demaná al seu germá que’s presentés y aquest treyentse’l sombrero, ’s feu visible.

L’águila ne fou contenta de coneixel, li doná una ploma dihentli que ab ella seria en lo seu poder tot lo qu’en l’aire’s cria y li contá com lo bou, lo peix y ell, eran tres princeps germans á qui tenia encantats un vell que vivia allí al demunt seu y que sols ab sa mort podian desencantarse, mes qu’aixó era difícil per no dir impossible, donchs que per matarlo s’havia d’obrir una roca molt grossa que hi havia dintre de la mar, treuren de dins una coloma que desseguida s’escaparía, arrancarli un ou que tenia al mitg del front y tirarlo al cap del vell.

Lo noy qu’era ardit y coratjós, digué que ó ell podria poch ó ho faria y encara que al instant ressoná una veu terrible ab uns crits horrorosos qu’eran del vell, lo noy no per aixó s’acobardí sino que se n’aná á fer la seva.

Y en un instant hi fou, allí treu la escata y li mana que fassi compareixe tots los peixos mes grossos; y las ballenas, dufins y tota altre mena de peixos en un instant foren á la platxa.

–Aneu al bell fondo de la mar y porteume aquella grossa roca que en ell hi ha.

Los peixos obehiren y al cap de una estona tots plegats alsant l’aygua fins á una altura inmensa, deixaren la roca damunt la arena.

Y’ls bous que tota la forsa la tenen al cap, despres de una bella estona, la esberlaren.

Lo noy era apunt per agafar la coloma, mes aqueixa escapantse per la escletxa pegá una volada y no pará fins al cel.

Lo noy que treu la ploma y crida á totas las águilas que per l’aire volavan.

Y las águilas obedientas, alsant son magestuós vol, se tiraren damunt aqueixa, l’agafaren y la dugueren al noy que ab tota ansia la esperava. Lo noy obrí’l cap del colom, li prengué l’ou y se n’aná en vers lo palau del vell, lo qui, mentres tant, anava cridant tot lo que’l noy feya ab una veu que tot lo mon estremia: –Ara pujan la pedra. –Ay! que ja la trencan. –Ja agafan á la coloma. –Ja li prenen l’ou. –¡Ay! que ja venen á matarme. –Ja son aquí.

Y encara que’l ressó era tant, lo noy per aixó no va espantarse sino que agafant l’ou, lo tirá al bell mitg del front del vell y aquest quedá mort. Desseguida van desencantarse los palaus ahont vivian las noyas; lo bou, lo peix y la águila tornaren princeps y junt ab las noyas se n’anaren á buscar á son pare á qui n’esdevingué una grossa alegria y proclamant al noy lo mes brau y ardit caballer de la terra, feren unas grans festas y tots junts foren felissos per tots los anys de la sua vida.

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LO RONDALLAYRE, TERCERA SÉRIE ***

Updated editions will replace the previous one—the old editions will be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright law means that no one owns a United States copyright in these works, so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United States without permission and without paying copyright royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to copying and distributing Project Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™ concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you charge for an eBook, except by following the terms of the trademark license, including paying royalties for use of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for copies of this eBook, complying with the trademark license is very easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation of derivative works, reports, performances and research. Project Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark license, especially commercial redistribution.

START: FULL LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free distribution of electronic works, by using or distributing this work (or any other work associated in any way with the phrase “Project Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full Project Gutenberg™ License available with this file or online at www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™ electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™ electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to and accept all the terms of this license and intellectual property (trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be used on or associated in any way with an electronic work by people who agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works even without complying with the full terms of this agreement. See paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™ electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual works in the collection are in the public domain in the United States. If an individual work is unprotected by copyright law in the United States and you are located in the United States, we do not claim a right to prevent you from copying, distributing, performing, displaying or creating derivative works based on the work as long as all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™ works in compliance with the terms of this agreement for keeping the Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily comply with the terms of this agreement by keeping this work in the same format with its attached full Project Gutenberg™ License when you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern what you can do with this work. Copyright laws in most countries are in a constant state of change. If you are outside the United States, check the laws of your country in addition to the terms of this agreement before downloading, copying, displaying, performing, distributing or creating derivative works based on this work or any other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no representations concerning the copyright status of any work in any country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed, performed, viewed, copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not contain a notice indicating that it is posted with permission of the copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in the United States without paying any fees or charges. If you are redistributing or providing access to a work with the phrase “Project Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™ trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted with the permission of the copyright holder, your use and distribution must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works posted with the permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™ License terms from this work, or any files containing a part of this work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this electronic work, or any part of this electronic work, without prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with active links or immediate access to the full terms of the Project Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary, compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any word processing or hypertext form. However, if you provide access to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official version posted on the official Project Gutenberg™ website (www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying, performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works provided that:

• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has agreed to donate royalties under this paragraph to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid within 60 days following each date on which you prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty payments should be clearly marked as such and sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation.”
• You provide a full refund of any money paid by a user who notifies you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™ License. You must require such a user to return or destroy all copies of the works possessed in a physical medium and discontinue all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™ works.
• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the electronic work is discovered and reported to you within 90 days of receipt of the work.
• You comply with all other terms of this agreement for free distribution of Project Gutenberg™ works.

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread works not protected by U.S. copyright law in creating the Project Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™ electronic works, and the medium on which they may be stored, may contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all liability to you for damages, costs and expenses, including legal fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a written explanation to the person you received the work from. If you received the work on a physical medium, you must return the medium with your written explanation. The person or entity that provided you with the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a refund. If you received the work electronically, the person or entity providing it to you may choose to give you a second opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If the second copy is also defective, you may demand a refund in writing without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in accordance with this agreement, and any volunteers associated with the production, promotion and distribution of Project Gutenberg™ electronic works, harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees, that arise directly or indirectly from any of the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of electronic works in formats readable by the widest variety of computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will remain freely available for generations to come. In 2001, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure and permanent future for Project Gutenberg™ and future generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit 501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up to date contact information can be found at the Foundation’s website and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread public support and donations to carry out its mission of increasing the number of public domain and licensed works that can be freely distributed in machine-readable form accessible by the widest array of equipment including outdated equipment. Many small donations ($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating charities and charitable donations in all 50 states of the United States. Compliance requirements are not uniform and it takes a considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up with these requirements. We do not solicit donations in locations where we have not received written confirmation of compliance. To SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition against accepting unsolicited donations from donors in such states who approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make any statements concerning tax treatment of donations received from outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation methods and addresses. Donations are accepted in a number of other ways including checks, online payments and credit card donations. To donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be freely shared with anyone. For forty years, he produced and distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper edition.

Most people start at our website which has the main PG search facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™, including how to make donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.

The Project Gutenberg eBook of Lo rondallayre, Tercera série

Lo rondallayre, III