L’esca del pecat

Manuel Figuerola i Aldrofeu

1890

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Al acerrim catalanista

D. Joan Hernando Palmés

Me trobava en aquestas Américas, com molts, enganyat per la ilusió, sense coneixer lo verdader terreno que trepitjava y encallat entre mitj de cuatre camins, no sabent per quin çantó tirar, puig tots me semblavan prou escabrosos.

Com aparició celestial, compareixeres tu, fent-me l’encárrech d’escriurer una novela en catalá; fores l’únich editor que vareig trobar en la América del Sud, obrintme pas á la barricada que ’m tapava lo benestar; sens tu, qui sab lo que hauría sigut de mí; vull que consti ma gratitut y al publicar lo primer llibre escrit en aquesta República del Uruguay, aprofito la ocasió pera demostrarte mon agrahiment.

Al dedicarte aquesta novela ho faig ab tan zel, que hi va tot lo meu cor, no duptant que la aceptarás ab gust, sens veurer en ella altra cosa, que l’esperit del bon desitj que anima al que ’s repeteix com sempre ton afectíssim amich y segur servidor,

M. Figuerola Aldrofeu.

Montevideo, 1889.

I

Vina, acóstat!…¡Poca solta!… ¡Desvergonyit!… Si t’arreplego, ’t juro á fé de sabater, que, ó be podré poch, ó haig de rompre aquest tirapéu per damunt de las tevas costellas!…

–No us enfadéu, home, no veyéu que son canalla?

–¡Canalla! xicotassos de catorze anys?…

–¿Pero qué han fet per enfurismarvos d’aquesta manera?…

–No poch, per la gracia de Deu. Figuris que ahir, mentres m’estava posant mitjas-solas y talons á unas botinas que jo havia d’entregar llestas á las vuyt del vespre, travallava ab tot lo delit y depressa perque ja eran las set, sens pensar en altra cosa que ab lo que tenia al devant ó sía la feyna precisa, quan… com per encant, s’obran rápidament las ventallas, desapareix lo vetllador, y cauhen per terra totas las eynas del ofici, trencantse lo quinquer, que per cert no feya un quart que l’havia omplert de petroli.

–¿Que potsér era una sombra de terremoto?…

–¡Ca! no, senyora. Also ’l cap, esparverat y veig lo vetllador saltant y brincant al mitj del carrer al darrera de un carro.

–¡Aixó es art de bruixeria!…

–¿Art de bruixeria, diu?… Varen ser aquets desvergonyits, que sempre pensan quín mal farán. Veyentme distret ab la meva taleya, com que ja la portavan de cap, varen aprofitar la ocasió lligant un extrém de corda al peu del vetllador, y l’altre á la roda de un carro que feya bon rato que hi havía parat al devant; al crit de ¡Oixque!… del carrater, lo cavall tira y fou quan va succehir la catástrofe que acabo de esplicarli.

–Ja, ja, ja! Com hi ha mon es un cop de gracia. M’hauria agradat véureho que de segur m’hi hauria fet un bon panxó de riurer.

–¡Ah, sí!… Donchs cregui que jo no me li vaig fer gens.

–Tenen uns acudits aquets xicots…

–¿Es á dir, que vosté encare ho aplaudeix?

–No es que ho aplaudeixi, ho deploro per vos; pero son astucias que fan passar un bon rato distret al que te la sort de presenciarlas.

–Aném, vaya, gentu cuan gentu, contestá febrós pero ab tanta malicia que de bona gana s’hauria esbravat ab ella, ja que no podía ferho ab los autors de las entremaliaduras.

Aquest diálech lo mantenia en Pau, célebre ataconador de la capella de Marcús, ab una parroquiana que en aquell moment passava per la acera del carrer.

Serían aproximadament dos quarts de set; hora en que surten los noys del colegi y á la que precisament acostumavan á propinarli las séries de disgustos á en Pau pera divertiment d’ells y del vehinat.

Es un bon home á carta cabal; d’estatura, mes aviát petitó que altra cosa, de cara rodona, nas un poch arremangat y lo que ’l caracterisa mes es la lutxana que porta com á distintiu del esperit de partit y com á bon Esparterista, puig es cabo segon de veteranos. Edat 58 anys; no ha fet falta may á lluhir lo uniforme per las professons de Córpus y demés cassos de ceremonias especials: y á no ser las enrabiadas que li feyan pendre los noys quan sortian d’estudi, hauria sigut l’home mes divertit y de mes bon humor de tot lo barri del carrer de Sant Cugat.

Havía quedat viudo als cincuanta anys y com á memoria de son estat matrimonial, tenía una filla de 16 abrils anomenada Gracieta, bonica com un pom de flors; de cos tan estremadament bufó, que cenyit ab lo cinturón, podía ben be empunyarse ab las duas mans; alta, de pits contornejats per las curvas suaus que desarrolla la dona, blanca com una tofa de neu, una rosa acabada de obrir en cada galta, ulls negres y molt oberts decissius fins á lo que no ’s pot dir, mirada de ángel, nas una mica xatet pero ab gracia, y boca de pinyó que al veurers closos sos llabis á una passa de distancia cualsevulga diria que era una cirereta de Sant Climent.

Vestía modest, ab lo típich mocador de seda al cap y altre gran de sarrell tirat sobre las espatllas, recullit graciosament ab sos ben contornejats brassos, desprenentse sas finas y delicadas mans que aguantavan un vano y un farcellet.

Defensava un petit jornal fent colls y punys á can Verdereau y lo que ella guanyava junt ab lo que ’s feya son pare posant mitjas-solas y talons, passavan la vida regularment en un quint pis del carrer de la Allada, hont menjavan y dormian per descans del trevall, després de aplegar las eynas que com á favor especial li guardavan en una taberna del devant.

Gracieta, com la majoria de las noyas joves y vistosas que solas van del travall á casa y de casa al travall, tenía com vulgarment se diu, qui li hi feya l’aleta, esperantla quan sortia de la botíga y acompanyantla fins á la cantonada de la plassa del Angel, lloch ahont se despedian per no donar qué dir á la gent, puig que de passar mes endevant, tot lo vehinát la coneixía y tenia por que son pare hagués esment de que anava ab un jove al costat.

–¡Arturo! digué al que la acompanyava. Ja som á la cantonada, vesten… avuy havém caminat mes poch á poch y ja son tres quarts de vuyt.

–Que depressa passan las horas quan s’está un al costát de la que estima.

–Lo pare podría sospitar…

–Son tantas las cosas que encare tinch per dirte, vida meva!…

–Jo també estich molt contenta y ’m regositjo quan estás aprop meu; no ’m cansaria may de escoltarte.

–¡Gracieta! suposo que tu coneixias ja las mevas bonas intencions; no obstant, aprofito aquesta ocasió, pera dirte, que avans de un any vull ferte ma esposa, perque sense tú, jo no visch; quan no ’t veig, tinch grabada ta imatge en mon pensament, deliro y espero ab ánsia que passin las horas pera tornarte á veurer al vespre, quan surts del travall, símbol de bondat y honradés. Jo no vull que tas delícadas mans se fassin malbé, ni que cansis mes tos preciosos ulls travallant; la posició que tinch permet que la reyna de mos pensaments gosi d’una vida regalada y es un crim, de veritat, que jo permeti que tingas més fatichs.

–Pero jo somio… será cert lo que dius?… avans de un any?…

–Sí, t’ho juro.

–¡Ah! que felissos serém… no ’m creya veurer tan prompte la gloria. En aquest moment toca un quart del campanar de la Catedral. ¡Ay pobre de mí!… Un quart de nou, avuy sí que ’m renyará.

–Demá acabarém de parlarne.

–Sí, sí, demá; adeu que es tart… me temo la repulsa del pare.

–Donchs ¡á Deu!…

Com á demostració del sentiment que senten al separarse, se donan una bona estreta de ma y se despedeixen com dos verdaders enamorats.

–¡Ja es meva! pensava l’Arturo quan se trová separat, los meus plans segueixen la corrent y tot va á la mida del meu gust; y cantava victoria, bo y dirigintse vers la plassa de S. Jaume, carrer de Fernando etc…. fins al café de París, pera remullar ab una copa de Cognac, lo coll, que tenia sech de tantas cosas que aquest vespre ha tingut de dir pera entabanar á la hermosa Gracieta.

Ella ab son pás petit y seguit, arriba á la capella de Marcús, sofocada de haver anat tant depressa, ab temor de lo que li podria succehir.

–Bona nit, pare, digué al arribar, agafant un tamboret y tot assentantse.

–¿Aquesta es hora de venir?… Noya, aixó no pot anar, fa uns quants días que vens tart y á mí ’m sembla que te’n passa alguna.

–No… es que… vinch…

–No fassis embuts, ab la cara se’t coneix…

–Veritat es que las que no sabém dir mentidas se’ns coneix desseguida, pero us veig mal-humorat y lo que ’m passa sols vos ho puch contar un día que estiguéu mes alegre y tinguéu mes calma.

–Me fas estar impacíent…

–No es res de mal, al contrari, crech que fins ne tindréu una alegria.

–Cóntamho de una vegada y no ’m fassis estar mes neguitós.

–M’haveu de prometre que no us enfadaréu.

–Segons lo que siga…

–Donchs, no ho dich.

–No fassis tantas ceremonias… no sigas tan pamplina.

–Donchs, ja que demostréu tan desitj per saberho… Se aixeca pera assentarse altra volta al tamboret que prop d’ell hi havía. Vaig á demanarvos parer de una proposició que acaban de ferme; pero veig que encare feu mala cara… si no riheu una miqueta no us ho dich.

–¡Dimontri de xicota! ¿acabarás de una vegada?

–Tinch por que no trobantvos de bon humor me diguéu que no.

–¿Es alguna cosa que dependeix de mí?

–¡Ja ho crech!…

–Esplícat.

–Cada dia quan surto del travall, m’espera un jove que m’acompanya fins á la cantonada de la plassa del Angel, parlant de… cosas insignificants y fins avuy no s’ha atrevit á dirme que desitja casarse ab mí…

–¡Prou! interrompé de una manera brusca, ja ho comprench tot. ¿Quína classe de jove es aquest?

–Segóns ell diu, es bolsista; de dia ’s passeja en cotxe.

–¡Desgraciada! no parlis mes… aquest jove no ’t convé… al propí temps, ets massa noya pera contraure matrimoni.

–Soch jove, sí, es veritat; pero si vosté no vol que ’m casi per la poca edat, quan menos… déixim tenir relacions los anys que vosté conega.

–No, hauria de sufrir las tevas contrarietats; mes, perque vegis lo molt que t’aprecío puig que sols voldria la teva felicitat, vaig á donarte un consell: Lo primer que tens de dirli al véurel, es, que no pots enrahonar ni anar mes acompanyada ab ell, fins y tan que hagi tingut una entrevista ab mí; jo m’enteraré de las sevas pretensions, me informaré de la conducta seva y si ’ls informes que reculliré son satisfactoris, cumpliré la teva voluntat ja que veig que te interessas tan per ell.

–Are sí que veig que m’estiméu. Demá, com de costúm, m’esperará á la porta de ahont travallo y li diré lo mateix que m’acabéu de exposar, estich mes que segura, perqué hi tinch tota la confiansa, que sens pensarhi gens vos vindrá á trobar.

–Si va ab bon fi, sí… pero ’m temo lo contrari.

–No siguéu desconfiat…

–Lo temps ho dirá.

Després de un bon rato de parlar sobre l’assumpto, deixa las eynas del travall á la taberna y ’s retiran á la habitació que tenen al quint pís del carrer de la Allada.

II

Arturo Bosch es un jove simpátich á primera vista, alt de front, ulls negres baix la sombra de unas ceyas molt pobladas y tan juntas, que semblan una de sola; cara ovalada, barba á lo Cervántes, ayre de conquistador; vesteix sempre elegant, levita sombrero de copa, guants, xatelench, etc…. los dias núvols, no surt al carrer que no vagi ab las corresponents botas de montar enxaroladas, que li arriban fins al genoll y un xubasquero de lo millor que ha conegut la moda y ’l luxo. Te dos cotxes y cuatre cavalls pera son regalo, manté querida, una tal Donya Antonia de Roca-viva que habita un rich y elegant primer pis de la Gran-via. Ell derrotxa l’or de una manera considerable y ningú sab lo que fa ni de quína manera s’arregla; está domiciliat en la fonda de Las Cuatre Nacions ab lo sobreposat nom de Mister Old Judg; la seva familia resideix á Barcelona, pero en vista de sas calaveradas, temerós lo seu papá de perdrer lo fortuna cada dia mermada per la mala conducta del fill, se vegé obligat á treurel de casa, desheretantlo, y es com lo coneixém avuy, fet un milord en una de las millors habitacions del gran Hotel.

¿Cóm s’arregla pera soportar tan terrible gasto?… Mes endevant ho sabrém; per are limitemnos á lo que ell diu. Segons sas versions es bolsista, y lo seu talent consisteix en que enterat com esta de la política, ab dos exministres al Congrés íntims amichs que li comunican los principals assumptos de la nació, fa que jugui á la segura, obtenint beneficis de sumas exhorbitants, cada vegada que realisa una operació bursátil. Lo cert es que cada volta que algú ha volgut escudrinyar la veritat, fent preguntas als corredórs col·legiats referents á la sort de D. Arturo Bosch, tots diuhen que ’l coneixen de nom y de haverlo vist alguna que altra volta á la Bolsa ó be al Cassino Mercantil, pero ningú recorda haverli vist fer cap jugada; tal es lo jove que acabo de presentar com enamorat de la hermosa Gracieta.

A las sis en punt, acabava de dinar; entra á son cuarto del Hotel, cambia son sombrero de copa per lo barret hongo y després de haverse posat aigua de colonia al mocador, estudiant devant del mirall unas quantas posicións académicas, pera poguer filtrar mes prompte y depressa la fletxa del amor, al bell mitj del cor de la fadrina de can Verdereau, se dirigeix per sos passos contats, á esperarla devant la portalada de la botiga, ocupant sempre en aquestas operacions, de mitj hora á tres quarts.

Lo moviment dintre la botiga y al taller de las noyas que rihent se arreglan lo mocador, demostra la sortida prompte de las travalladoras; afectivament, de entre-mitj de aquestas distingeix á sa enamorada y ab veu melosa li crida:

–¡Gracieta!

–¡Hola! Estava impacienta per trobarte. ¡Cuánt tarda á passar lo temps, quan se portan bonas novas! sembla que may arribi la hora de portarlas á lloch.

–¿Bonas novas, dius?

–En lo que ahir tan te preocupava, crech que avuy ja no hi trobarás cap mes destorb.

–¿Referent á qué?…

–A lo del pare… ¿No recordas quan me deyas que estavas cansat de tenir relacions pel carrer, que la teva posició no ’t permetia fer certa classe de papers y desitjavas un lloch segur, pera enrahonar á solas sense necessitat de fer cantonadas ni passa-calles? Donchs ja s’ha acabat; ni jo hauré de sofocarme devant de la gent que ’ns miran embabiecats al passar pel nostre costat, ni tu tindrás de baixar mes la vista anant al costat meu al trobar un amich ó un conegut.

–¿Ho has arreglat, dius? ¿De quína manera?…

–Ahir vaig dir al pare lo que fins avuy me havia reservat.

–¿Qué?

–Que tu m’estimavas y pretenias casarte ab mí.

–¿Qué has fet, desgraciada?

–Es per ventura un disbarat lo saber cumplir ab los verdaders debers de tota bona filla obedienta?

–No, pero… presumo y recelo que…

–No ’n tingas cap por… va dirme que anesses á trobarlo y si creu ab las tevas esplicacións, que pots ferme la felicitat, no hi posará pas obstacles.

–Pero, cóm vols que ’s presenti á demanar la teva ma, allí dalt lo replá dels cuatre grahons de la capella y assentarse en un mal tamboret, un home de la meva posició? ¿No comprens tu mateixa que es ridícul véurem de tertulia ab un ataconador á través de las miradas de tots quants passan per la acera?

–Sí es per aixó, no ’n tingas recél, pots efectuarho al pis que tenim al carrer de la Allada, y ademés, creus tu que sia deshonra que un home de levita enrahoni ab un travallador?…

–Fins á cert punt…

–¡Ah! Basta, donchs… L’home que solicitant la meva má, te á menos lo entrevistarse ab lo meu pare, no ha sigut, ni es, ni será per un may digne de mi, per lo tant desde avuy quedan terminadas nostras entrevistas, perqué no poden ser lícitas las tevas aspiracions.

–¡Olvidarte jo, may! Dispénsam, tens rahó sobrada en queixarte, perqué al fi y al cap m’he espressat malament y comprench que t’hagis ofés. Estich decidit á tot, ab tal de complauret, pero es cuestió de esperar y ho consultaré als papás.

–Y si ’t diuhen que no?

–Per satisfacció purament; si no se hi oposan, millor, puig que no hi ha res mes bonich que la pau y tranquilitat de una familia; pero si es lo contrari, com que no tinch rey que ’m goberni, ni Papa que m’excomuniqui, com que no necessito á ningú y tinch una fortuna considerable pera viurer acomodat y donarte una vida regalada, m’he de casar ab tu pesi á qui pesi.

–¿Vols dir que es veritat?…

–¿Duptas de las mevas paraulas? Are ets tu que m’ofens…

–Are crech que m’estimas. Diré al meu pare, que á la millor ocasió que tindrás, l’anirás á véurer; ell se’n alegrará perque sa alegria sols consisteix en fer la meva ditxa y un cop casats, serém los dos la parella mes felis del mon.

Aixis que anavan enrahonant, seguian lo curs de sempre y se apercibiren que havian arribat al extrém del camí. La candidés de la seva enamorada l’havia perturbat fins á cert punt. ¡Quántas ideas abrumadoras bullian dintre son cap! Ja veya realisat son ideal y tot de un plegat se li ofuscava lo pensament veyent ó creyent perdudas totas sas mes bellas esperansas.

–¡Ella m’agrada! deya. Sí. ¿M’haig de deixar perdrer una conquista que ’m costa tans passos? No hi ha mes, jo tinch de buscar un medi pera recuperar lo temps que tan miserablement he perdut y lograré ferla sucumbir per mes que m’hagi de valdrer de extréms violents.

Se despedeixen amorosament y repeteix que després de consultarho ab la familia anirá á cumplir sos bons desitjos.

Després de haverse despedit pensá la millor manera de presentarse al pare de la Gracieta.

–Ab penas ó trevalls tindré de pujar á un ¡quint pis! m’escoltará, sí; pero també voldrá informarse de quí soch jo y quí és la meva familia; aixó es impossible, l’únich punt que li donarian bons informes es á las Cuatre Nacions: pero ¡cá! en primer lloch hi estich instalat com á súbdit inglés, y en segon que tot un ataconador buscant referencias mevas, la gent foren capassos de pensarse que hi tinch compte corrent de mitjas-solas… No, no, de cap manera; jo tinch de trobar un medi enginyós per assaltar segú y lliure de obstacles lo pis del carrer de la Allada… Y per efectuarho, lo primer que se li ocurregué fou anár á trovar un home de vida relajada que te baix instruccions ab lo sobreposat nom de Mala-ánima, al que li dona lo regular sou de vuytanta duros cada mes, sens contar lo seu sant y cap d’any, que acostuma á regalarli cinchcents duros en cada una de aquestas diadas.

Se dirigeix al carrer de S. Pau detenintse en una rónega porta, truca tres pichs y repicó; als dos minuts aquesta s’obra lo temps precis de entrar, tancantla inmediatament darrera d’ell. Es un gran magatzém humit y fondo.

–¡Mala-ánima!

–¡Senyor!

Aquest es un personatje de aspecte repugnant; curt de front, ulls petits, nás regular, boca molt gran, grabat y roig de pel; sa cara la adornan unas patillas de picador, molt mal arregladas. Hivern y estiu va en mánegas de camisa y está sempre á la disposició de D. Arturo siga per la cuestió que ’s vulga.

Al mitj del magatzém se hi veu un gran munt de pedras, un altre de taulons, y las eynas de fuster per terra en desorde; al fondo un catre, taula, duas cadiras, palmatoria en la que hi crema una espelma que dona llum á aquella especie de gola de llop; separat del catre á una reconada que forma la columna de un embá, se hi veuhen tres embalatjes á punt de solfa, ab la direcció hont van destinats y ab lo nom del remitent, aquell ab que coneixém ja á l’Arturo, lo sobre posat: Mister Old Judg.

–¿Quántas ne quedan?

–Hi ha tres caixas que son aquestas, llestas y arregladas.

–Procura ferho be, no ’t demano pas que hi vagis depressa.

–Ja veu que m’hi esforso.

–Tenim un mes de temps: lo vapor “Molinulga” marxa lo 30 del que ve y tot just ne tenim 28 d’aquest… ¿Tindrás prou fusta?

–Segons las caixas que vullga fer, ó sobrará fusta, ó faltará pedra.

–¿Recordas lo primer embarch quántas carretadas n’hi havia?

–¿Quí se’n recorda de lo que ha fet sis anys endetrás? Y ademés com eram nous del ofici, trevallavam ab recel, entrant las pedras ab un carretó dos cops al dia.

–¿Quánts dias ne varem entrar?…

–¡Oh!…

–Be, tan se val; lo que ’t recomano ab molt cuidado es que no toquis la caixa petita, jo la he composta y soch l’únich que puch manejarla sens perill, aixis es que igual que l’altra vegada, jo la embalaré, donaré corda á la máquina preparant lo martellet y la tancaré. Sobre tot, no hi acostis lo llum que si la dinamita explota avans d’hora nos pert als dos per complert.

–No ’n tinga recél, que ja me’n guardaré prou.

–Are vinch per un altre assumpto molt trascendental.

–Digui, ja sab que per vosté…

–No es cuestió de cap crím, se tracta de una emboscada.

Li refereix sos amors ab la Gracieta.

–Ella m’agrada y ha de ser meva á pesar de tot; me estima, sí; pero es massa honrada y sembla que troba pretextos pera separarse de mí, si no demano permís á son pare per tenir relacions; ja comprens, tú que ’m coneixes lo génit, que no estich per camándulas, vull anar al grá y enllestirho de una manera ó altra com mes aviat millor.

–¿Qué s’ha de fer?…

–Detenir al vell fins que jo hagi fet de las mevas ab la noya, y un cop llest, deixarlo anar pera que aconsoli á sa filla, en lo cas que ’ls meus fins ó propósits no hagin sigut del seu gust.

–¿Pero, cóm?

–De la següent manera: á la mateixa plasseta de Marcús cap al cantó del carrer de Assahonadors, núm. 3… es á dir, no estich segur de si es aquest ó l’hú; peró sé que hi há un primer pis per llogar. Demá al dematí vas á véurel, preguntas quant val, lo llogas al preu que siga y m’esperas al vespre devant del Hotel ab la clau á la butxaca; aixis que ’m vegis sortir, segueixes mos passos sens dirme res; si m’aturo, tú també; pero á certa distancia y al encendrer tres mistos seguits, que será la consigna, emprens al ataconador y te l’emportas al pis referit, baix pretext de que ha arribat una familia del estranger, que tenen molts parells de botas per arreglar, fentli creurer que son ignorants en las costums del país y es precís que vagi á donar una mirada als parells espatllats per donarhi preu.

–No s’espliqui més, ha tingut una gran idea; veurá del modo que la realiso.

–Si surts be de la empresa, sabré recompensarte.

–Corrent, vágissen descansat; ja sab que per cassos aixis soch fet, que ni esprés.

Va retirarse alegre del magatzém y fou tan son regositj, que ja semblava trovarshi, y febrós, no pogué de menos que anar á fer una visita al pis amoblat de la Gran-via.

III

La acció passa en lo taller un moment en que ha surtit la directora.

–¡Roseta! ¿qué renyias ab lo promés ahir?

–¿Per qué, Pilar?

–Com cridavau tan al mitj del carrer…

–Vareu sentir lo que deyam?…

–Tot lo sant vespre us varem seguir.

–¡Xafarderas!…

–¡Cuidado ab insultarnos! pregunta á la Remedio, á la María y á las altras perque ho varem fer, y sabrás la causa.

–¿Per qué, vejám?

–Contéstali tú, Remedios.

–¿Jo, precisament?…

–Sí.

–Ja sabéu que no me’n callo cap…

–Digas, digas; veyám.

–Donchs com que tot lo vehinat de casa sab lo teu promés quí es, que té un génit que s’encén com la pólvora, varem preveurer ab aquells crits y amenassas que volia pegarte; nosaltres que te apreciém més de lo que ’t mereixes…

–Aixó de més de lo que ’m mereixo…

–Sí; per lo mal pensada.

–Continúa, continúa.

–Varem mirarnos totas y varem entendrens sens dirnos res.

–No us comprench.

–¿No?… Donchs estavam decididas, aixis que li haguessem vist lo bras enlayre, á correr en auxili teu demanant socorro als que passessin.

–¡Ay fillas, que aneu equivocadas!… Vos dono un milló de gracias per la bona intenció, pero no es capás éll de alsar lo brás, ja se’n guardaria. Veritat es que lo meu Peret es de la Barceloneta y té mala anomenada, pero en quant á posarme la ma á sobre, lluny de volguerme fer mal, si alguna vegada ho ha fet, sols ha sigut per ferme una caricia. Qui mes aviat crech capás de una mala jugada es á aquell mitj senyor que espera sempre á la Gracieta; si no m’equivoco crech que ’l conech y no ’n tinch gaires bons antecedents.

–Ab mí no t’hi fiquis –contesta la aludida– que jo no ’t dich pas res del teu.

–No ’m pensava haverte agraviat.

–Déixeuho correr –diuhen interposantse la Remedios y las altres;– esplica lo que teniau tú y en Peret.

–Res, una friolera.

–Sempre es bo saber, al menos una hi guanya en experiencia.

–Va passarme lo que á totas vosaltres haurá succehit.

–¿Pero qué?…

–Anava en busca de lo que tots… demanantme…

–Ja, ja, ja…

–Y tú debias contestarli: ¡Naranjas de la xina!

–¡Es clar!

–Vet ’aquí per qué ’s posava tan furiós.

–L’home de avuy dia, se pot dir que es un sér molt depravat.

–Si jo vos contés lo que va proposarme un vell que cada vespre ’m venia molt frech á frech –digué la Marieta– os convenceriau també de que l’home es un pilot de inmundicia.

–No cal que digueu, que ’s passan ratos molt bons.

–Jo no ’n puch veurer cap, me fan una malicia –esclama una molt lletja intervenint en la cuestió.

–Y qué has de poguer veurer tú, si aixis que t’oloran fugen esparverats.

–¡Poca solta!

–Pochs modos.

–¡Jo protesto!

–Que calli tothom, la Gracieta diu que ¡protesta!

–L’home no es lo que vosaltres os haveu pensat.

–¡Ah! sí; lo teu es un ángel… ab cua de dimoni.

–Voléu que siga franca y diga la opinió que ’n tinch? –diu la Encarnació. –Donchs l’home totas las donas lo consideran baix la forma ó gust en que han tingut ocasió de probarlo.

–Com que n’has conegut tants, deus parlar per experiencia.

–Mala llengua; aixó tú…

En mitj de las disputas, la prima veu de la aprenenta anuncia que tocan las set: entra la directora donant l’orde de plegar y á escepció de unas quantas, cada una surt depressa á treurer los centinellas que al carrer formavan.

Era del modo que acabavan cada dia las disputas del taller.

Com que las demés parellas tenen un paper insignificant en la novela, concretemnos per are al amorós col·loqui de la Gracieta.

–Ja has comunicat nostre assumpto á la teva familia?

–Si, tot marxa be; y en prova, avuy mateix pujaré á parlar ab lo teu pare.

–¿Qué dius? ¡Ah! ¡sembla un somni! Si be es cert de que ’ls disgustos matan, la alegría que ’m donas en aquest moment ab tan bona noticia, mes que sorpendrem me repren y perdo las forsas, no puch caminar.

–Descansa, apóyat en lo meu bras.

–Sembla que vagi á caurer.

–¿Vols entrar al café? Sí; pendrém alguna cosa.

–Y are… ¿qué diría la gent que ’ns hi vejés?

–No es pas cap cosa del altre mon.

–Ja m’ha passat; ves á lo que arriba una bona noticia, la emoció…

–Ab aquest petit accident m’has donat á compendrer lo molt que m’estimas com jo á tú.

–Ahir va preguntarme ’l pare cóm haviam quedat y després de esplicarli va recomanarme que no anés mes ab tú, fins á haver cumplert lo promés.

–Donchs avuy li donarém una sorpresa.

–Y tal si ’l sorpendrá.

–Tú no li digas res; esperaré que aneu al pis y quan compendré que sou á dalt, pujaré.

–Sí, sí.

–¡Adeu!

Se adelanta la Gracieta; éll fa la senya á ne ’n Mala ánima y acostantse li diu á cau de orella:

–Quan lo tingas á dalt, no ’l deixis anar fins que sentis un pich á la porta del carrer.

Tot se cumpleix al peu de la lletra.

IV

Un pis modestíssim, al entrar un petit menjador, taula de fusta blanca y mitja dotzena de cadiras; se passa un corredor estret y ’s troba una saleta de rebrer pobrement arreglada; una calaixera, cuatre cadiras de rejilla y guarnidas las parets ab coleccions de cromos, posats ab gracia molt enginyosa. Unas cortinas blancas, llisas y planxadas, separavan la arcoba de la saleta en la que hi havia un llit vell molt ben conservat de caoba y embarnissat de poch. Ocupavan duas de las cadiras de la sala, Arturo y la Gracieta.

–Ja veus que he cumplert ma paraula.

–Si; havia arrivat á duptar de tú, are estich convensuda de que m’estimas.

–¿Lo teu pare?…

–No li he dit res; recordas que haviam acordat donarli una sorpresa.

–Es veritat.

–Si avants arribo á saber que teniam de quedar sols aquí tots dos…

–¡Ah!… –dissimulant– ¿No hi es lo teu pare?…

–No; pero vindrá desseguida: cuan nos dirigiam aquí, un subjecte l’ha fet anar tres portas més avall á casa de uns americanos que han de donarli feyna.

–Me sab greu, si arribo á saberho no vinch; véurem aquí, pot disgustarlo.

–Al fi y al cap, no es fet ab mala intenció y cuan l’amor y afecte es pur com lo nostre, difícilment pot tacarse.

–¡Pur, dius! y tal si ho es –acostant la cadira. –Si no fos un verdader carinyo lo que tinch per tú, vols que hagués arribat al extrém de venir aquí?

–Me sembla que t’acostas massa.

–Are ray que ningú ’ns veu.

–¿Qué fas?

–Una abrassada crech que no me la pots pas negar.

–Pero…

–Un petó crech que tampoch.

–¡Arturo! ¡estás desconegut! ¡Arturo!

–Es tanta la estimació que ’t tinch, que ’m torno boig…

–Per la mort de Deu, no vullgas abusar de un sér indefents.

–No puch contenirme… l’amor es cego…–

L’agafa bruscament y se la emporta á la arcoba; ella se resisteix, crida:

–¡Socorro! ¡Pillo! ¡Compadeixme!

–Avuy no t’escapas, be prou m’ho he guanyat ab los molts passos ridículs que he tingut de fer.

Cauhen de espatllas, se revolcan per terra y al contacte de un cos estrany, al veures á trossos lo vestit, cobra coratje, aprofita un moment donantli un gran cop ab lo genoll, se desfá de aquells brassos que la tenian lligada com si fossen cadenas y surt al balcó cridant desaforadament:

–¡Lladres! ¡lladres!…

–¡Maledicció! –cridá udolant la fera, com un lleó que li ha fugit la presa. –¡Perdó! ha sigut un excés de bogería, digué volent dissimular.

–¡Vesten! ¡No t’acostis! ¡Lladres!…

–¡Gracieta! m’estás perdent…

–Si no t’apartas cridaré mes fort.

–Donchs, escolta –digué ab ira. –¡Ay de ton pare si ’m succeheix res, no ’l veurás may més.

–¿Qué dius? –contesta sens mourers de la finestra.

–Sí… aquell home que l’ha entretingut, ha sigut comprat per mí, y si surto mal tractat de aquesta casa ó millor dit, si de aquí una hora no soch lliure, morirá, sí; morirá ton pare de una punyalada al mitj del cor.

–¡Calla, heretje! –En aquest moment se senten cops á la porta, son los vehins que corren á socorrer á la víctima. –¿Sents?…

–Sí; son los meus butxins. ¡Ay de ton pare si m’atropellan!

–Compadéixem y no permetis que li fassen cap dany.

–Sí; pero m’has de disculpar devant de aquesta gent que crida á la porta.

–¿Cóm?…

–Digals que t’has equivocat.

–¿De quína manera?…

–Ves, obra; ja ’ls ho diré jo.

–Separat… y fesme lloch… ¿Salvarás al pare?

–Sí.

Aixís que la Gracieta obra la porta entran una vintena de vehins, braus y armats; l’un portava una pistola, l’altre la gavineta de llescar lo pá y altres ab bastons groixuts com lo bras. –Ahónt son los lladres? esclamaren decidits.

–¡Alto! –diu ella trastornada. –Dispenseume, no ha sigut res, una ofuscació.

–Senyors… –digué ell ab mella als amotinats: –Venia á portarli una mala noticia del seu pare… pujo… trovo la porta oberta… y entro. Al veurer un home á dintre ’l pis, ella s’ha espantat y ha sortit al balcó demanant socorro…

–¿Una nova dolenta? –pregunta un vehí– ¿Quína?

–En lo precis moment en que ’s retirava del trevall un carro li ha passat per damunt.

–¿Ahónt?

–Devant la iglesia de San Cugat; are li fan la primera cura á la casa de socorro del districte.

–Y ’ls estrips que ella porta al vestit qué significan y las esgarranxadas que vosté dú á la cara?…

–Era que… jo… la volia deturar perqué… no cridés…

–Es veritat lo que aquest estrafalari diu, Gracieta?

–Sí, es cert.

–No sé perqué ’m sembla… en fi, siga com vullga, ella ’l salva, pero tinga cuidado; quan altra volta torni á portar alguna nova, procuri primer trucar á la porta avans de ficarse á dins, ja se’n pot anar.

No fuig mes depressa un aucell de bosch quan troba descuidadament oberta la gabia en que l’havian ficat. Corra á donar lo pich de la consigna, no per salvar al pare, sino per llibertar al mosso; fa parar un cotxe que en aquell moment passava ab lo rótul dret de Se alquila, per despistar dat cas de que ’l seguissen y diu al cotxero:

–¡A la Gran-via!

–Cap á quín cantó?

–A la dreta del Passeig de Gracia.

V

Antonia de Roca-viva, te vintidos anys, fresca com la rosada del matí, representa menos temps; estreta de espatllas, bons costats revinguts y ben formats com las láminas dels figurins que portan la moda, cabells d’or y seda, ulls blaus, per ceyas un sombrejat de molta gracia, son nas desdiu una mica del resto de la cara; boca esmeradament perfecta, cutis blanch y fi y lo que la carecterisa mes, es un especial vici que te de mossegarse lo llavi de baix quan reflecciona, que en resúmen, tants detalls bonichs forman un conjunt molt agradable.

Havia pertenescut á la classe alta de la societat barcelonina, pero quedá orfe sent menor d’edat y ’ls tutors li usurparen tres cuartas parts de la herencia. Las únicas amigas eran unas vehinas viciosas que frecuentava l’Arturo. Allí fou ahont la va conéixer, sucumbint als desitjos depravats d’ell, arrastrada per l’afany de conéixer l’éxtassis sensual del contagi que li havian contat mes de cuatre vegadas las amigas en cuestió. Entre lo que li restá de la herencia y un poch que l’ajudaren los diners mal adquirits de son querido, fou que s’entenguessen al moment, amoblant al gust del dia, las espayosas habitacions del primer pis que avans he descrit.

Ha arribat á dominarla tan lo vici, que no fa res absolutament: las sevas ocupacións de casa consisteixen en posarse una bata de rosa ab un llás de carmí que li fa de cinturon, gronxantse en lo balancí, passejarse y quan no surt al balcó, se’n va á fer la siesta. Las tardes va de passeig fins á las sis. Per descansar, pren diariament un cotxe de lloguer devant del Principal que la acompanya fins á la porta de casa seva; fa esperar lo cotxe, sopa, se vesteix de nou ab un de sos trages mes elegants, se fa portar fins al Liceo si hi ha ópera, ó be al teatro que millor li sembla després de haber llegit la secció de espectacles en lo Diario de Barcelona y haber escullit la funció que mes be li ha semblat.

Per lo regular, avans de sortir, dona sempre una targeta á la cambrera, perque ’l senyoret sápiga ahont es, dat cas que la necessiti y al propi temps per no donarli ocasió de pensar mal.

Lo precís moment en que tenia la brotxa dels polvos, ab la que donava l’últim cop de má del secret del tocador pera fer mes encantador lo seu rostre, trucan á la porta desaforadament. Feya poch que ’l servey havia sortit.

–Quí será á aquestas horas?…

–Obra rateta.

–¡Ah! ets tú, Arturo?… vaya una estranyesa, may havias vingut tan dejorn; are m’acabo de arreglar per anar al teatro.

–Ahónt vas?

–Decididament, no ho sé; perque encara tinch de llegir lo Brusi.

–Donchs avuy, en celebració de haver vingut tan aviat, en lloch de anar al teatro farém anar á buscar dulces á la confiteria de la Palma, destaparém una ampolla de chateau margaux y passarém la vetlla divertida acostadets, besantnos continuament com una parella de coloms.

–Qué dius? ¡No sigas beneyt! are que estich arreglada?… Mes tart home: avuy has vingut ja dos cops.

–Precisament quan estás arreglada es quan m’agradas més… Te de ser are…

–Donchs no, no y no; vaya un capritxo se t’ha entojat. Aniré allá hont vulgas, esculleix tu; pero despullarme are que fa un cuart que m’he vestit, no ho consentiré de cap manera, es inútil que t’hi oposis.

–¡Antonia!… A mí no se ’m contradeix, á bonas sempre ’n treus partit; pero á malas, soch mes dolent que Llucifer.

–No pot ser; are no pot ser.

–¡Mira que acabo la paciencia!…

–Avans venias cada dos dias y ab penas y travalls encare no t’estavas ab mí, ni mitja hora. Avuy no sé que ’t passa; has vingut al dematí y t’has quedat desde las vuit á las deu: bueno, no hi ha res que dir; tornas á la tarde y de dos á cuatre la mateixa funció, ja has comensat á ferte pesat; y per fí, abusas tornant al vespre, privantme del gust de sortir pera respirar l’ayre que tan me convé.

–No ’t demostra aixó, per ventura, que quan mes m’estich al teu costat, mes demostro la estimació que ’t professo?…

–No, no; sabs lo que ’m demostras?…

–¿Qué?…

–Donchs que te’n passa alguna que callas, que ’t posas nerviós per alguna Dulcinea que ’t deu fer glatir y vens á desfogarte ab mí, fentme pagar lo mal dels altres.

–Te juro…

–No juris en fals, que es pecat; ja sabs que ’t conech mes que quí ’t va llevar; fa cuatre anys que visch ab tú; y no recordo haverte vist com avuy, ni als primers dias que ’t vareig coneixer. ¿Y aquestas esgarrinxadas de la cara? veyám, acostat… son ungladas de dona, aixó ho conech: no m’ho negarás pas…

–Estás en una verdadera equivocació.

–Be; hagi estat lo que hagi vulgut, t’ho dispenso ab tal de que ’m deixis en pau: me’n vaig al teatro. ¿Vols venir?

–T’ ho prohibeixo terminantment; jo dich que no sortirás y en proba que mira! –Sen va á la porta dona un tom al pany y ’s fica la clau á la butxaca.

–¡Ets un infame! pero no lograrás la teva pretensió.

–Per última vegada y tinguém la festa en pau, te demano que cumpleixis tos debers, ó be me ’ls faré valdrer jo mateix.

–¡Ah! ¿si?… ¿me amenassas? Are menos.

–Donchs siga…

Se treu la levita y ermilla: ab los cabells de punta, ulls encesos, pálit y convuls, s’acosta á ella convertit en fera monstruosa y sens dir cap mes paraula, agafa á n’ ella, esporuguida, pel cós tirantla sobre la otomana y fent á trossos las vestiduras y adornos com havia ja comensat ab la Gracieta sens efecte, ab la mateixa il·lusió de una hora avans, li caigué á sobre com un pilot de carn que bullía á son contacte, fentse irresistible la cremor y no podent de menos que donar uns esgarrifosos ¡ays! de dolor que feyan enternir. En aquell moment, per més desgracia, no hi havía en la casa ningú del servey y la fera saciá sa fam de la manera mes déspota y á son gust; puig es tan gran lo dolor ocasionat á la encantadora Antonia, que perdudas las forsas y al últim los sentits, desmayantse quedá insensible com un cos mort.

VI

En lo café de Novedades que avants estava situat entre la cantonada del Passeig de Gracia y lo carrer de la Ronda de San Pere, hi concurria tota la classe social, desde ’l travallador viciós que pren café y puro diariament, al potentat propietari ab títuls de noblesa. La taula mes prop del taulell, solian ocuparla cuatre subjectes de elegant port, que anavan junts sempre y fins tenian palco abonat al Gran teatro del Liceo; no recordo be si era del anfiteatro ó be del primer pis.

L’un era en Manuel Feliu, de barba rossa, jove de 28 anys y serio quan no veya donas; l’altre en Cintet Quer, estremat, bigoti negre pero petit, de génit alegre, detesta las donas… que no corresponen á sus aspiracions; l’altre en Mariano Costa, indiferent á totas las cosas, pero seguia la beta á sos companys y finalment lo marqués… Permet estimat lector que deixi lo nom al tinter perqué podría ferir la susceptibilitat de algú y aixó, de vegadas, acostuma á portar funestas consecuencias; aixis es que ’ns limitarém á anomenarlo solament pel títul. Es un subjecte afable, te cincuanta anys, pero es tan pulit en lo modo de vestir y la manera de arreglarse, que sembla un jove de trenta. En quant á elegants tots cuatre ho son. Acaba ’l mosso de abocar lo café á las tassas y després de havern’hi posat los terrossets de sucre y unas cuantas gotas de rom, tenian alegres, lo següent diálech:

–Marqués, ets l’home mes afortunat dels mortals.

–No sé perqué; los verdaders afortunats sou vosaltres que teniu tot quant desitjéu; xicotas fácils y alegres, una renda que permet divertirvos y conquistarlas, pero jo… que ja comenso á passar de moda…

–No ho portis tan callat home, ja sabém que si no ho has lograt, estás á punt de satisfer los desitjos ab aquella Vénus de Murillo.

–¿Qué dihéu?…

–Sí; la senyora sola… la bella Antonia.

–¿Quí os ha contat?…

–Un aucellet que ’ns ho diu tot.

–¿Cóm es possible que vosaltres sapiguéu lo meu secret?

–No volém que peteixis mes y t’ho diré. Varem notar –digué en Quer: –que li fixavas molt tos gemelos y que als entreactes, aprofitant de que l’Antonia te sempre la butaca del passillo del mitj, tu anavas á assentarte al seu costat. Com que la operació l’has feta mes de cuatre dias seguits, jo deya á aquets sens mourens del palco:

–¡Com s’espavila ’l marqués! No te mal gust. Va dominarnos la curiositat; crido al acomodador de baix y li dich posantli un bitllet de vint y cinch pessetas á la ma: –Ves, pessejat pel costat del marqués; procura escoltar dissimuladament la conversa que tenen y vina á dirnos lo mes interessant. Ell no gosava, pero li retirava ’l bitlletet y va dicidirse á cumplir.

–¡No ’m comprometin!– digué. –No tingas por; es una broma que li volém jugar.– Efectivament, al últim entreacte, mentres estavas encare en ta plática amorosa… ve l’acomodador al palco y entre altras cosas, nos va contar que li oferires lo teu pis, niu de caricias, del carrer de Fernando, dihentli que de cinch á set… estás sol cada dia; y ella sens assegurarte quan, te va prometrer que vindría á fere una visita; ja veus si n’estém ben enterats.

–¡Aixó es una iniquitat!

–Dispensa; será tot lo que vullgas; un abús de confiansa, sí; no obstant, vosaltres mateixos ne teniu la culpa, enrahonavau ab tal afició, que sens recordarvos que os estavau al teatro, ab lo mateix entussiasme aixecavau la veu y fou causa de que l’acomodador sentis tota la conversa.

–Avuy ne donaré part á la junta, perque ’l despatxin.

–¡Mal fet! ell va ferho pera cumplir nostre encárrech, pero ja te’n guardarás; si ‘l despatxessin, ¿quí portaria ’ls recados á n’ aquella casada que ve ab lo marit á totas las funcions de turno par?

–Com que de la mateixa manera que m’ha descubert ab una, demá ho fara ab l’altra y es capás de aceptar una altra oferta pel mateix estil si li proposa ’l marit…

–No, no; no li digas res, que ’ns comprometerias á nosaltres.

–En quant á dirli alguna cosa, si que ho faré.

–Vamos, bebém una copa de cognac á la salut de la nova conquista; no t’hi cap-fiquis mes y contans cóm te va ’l negoci –¡Eh! ¡mosso! ¡mosso! porta copas de cognac.

–Per fi veig que ho sabeu; ¿qué tinch de esplicarvos?…

–De la manera com te vá… ¿entra ja l’aucell á la gabia?

–No encare.

–Pero hi ha probabilitats?

–Aixó sí; no ’n reseu res á ningú perque podria portar algun conflicte. Efectivament la tinch capejada per tots cuatre costats, pero falta la estocada mortal, que diria un taurómaco.

–Ja, ja, ja! ’t felicito y me’n alegro. ¿Es soltera, casada ó viuda?…

–Ho es tot, y no es res; viu sola.

–¡Ganga!… donchs aixís ja deus…

–Ahir havia de donarme una cita, pero no va venir al teatro; per cert que ho estranyo.

–¿Cóm t’ho vas fer pera conquistarla?

–De la manera mes sensilla del mon. Primer, encarantli ’ls gemelos durant tota la funció, per espay de un mes y á diari; segonament, ab la mitja rialleta que li vaig fer mes endevant y á la cual va correspóndrem; y tercer, que passant una tarde per la Argentería, s’estava ella aturada, contemplant uns botonets-arrecadas de brillants que hi havia en l’aparador de can Masriera, la saludo y ’m deturo al seu costat.

–¡Qué bonichs son aquets brillants! va dirme.

–¿Li agradan? vaig contestarli.

–¡N’ estich enamorada!– Acabar la frase, entrar jo á casa l’argenter y comprarlos y fernhi entrega, succehí en menos temps del que s’emplea pera esplicarho. Ella refusava aceptarho, pero á la fi vaig vencer y desde aquell día, tots los vespres hi he enrahonát á la platea, durant los entreactes.

–Tens molt terreno guanyat… y pensas portarla al pis?

–Viu ab un tal Arturo que solament la visita de tres á cuatre cops la setmana.

–¡Havias dit que vivia sola!…

–Ve á ser lo mateix.

–Felicitémlo, companys… y brindém perque sens entrabanchs de cap mena, pugas arribar al cim de la ditxa, fi de las tevas aspiracions. No hi ha res al mon millor que una dona verdaderament guapa, quan nos estima. Y per mes que algun poeta diga, que “la dona es una creu en la que tots los homens s’hi abrassan y pochs s’hi salvan”, jo sens volguer ofuscar la opinió de aquest, considero, ’m penso y crech que si la dona no tingués amor, la humanitat no podria existir per falta de vida.

–¡Ah! sí, sí; la dona, es lo millor de la creació.

–¿Ja sabs lo domicili de l’Antonia?…

–No me l’ha volgut dir may; tampoch m’interessa, perque no penso pas anar á casa seva; prefereixo que vinga al meu pis; ja te targeta, com que es lo lloch mes segur.

–No pensas malament.

En aquest instant s’aixecan de la cadira en Manuel y en Mariano, que sempre escoltan, callan y fan de las sevas, descomponen la reunió á dos cuarts de cinch y després de pagar lo gasto, se despedeix lo marqués dihent:

–Me’n vaig al pis a llegir un rato.

–¡Adeu! fins al vespre.

–Sí; ja ’ns trovarém al palco.

VII

Lo pis del carrer de Fernando, venia á ser com lo de molts joves calaveras que acostuman á donarli algun nom intencionat, y se’n serveixen únicament, aprofitantlo per certa classe de amors secrets.

Al marqués, ab tot y tenir son pico d’anys, li agrada la vida alegre y més de cuatre vegadas se aprofita ab las visitas de alguna actris de ópera, ó ballarinas del Liceo, que conquista… no ab son ayre de seductor, sino ab lo portamonedas plé de cinquenas.

Aixís que entra al portal de la escala, la portera, que en aquesta classe de misions es molt avispada, li mostra un sobre que mitja hora avants havia rebut.

–¡Senyor Marqués!… Una senyora ha deixat aquest recado per vosté.

Treu ell la targeta del sobre que estava obert y llegeix:

Antonia de Roca-viva.

Recobra son rostre una vivesa inesperada y ab lo cor plé de satisfacció pregunta á la portera:

–No ha deixat cap més recado?

–Si senyor; ha dit que á las sis en punt, tornaria á venir.

–Te –donantli un duro.

–Gracias, senyoret.

–Aixís que torni, dígali que la espero ab ánsia; y de avuy endevant faré fer unas claus igualas, te las donaré, pren be la fesomía de la senyora, y sempre que vinga no senthi jo, dónalshi perque m’esperi á dalt.

–Está molt be; y quedará servit.

Lo marqués puja la escala, entra al pis y s’assenta á la otomana de la sala, meditant, formant son cervell un munt de ilusions esperant frenétich la anunciada visita de la hermosa dama.

Lo pis, se componia de un recibidor, una cuyna que desde que se havía possessionat del pis lo marqués, no havia vist ni foch ni fum de cap mena; un salonet biblioteca ab la corresponent taula; una sala amoblada, en la que penjavan de las parets una porció de cuadros, no al oli, sino ab láminas de la Historia de una muger y las Cuatro sotas del xispejant dibuixant Sr. Planas, posadas en sensills y artístichs marchs de caoba. Al costat un altre saló á la inglesa, que avans de entrar s’hi llegia un rótul ab la següent inscripció: Picadero. Dintre de aquest, hi havia un magnifich tocador de senyora, ab tots los utensilis que ha inventat la ciencia en l’art de la perfumería; se pot dir que no hi faltava res; á la dreta del tocador, s’hi veya un pedestal ab una figura de marbre, que representava la Venus de Milo y al altre costat, per més que no hi formava pendant, un altre pedestal ab un grupo alegórich, també de marbre que era Lo rapto de las Sabinas. Ademés hi havia dos balancins, cuatre sillóns, un sofá y un preciós llit de xicaranda ab incrustacions dauradas; en la paret, no hi havia mes que un cuadro al oli; representava una dona despullada que ’l poble apedregava, en lo que s’hi veya lo títul de La mujer adúltera.

Estava ell, com he dit avants, assentat á la otomana de la sala y mentres formava su imaginació una serie de pensaments afalagadors, la campaneta de la porta anunciá la arribada de alguna persona.

–¡Ella! –exclama al moment, y corre pressurós ple de goig y sens mirar tan sisquiera la reixeta, obra.

–¡Marqués!…

–¡Oh! –exclama cambiant tots los colors de son semblant, ab la sorpresa de veurer enganyada la seva ilusió.

–No ’m creyas veurer aquí, veritat?

–Confesso que no, Adelina.

Lo nou personatge es Adelina Borel·li, ex-ballarina italiana que parla molt be l’espanyol, á la que fa un any que manté, passantli una pensió de cincuanta duros cada mes sens altres gastos particulars.

–Pero qué succeheix per haverte atrevit á tornar á aquesta casa, sabent que no volia veuret may mes aquí! ¿T’ he faltat ab res de lo convingut? No cobras, per ventura, la pensió senyalada? deixo de pagarte ’ls comptes de la modista y demés?…

–Sí, es molt cert; res me falta pera viurer be pero ’m manca l’element principal que ’ts tú.

–Jo?… vinch sovint á veuret, no sé de que ’t pots queixar.

–No, si no ’m queixo de res, al contrari; en vista de que fa cuatre dias que no m’has vingut á veurer, estava ab ánsia per saber noticias tevas y al mateix temps vinch á donarte una noticia…

–¿Una noticia?…

–Si; un verdader aconteixement.

–Qué es? parla, de una vegada.

–He sentit los primers síntomas de…

–Calla, no continuhis més. ¿Es possible que tu hagis pogut engendrar? –exclama nerviós.

–¿Es aquesta la manera de rebrer una noticia que hauria de serte tan grata com á mi mateixa?

–Grata, dius, cuan haurias de morirte de pesar al pensar que donas entrada al mon á un ser desgraciat ja de naixensa, sense nom?…

–¿Sense nom, dius? tu, no li donarás lo nom?…

–Comprens que un home de la meva posició consenti que ’s descubreixin devant de la societat los secrets del vici?

–No creya que un home ilustrat com ets tu, se negués á lo mes natural, que es amparar al sér á quí has donat vida, que es la teva propia sanch, perque suposo que be ’l deus considerar com á fill teu.

–Tot es cosa que podría ser.

–Ho duptas… m’insultas; sabs verdaderament que de haver accedit á las pretensions de altres, fora avuy millonaria y que per tu vaig despreciarlos á tots, per tu vaig retirarme del teatro ahont guanyava lo suficient pera passar la vida alegre, voltada de pretendents que ’s desfeyan per mi en obsequis y galanterías… Aixís m’ho pagas? Aquesta manera de procedir, no es propia del que te un títul com lo teu. Que aixó ho fes un home sens estudis se compendria perfectíssimament; pero tú… tú?…

–No sé com he tingut paciencia suficient pera escoltarte, sens acompanyarte á la porta.

–Fesho, home, no faltaria sino que armessis escándol.

–Ja ho comprench, has vingut aquí per tenir cuestions, á fi y efecte de rompre la nostra amistat!…

–¡Miserable!

–Be, vamos; te convé liquidar las nostres relacions perque hi ha algun galant jove en porta que vol ferte felis…

–Ets un miserable, en tota la estensió de la paraula y ab tots los teus diners.

–Si no callas t’escanyo.

–¿Fins á n’ aquest extrém te rebaixarias y foras capás de pegar á una dona?

–Precisament per aixó no ho he fet ja; per no rebaixarme. Ves, enhorabona, si tens algun capritxo per satisfer.

–Tu sí que deus tenir altres capritxos.

–Res t’importa; si ’ls tinch es perqué puch, vull y tinch per ferho.

–Y ho confessas…

–Lo que tens de fer promte es marxar y no dir res més, de lo contrari ’t retiro la pensió.

–Si no te la necessito…

–Tu ho has dit; la refusas.

–Si, home, si; me la buscaré per un altre cantó; y al últim extrém, encare soch lleugera de camas per tornar al teatro altra volta; jo guanyaré lo pa del meu fill y per mes que ’t pesi li donaré lo teu nom.

–Jo ho negaré; perque aixís com pot ser meu, pot ser de un altre.

–¡De un altre!… Quan sabs que ni vaig á la plassa per no mourem de casa!…

–Que sé jo lo que hi fás ni qui ’t ve a veurer.

–Está be, marqués; jo ’t maleheixo y juro pel fill que porto á las entranyas que ’m venjaré fente tan mal com puga; ’m venjaré, si, dels disgustos que m’has fet passar durant aquest any.

–Fes lo que vullguis y de tot te perdono ab tal de no veuret may més.

–¡Malehit sigas!

Dona mitja volta de una revolada y surt furiosa tirant per terra una butaca que li destorbava ’l pas.

–Gracias á Deu que ha marxat!

Y ho deya de cor; ab lo temor de veurers compromés si arriba á trucar en aquell moment la Antonia.

Tot just havia arribat l’Adelina al carrer, puja la portera ’ls esglahons de tres en tres y li comunica que la senyora de la targeta havia tornat y sabent quí hi havia á dalt, no s’havia atrevit á ferla pujar.

–Qué li has dit? –pregunta febrós y ab recansa.

–L’he disculpat dihentli que tenia visitas, no de cap senyora, si no de amichs.

–Has fet santament; veig que ho entens, aquí va un altre duro per lo be que t’has portat.

–Mil gracias, senyoret; jo per aquestas cosas… ¡Ay pobre de mí! trucan á la portería.

–T’ ha dit si tornaria?…

–Si senyor.

Baixa uns quants esglahons, mira á la persona que trucava, desde dalt lo replá y torna á pujar altra volta per dirli:

–¡Es ella!

Efectivament, donya Antonia de Roca-viva als dos minuts se trovava dintre la habitació que avants he descrit, hont hi havia al entrar en cert cuarto lo rótul de Picadero.

–¡Marqués!

–¡Antonia!

–Lo sorpendrá la meva visita.

–Com que m’ho havia promés, no duptava que tart ó dejorn ho cumpliria. Ahir no va venir al teatro, va faltar á la consigna.

–Per só vinch; ja veu que del mal lo menos, encare hi ha guanyat sa Excelencia.

–Deixemnos de tractaments y tutejemnos; á la fí nostres cors han de ser hú.

–Es cuestió de parlar; perque may faig las cosas de cualsevulga manera.

–Esplícat.

–Estich cansada de viurer ab l’Arturo, ’m repugna y me’n vull separar.

–Ben fet.

–Tinch grans motius y per molts conceptes he pres aquesta determinació. La nit passada m’ha fet malbé.

Y li contá tot lo succehit.

–Calcula, marqués, que va deixarme desmayada y sola ab lo pis obert, si no m’arriba á auxiliar la cambrera fentme olorar éter, crech que hauria espirat; aixis es que estich resolta á no veurel mes; y avans de separarme vull tenir una bona sentada ab tu.

–Ets la reyna del meu cor; digas, demana y serás atesa en tot y per tot.

–Jo soch molt capritxosa.

–Ho suposava; tindrás lo que necessitis.

–No vull que se ’m privi may de anar en lloch, ab la condició que pots venir al meu costat sempre que vullgas.

–Estich conforme.

–Al arreglarte ab mi, has de olvidar á totas las altras donas, inclús la que ha sortít de aquí fa un moment.

–Cóm ho sabs?

–Soch molt astuta; al dirme la portera que tenías visitas y que eran amichs, he comprés que la tenías ben instruhida y m’he passejat amunt y avall de la acera per veurer quan sortirian, si n’hi havia cap de conegút, pero ha resultat lo que ’m presumia: ¡Una dona!… L’has de olvidar, sents?…

–Será tal com dius.

–En quant als mobles no me n’has de comprar; ne tinch de sobras, pero vull que ’m lloguis una casa al Passeig de Gracia, ab jardí.

–Si, si; tot.

–Sols ab aquestas condicions puch ser teva.

–Soch ton esclau.

Lo marqués estava boig de alegría; encés y roig com los grans de una magrana, se besaren una y mil voltas. Desde aquell instant varen fer jurament de no separarse l’un del altre y als pochs dias estava instalada á la casa de sos ideals, ab cambrera, sota-cambrera, criats y jardiner.

VIII

En lo taller de can Verdereau feya cuatre dias que no havian vist á la Gracieta.

–Qué li deu haver passat? –preguntava la Remedios á las demés amigas de travall.

–Pot ser que estigui malalta; pero ’m sembla que haurian portat recado.

–Lo que podém fer, es anar en corporació fins á la capella de Marcús; aixís son pare ’ns treurá de duptes.

–Jo no puch venir –exclama la Roseta– ja sabeu que cada dia m’espera en Peret…

–Ho deya per anarhi totas…

–Ja ’m direu demá lo que fá ’l cas y si es necessari, faré un sacrifici.

–Com vullgas.

Al ser l’hora plegaren y totas, menos las que tenian promés, se decidiren á fer la visita consabuda. Al arribar á la plasseta, girant á la cantonada hont acostumava tenir en Pau son taller ambulant de ataconador, veuhen lo replá que forma al haver pujat uns quants esglahons, net com una patena, sens la menor senyal d’haverhi estat ningú.

–Ay, ay; no trevallava aquí? –exclama la Pilar.

–Sí; pero ho trobo estrany.

–Espereus; ho aniré á preguntar á la taberna del devant que sempre li guardan lo vetllador, los tamborets y las eynas.

Entra un moment á la taberna del devant y torna á sortir al cap de una estona.

–He vist los utensilis del pare de la Gracieta y l’aprenent del taberner m’ho ha dit que fa cuatre dias que no ’n saben res.

–A n’ aquesta gent los ne passa alguna de grossa.

–Sabs ahónt viuhen?

–Sé que es lo carrer de la Allada, pero no sé quin número; mes recordo perfectament la escala, per haverla acompanyat la setmana santa del any passat, després de seguir munaments.

–Aném á veurer si hi sabém trovar?

Se’n van al carrer de la Allada; y s’aturan á la escala referida.

–Es aquesta, prou la conech.

–Hi pujém totas?

–Si, si.

–Jo opino lo contrari; lo mes acertat fora pujarhi una sola; podria haverhi malalts de cuidado y sempre se evitan molestias al pacient.

–Es igual, puja tu; nosaltres t’esperarém y si es cuestió que ’ns tingan de menester, avísans.

–No faré mes que preguntar pel benestar en nom de totas, per saber la novetat.

–Ves, ves.

Mes de mitj’ hora va durar la visita en cuestió; impacientas esperavan la tornada de la Remedios y per fi ’s presenta blanca com la paret y tan pálida que semblava que estés passant una basca.

–Qué hi ha de nou? –exclamaren totas á la vegada.

–Molt y dolent.

–Dolent?…

–Sembla mentida, os ne faréu creus; anemsem y pel camí os ho esplicaré.

Las hi contá lo de la nit del succés.

–Pero, qui es que está malalt; ella, ó son pare?…

–Ella, no te mes que ’l susto; qui está ferit es ell; al veurers enganyat dintre ’l pis per llogar, anava á cridar auxili y l’homenot després de amenassarlo li enfonsá un través de dit la teya, que li ha interessat la segona costella de la part dreta, amenassantlo en donarnhi un altra al coll al mes petit moviment. Després, ha dit, va sentirse un truch y aquell home li digué: –De aquí un quart pots sortir de aquí; pero si ho fas un sol minut avants te degollaré– y va desapareixe.

–Cosas aixís fan esgarrifar.

–¡Ay! jo tota m’esborrono.

–M’ha fet un encárrech.

–Sí? qué es.

–Los vehins de la escala s’ho han pres ab interés y volen fer agafar á l’Arturo y seguirli causa criminal; pero no saben ahónt viu; qui crech que ’l coneix, es la Roseta. ¿Recordéu l’últim dia que hi hagué aquellas cuestions per sobres lo de ’n Peret?… la Roseta va deixar anar un entretoch com si ’l conegués; y m’ha encarregat la Gracieta que te desitj de véurerla y es probable que ab lo que sab, descubrirán lo paradero d’aquest grandíssim pillo.

–Sí, sí; que l’agafin y que ’l penjin.– Se despediren horroritzadas per lo que acabavan de saber, esperant l’endemá, ó siga l’hora de cumplir l’encárrech.

IX

Seu, Roseta; descansa que deus estar cansada.

–No puch estarme molt rato aquí, perque en Peret m’espera abaix de la escala.

–Perqué no ’l feyas pujar? Vols que ’l cridi?…

–No, no; las amigas m’han dit que tenias de véurem, y per aixó he vingut. ¡Ay filla! quan m’han dit lo que os ha passat, se m’ha posat la pell de gallina; ja ho sabia y m’ho pensava que t’enganyaría, pero que hagués pogut arribar á tal extrém, may. Y qué tal, cóm está lo teu pare de la ferida?

–Per are han dit los metjes, que si no recau de aquí un parell de dias ja ’s podrá llevar.

–No li deixis fer lo valent, cuidal molt… ¡Ves quí ho havía de dir!…

–Sort qu’ estava aconductat y la germandat nos passa un duro diari; que si no afigurat cóm ho hauriam pogut passar sense trevallar ni l’un ni l’altre.

–Prou que ho veig; perque tu, prou feyna deus tenir en haverlo de cuidar. ¿Que ’l vetlleu?…

–No mes que ’ls dos primers días, ara no n’hi ha necessitat. De lo que estich molt contenta es dels vehins, que s’han portat molt be; tots se m’han ofert.

–Del mal lo menos; pero com que tothom está subjecte á una desgracia, sempre es bo estar be ab los vehins; en cosas aixis se coneixen los que son bons.

–Están queixosos perque no vaig delatar desseguida á l’Arturo; pero ab aquellas amenassas que m’havia fet de matar al pare si no surtia lliure, veyas, pósat al meu puesto.

–Vas fer be.

–Lo del tercer pis, hi ha dias que fins pert cuarts de jornal buscantlo pels carrers de Barcelona. Si ’l troban, se’n fará set pedras; jo ’ls vaig esplicar aquellas cuantas paraulas que varem tenir; y tant lo que t’he dit com lo de dalt, en fí, tots, tenen empenyo en trovarlo y están creguts que tu pots donar un poch de llum y es fácil que aixís y seguint lo fil poguém donarli cassa.

–Jo, pobre de mí, no puch dir que ‘l conega, lo tenia present, perque soch amiga de una que li diuhen la Paula que havia sigut portera de casa sos pares y mes tart ho havia sigut també ab un’ altra que precisament lo tal Arturo hi tenia una donota de aquestas que ’n diuhen… qué ’t diré… vaja, que la mantenia.

–Sí, sí; ja ’t comprench.

–Com que jo visch pels barris del carrer de Lauria á l’altra part de la Gran-via, quan vaig á trevallar, molts cops m’aturo á la portería de la Paula y… ¡m’esplicava unas historias!… Va dirme, un dia entre altras cosas, que no me’n recordo, que son pare l’havia desheredat per malgastador y que sé jo…

–Ja estás ben convensuda de que es lo mateix?

–Prou que n’estich; com que molts dias mentres m’estava enrahonant, ell baixava de dalt…

–Perque no m’ho esplicavas avans?…

–¡Ay, filla! may m’ha agradat fer perdrer la ilusió á ningú; prou que venen després los desenganys.

–Quina casa es aquesta de la Gran-Via?

–No sé ’l número; pero si vols hi podré acompanyar á la persona que tu designis.

–Será lo millor que podrém fer… ¿Vols entrar al cuarto del pare?…

–No; deixal descansar… me’n vaig que aquell se deu desesperar abaix esperantme.

–Cóm quedém?

–Are anant ab en Peret li deuria sapiguer greu que anessim ab algú altre…

–¿Que ’t sembla si faig venir demá á las set del matí á casa teva, al vehi del tercer pis?

–Massa dematí; que vinga mitj’ hora mes tart; l’acompanyaré fins á la escala y que s’arregli.

–Tens rahó, si; aixis se n’enterará millor.

–¿Sents? trucan cinch pichs, es ell que está impacient, adeu; m’alegro de la millora y desitjaria que ’n surtis be, com mes aviat millor.

–Gracias, memorias á totas; te ’l faré venir á dos cuarts de vuyt.

–Si; adios.

–Adeu; cuidado, no caigas, que aquets esglahons relliscan.

–No tingas por.

–bueno, bueno, ¡adeu!

Ab aquesta nova varen posarse en moviment tots los que tenian interés en fer perdrer á l’Arturo; aixis es que ’s reuniren, acordant fer guardia devant la casa de la seva querida, pensant que una hora ó altra, ell hi havia de entrar.

–Voleu dir que no seria millor preguntar á la portera á quinas horas hi acostuma á anar?

–¡Ca no, no! no hi ha que fiarsen de las porteras; com que son tan xerrayres… ¡oh! y aquesta que crech que li diuhen: la trompeta del barri; ca, ca ’ns destorbaria ’l marro: femho á las mata-callando que ’n surtirém millor.

Los mateixos que ’l varen coneixer lo vespre que indignats entraren al pís de la Gracieta, als crits de ¡socorro! feren inutilment centinella tal com havian quedat, rellevantse cada duas horas, per espay de tres dias y duas nits y per fí determinaren enrahonar ab la portera.

–Viu aquí un tal Arturo…

–Hi vivia.

–Que s’ha cambiat de pis?

–¡Ca! li va passar un xasco que es digne de figurar en una historia, per cert que li va estar molt be; jo me’n vaig alegrar.

–¿Qué ha passat?

–Lo mes bonich de aquest mon. Ell se pot dir que no hi estava en todo; acostumava á venir á mitja nit quedantse á dormir fins á las 9; hi havia dias que marxava mes tart, altres mes dejorn y alguns cops, pero pochs, venia de dia. Quan tot de un plegat… ¡Ah! ’m descuidava de dir que no era casat pero vivia amistansat ab una tal Antonia, una poca-vergonya com ell… Donchs com deya, de la noche á la mañana, ella me ’l planta per un altre, emportantseli tots los mobles sens deixarli un clau. Ve ell la nit següent de haver desembrassat lo pis, se fa obrir pel vigilant y truca que trucarás, com que no hi havia ningu al pis, naturalment que no responian; lo mes xocant encare es que va quedar trucant á dintre la escala sens poguer sortir; ¡com que ’l vigilant tenia la clau! per fi va decidirse á pujar dalt del terrat hont tinch lo meu cuartet: truca. –Qui dimoni deu haverhi en aquestas horas?– vaig pensar que hi havia alguna novetat. Obro y m’adono que es ell; ¡varen venirme unas ganas de riure!… No vaig tenir altre remey que esplicarli lo de la Sra. Antonia… ell treya foch pels caixals, vaig acompanyarlo fins baix per obrirli la porta del carrer: mentres baixavam esclamava irritat –¡Juro que ’s recordará de mi! ¡No anirá á Roma per la penitencia!…– Va despedirse y may mes n’he sapigut res.

–Si que l’havém feta bona; es á dir que no sab ahont, ni cóm podrém trovarlo?

–Sé que es bolsista, pero res mes.

–¡Ah! ja ’n tenim prou; en tenint lo cau trovarém la rata.– Y comensaren á fer las primeras investigacions, que creyan d’éxit segur.

X

Estém á últims del mes y per aixó he vingut; ja sabs que tenim de facturar las caixas y anar per l’asseguro.

–Totas están llestas, menos la petita.

–Vull cuidarmen jo. ¿Hont’es la dinamita?

–Ja es á dintre.

–¿Y la máquina?

–Al costat de la caixa, ab lo pistó y ’l martellet.

–Pórtamho tot, que la vull arreglar are. Entretant, ves á la agencia del vapor y que ’t dongan las declaracions y fulla per embarcar las mercancías; digas que son catorze embalatges de sederias per Montevideo; pregunta fins quant hi ha de temps per entregar lo género; empórtaten la clau del magatzém y tanca bé; aixís no haurás de trucar quan tornis y tu mateix podrás obrir; vina prompte que t’espero.

Marxa en Mala-ánima y ell s’entreté donant corda á la máquina que la te per 384 horas ó sigan setze dias; coloca ’l martell alt que comunica ab lo fil-ferro que va directe al pistó de la dinamita y un cop feta la operació, posa ab cuidado la tapa, tancantla herméticament ab claus de caragol per no haver de picar, puig que de lo contrari s’exposaria al perill d’explossió; un cop está ben tancada no hi ha cuidado per mes que fassin anar l’embalatge de cualsevol manera.

Just acabava quan retorna en Mala-ánima ab la guia y demés documents indispensables pel embarch.

–M’han dit á la agencia que tot lo mes tart poden rebrer las mercancías fins demá á las dotze.

–Corrent; á las nou li farém portar. Cuydat dels carros, te’n vas al vapor y cuan ho hagin rebut, que ’t dongan coneixements ab recibo; t’esperaré al cuarto del Hotel y anirém per la pólissa del seguro. ¡Ojalá ’ns vagi tot com la primera vegada!… Aquest cop es cuestió de fer 80,000 duros; lo suficient per estar tranquil una dotzena d’anys.

–Es molt exposat lo que fém.

–¡Hola! ja t’espantas?…

–No senyor, peró…

–¿Va passarnos res l’altra vegada?…

–Es que no ’m compren; vull dir que valdria la pena de ser mes ben recompensat.

–¡Ambiciós!… ja no estás content?

–Vosté percibeix uns beneficis, que á proporció de lo que ’m dona, no representa res…

–Desitjo ferte content, perque may pugas queixarte; en lloch de 80,000 duros, l’asseguraré per 100,000 y ’t donaré ’ls 20,000 del pico; ¿estarás satisfet?

–Si senyor, no desitjo res mes; y are mes que may comensaré ’ls altres travalls pel projecte de la Gracieta.

–¡Ah! sí, sí… M’he ficat al cap que ha de ser meva á tota costa.

–Ho será, vaya si ho será.

–No creguis que li tinga cap estimació, al contrari, la detesto; pero tinch deliri per venjarme del botxorno que ’m va fer pendrer á casa seva…

–Per are no se’n deu pas riurer; lo que es son pare…

–Vas ferne massa.

–Ell mateix va obligarme; no volia callar.

–En fi, lo que ’t recomano ademés es lo següent: procura que tot vagi com cal y un cop estaré servit de la famosa Gracieta, que tan ha donat que parlar, te la passaré á tu, perque ’n fassis lo que vullgas.

–¡Oh! gracias, senyoret; may m’havia atrevit á dirli que m’agradava; desde la primera nit que la vaig veurer de qüa d’ull me’n vaig enamorar; lo que m’acaba de dir, basta, perque posi tots mos esforsos pera conseguir son anhel.

–També s’ha de pendrer alguna determinació fins á saber lo paradero de l’Antonia; aquesta sí me la te de pagar; pero no moguém fressa, esperém; acabat l’assumto del negoci, pensarém lo camí que s’ha de empendrer.

XI

Mister Old Judg?

–En aquest moment esmorza; si vol li passare recado; ¿porta targeta?…

–No precisa; dígali que l’espero al saló.

–Lo nom de vosté?…

–Ja li he dit que no precisava ab tal de que li manifesti que una dama desitja veurel.

–Dispensi la indiscreció.

Estém al Hotel de las Cuatre Nacions; lo dependent desapareix y al poch rato ’s presenta l’Arturo.

–¡Senyora!… ¿á qué dech lo gust de tan grata visita?… No tinch l’honor de…

–Ho sabrá al instant; pero necessito estar á solas sens testimonis.

–Entrém al quarto; allí ningú la sentirá mes que jo.

–Te rahó.

Entraren al quarto y entre si esclamava ell recelós: ¿Quí será?…

–Si no li dich qui soch, vosté no ho endevina.

–Efectivament.

–Donchs soch Adelina Borel·li, ex-ballarina de primera fila que havia arribat á ser la delicia en los millors teatros de Italia, Fransa y últimament á Espanya en lo gran teatro del Liceo, fará cosa d’un any y mitj. Actualment, retirada de la escena, vivia ab lo marqués… no precisa que li diga ’l nom que be prou que ’l coneixerá per sos fets.

–Pero á que ve…

–Vosté vivia ab una tal Antonia de Roca-viva?

–¡Oh! senyora, no ’m recordi…

–¿Vosté sab hont’es aquesta senyora? Donchs ab lo marqués, si senyor, ab lo marqués.

–Cóm sab…

–Li esplicaré. Encare que las mevas relacións ab lo referít marqués, s’han desfét per cumplert, no deixan per xó de visitarme alguns amichs d’ell que m’esplican tots los enrahonaments de la Antonia, paraulas que poden comprometre á vosté de un modo considerable. Pels amichs referits he sapigut que estava domiciliat aquí, ab lo pseudónim concebut… y al propi temps que l’estant buscant una porció de gent pel assumpto de una tal Gracieta, que vosté sabrá los motius que podrán tenir; de tots modos procuri marxar com mes aviat millor de aquest hotel perque de lo contrari, encar que ella no va dir lo pseudónim de vosté, als vehins que tan lo persegueixen en tot y haverho dit als amichs de confiansa de casa seva, podia ser que tart ó dejorn anés á oidos dels seus perseguidors.

La meva visita no es altre que avisarlo, perque ’s valgui de las mevas observacions; mes que tot tinch set de venjansa y no puch de menos que ferli la següent proposició: L’Antonia ha despreciat á vosté pel marqués, y aquest m’ha aburrit á mi després de deixarme en l’estat que poch mes ó menos ’m deu coneixer, m’ha aburrit repeteixo per aquesta tal Antonia; los ressentits som dos; vosté y jo. Vosté suposo que no te pas la sanch de orxata pera soportar tal befa; jo soch dona celosa y venjativa: he jurat que me l’havia de pagar y no pararé fins y tan que ho hagi lograt. Modo ó manera de executarho, entre ’ls dos l’havém de pensar. Primer de tot vágissen d’aquí. ¿Vol un lloch segur y en lo que ningú podrá trovarlo?… Vinga á casa meva, visch sola; si alguna vegada tinch visitas, únicas en las que sé totas las noticias que li acabo de manifestar, podria amagarse y escoltar per sí propi aquesta série de aconteixements.

–Pero… es cert lo que m’acaba de dir?

–No pot duptarho desde ’l moment en que l’he vingut á trobar ab lo nom de guerra.

–Vosté es un ángel, si; lo meu ángel salvador, perque m’estava aquí refiat ignorant de que se’m seguis cap causa. Jo també he jurat venjarme de la trahició de l’Antonia; vosté ’m be com l’anell al dit per secundar los meus plans.

–Desde demá espero véurel instalat á casa, que desde aquest moment será la de vosté; es cuestió de no perdrer temps.

–Tinch de fer una advertencia.

–¿Quina?

–Tinch un criát que desitjo tenir al costat meu; es de aspecte repugnant, tal vegada li será antipátich; pero es un home que ’n faig lo que ’n vull, perque m’obeheix ab lo que sembla impossible; me l’estimo molt y pot ser bastant útil á las sevas aspiracions.

–M’avinch á tot, ab tal de sortir ab la meva.

–No sé perque al véurerla avuy per primera vegada m’ha cautivat lo cor de tal menera que m’atreveixo á dirli que l’estimo, com si fes deu anys que la tingués tractada.

–Ho crech; será causa lo sufriment de la mateixa desgracia; som germans de un propi accident.

–Es veritat y fa que ’ns familiarisém al mateix temps.

–Ab mi, tindrá mes que una amiga.

–Aixís m’ho penso; are, com are, estich trevallant un negoci que no dupto de que m’ha de anar be y no ’t faltará lo necessari per tenir una vida mes regalada que la que tenias ab lo marqués.

–Per are res me falta y al últim extrém, may faltará una contracta si la solicito, ab la que podrém viurer felissos, venjats y lluny de las víctimas.

–Pensas sortir de Barcelona?

–Si tinch de tornar á exercir la carrera del teatro; perque á totas parts se guanya mes que aquí, infinitat de vegadas m’han fet proposicions molt ventatjosas per las Américas; ab un sol telégrama que hi dirigís, los feria mes que contents y ab una sola temporada me’n portaria una fortuna.

–Sempre es bo tenir un recurs, per quan sobre-ve una desgracia; pero no crech que tinguém de recorrer á tal extrém. Are que hi penso, la estich tutejant com si la nostra coneixensa fós de temps.

–Fassis lo pensament que ho es.

–Tens rahó; tart ó dejorn haviam de comensar, tan se val are, imitam, tutejam també.

–Donchs siga; quedém en que desdonarás aquest cuarto y vindrás á viurer á casa.

–Baix lo que m’acabas de manifestar, es precis, mes que precis, me convé no mourem de uns quants dias, ja ’t cuidaras de avisar al meu criat.

–¿Lo de la fonda?… que ’t donas vergonya de dir que te’n vas?…

–No, dona; vull dir lo subjecte que necessito tenir al costat meu y que ha de menjar y dormir també á la casa.

–Aixó sí; donam instruccions y li passaré recado jo mateixa; are vina á casa que acabarém de parlar y pendrás posessió.

–Aném.

XII

Me dispensarás que hagi trigat tant en venirte á veurer; ajudats de ’n Peret hem fet molts passos per vosaltres.

–Y tal ¡vuyt dias! ja trobava estrany.

–A més he tingut un gran constipat y ’l metje va encarregarme que ’m fiqués dejorn al llit.

–Lo que estranyo, es que las amigas no m’han vingut á veurer mes.

–Y lo teu pare, ¿cóm se trova?

–Ja está bó. ¿Que no sabeu la novetat?

–Quína?… ningú m’ha dit res…

–Seu, assentat que t’ho esplicaré; no deus pas anar depressa avuy; que també t’espera en Peret?

–Sí, ha dit que no gosava pujar.

–No puch consentirho, cridal, surt á la finestra, aixis no ’s cansará tan y podré esplicarte millor las novetats que ell també sabrá y ’m crech, vist l’empenyo que ha pres en l’assumpto que se’n alegrará.

Surt á la finestra, lo crida ab insistencia y puja ’s pot dir casi per forsa.

–Entri, Peret; al menos podrá descansar.

–Ja estava be; com que no m’agrada donar molestia y menos á casa de un malalt.

–Sempre estará mes be que abaix de la escala.

–Ja li deya jo.

–Be, ja soch aquí… ¿cóm está la ferida del seu pare?… que encare fa llit?…

–No es pas á casa.

–¡Ah! ja surt.

–Si are es á casa ’l procurador que arregla la causa.

–¡La causa!… Ja teniu pres al Arturo?…

–No… ja veurás… Los vehins que no han perdonat cap mena de sacrifici per averiguar lo seu paradero, varen anar á la bolsa y als cassinos de bolsistas, pero inútilment; al últim se ’ls va ocorrer preguntar al municipal de punt de la Gran-via, lo número de la conductora que va carregar los mobles y ab aixó varen poguer descubrir lo paradero de aquella tal Antonia; varen ferli una visita; diuhen que ’ls va rebrer molt be, es una casa de molt luxo; figureus que hasta ’ls va fer pendrer una copa de licor. Tingueren mes de una hora de conferencia y ’ls contá unas historias que sembla mentida; va dirlos que era l’Esca del pecat y per aquest motiu va despreciarlo fugint d’ell. Ab aquestas esplicacións, desseguida varen pensar que no ’n treurian l’aigua clara, que ella ho deya per no descubrir hont parava, pero á copia de súplicas y esclamacións, va dir que lo únich que sabia de l’Arturo era que menjava y dormia á la fonda de las Cuatre Nacións. Ja ’n varem tenir prou; lo pare ab lo desitj de conéixel y esbrabarse de una manera ó altre també hi va volguer anar.

Lo primer que varen fer fou empendrer un cabo de polissons conegut, li contan de lo que ’s tractava y va ajudarlos; se’n van, com es de suposar á la fonda, preguntan pel Arturo y també ’l negavan, deyan que no sabían quí era y que ni l’havían sentit may anomenar.

Estavan desesperats fins al capdemunt; lo cabo de polissons los feya la forsosa dihent que volia fer un reconeixement y l’encarregat va contestar que li permeteria sempre que portessen los papers ben despatxats. Donavan lo temps per perdut y ja eran á la porta á punt de eixir á la Rambla, quan tot de un plegat ’l pare que se havia quedat al darrera de tots, fa un crit de: –¡Pillo! es aquest, ¡agafeulo!…

–¿Era l’Arturo?…

–¡Ca! ¡no! Era ’l que havia donat la punyalada al meu pare. Ell va fugí, pero á cosa de vint passas, varen aturarlo ’ls que passavan pel carrer, sentint los crits y al veurer un home que corria. Varen ferli una infinitat de preguntas y ell sempre negava dihent que ’l prenien per altre. –Prou que ’t conech, li deya ’l pare.– De bofetadas y cops de puny, ne va rebrer molts y al últim se ’l varen emportar al gobern civil; li varen pendre declaracions; ell negant sempre, pero no li va valer y are es á la presó; ab lo que contém que mes tart ó mes aviat cantará.

–Ja va mal quan nega. Com que no hi ha testimonis.

–Be prou que se li va coneixer que mentia.

–Pero no val si no ’s trova algun justificatiu.

–M’agradaria coneixel.

–¡Ay, Peret, gran cosa veuria! diuhen que es un home tan repugnant, que ab la cara solament ja paga.

–No hi fa res; pero no diu vosté que nega per no descubrir al culpable?

–Sí, perque ell per forsa havia de ser comprat.

–¡Fa una cara de perdona-vidas!

–Pot ser ab las mevas manyas podré descubrirho.

–Cóm?

–Donantli entenent que si confessa la veritat y diu ahont se troba qui va pagarlo per la brutal acció, que se ’l recompensará posantlo en llibertat.

–Qué vol que no li hagin dit los altres…

–Tot es cosa que ’s pot probar.

–Com que te tanta palica –digué la Roseta–, lo que no ’n tregui ell ab bonas paraulas…

–Donchs si hi vol anar demá á l’hora que deixan veure als presos, crech que hi va ’l pare.

–A quína hora?…

–De deu á una, no n’estich ben segura; pero sé que á cuarts de deu han quedat per anarhi surtint de aquí ’l pare ab lo del tercer pis.

–Ja ’m ve malament… pero faré un esfors, díguils que m’esperin.

–Tot lo mes perderá un dematí.

–No val la pena quan una cosa convé.

–Anemsen, Peret, ja deu ser tart.

–Sempre que vens, sembla que siga d’escapada.

–No ’t pots queixar; t’hem fet un bon rato de companyía.

–No gayre.

–Prop de duas horas.

–Si os voleu quedar á sopar…

–No, gracias; á casa deuhen estar ab ánsia.

–Demá probablement tornaré á trevallar.

–Ay, gracias á Deu; me’n alegro… Vamos espressions á ton pare… Anem, noy aném, es molt tart.

–No ’s descuidi de dirlos que m’esperin.

–Ne tindrán una satisfacció.

–La satisfacció será meva si puch fer alguna cosa en be de vostés.

XIII

Crech que no deus poguerte queixar de mi, tens tot lo que necessitas, donas, reunions los dimecres y tens duas butacas de propietat al Liceo.

–¡Ah! si, si; estich molt contenta.

–Donchs jo estich queixós de tú.

–¿De mí, per qué?…

–He notat que tens molta franquesa ab en Manel y en Cintet, principalment ab l’últim.

–Ets molt gelós, marqués; y sabs que á mi no m’agrada y t’exposas portante aixís á que ’t dongui una llissó.

–A qué ve que ’ls espliquis los nostres enrahonaments?

–No es pas cap mal.

–Després donas entrada algunas vegadas á certa classe de gent, que la veritat, no ’m satisfá.

–A quí ’t refereixes?

–A n’ aquells subjectes que aquí s’internaren demanant referencias de l’Arturo. ¿Perqué vares donarlos entrada? ¿quí ’t fá embolicar en cosas que no t’hi va ni t’hi ve res?

–Varen ferme llástima.

–Y si aixó ’t dú algun conflicte, quí te ’l abonará?

–No ’n tinch cap por.

–A quí no ’n te, moltas vegadas n’hi fan. Are supósat per un moment, que en vista de lo que vares esplicarme, l’agafan; ¿tu creus no ser molestada? Donchs ho estarás, sí, fenthe anar á donar declaracions.

–Diré que no ’l conech.

–No ’t valdrá; y ademés si li troban cartas de quant li escribias, t’acusan per haver declarat en fals.

–Be, be; no m’amohinis… Vols que no digui ni una paraula als teus amichs? seré muda devant d’ells; no vols que deixi entrar mes á la familia que fa investigacions per trobar al que sens motiu li dius ton rival? Donchs en donant orde als criats de que quan tornin se ’ls diga que no hi soch, tot está acabat.

–Tampoch vull que ho portis al extrém de no enrahonar lo necessari als amichs, res de aixó; lo que desitjo es que no hi tingas la franquesa que ’ls demostras. En quant als aludits vehins tampoch deus haver de negarte are que has comensat; pero de avuy endevant suprimeix las historias que ’ls contavas y dígals que no sabs res mes de tal personatje, que l’has oblidat y que ni siquiera pots sentir parlar d’ell.

–Se cumplirá tal com desitjas, no t’enfadis y pensém sols en divertirnos. Demá vindrá la modista ab los figurins pel trage del ball de máscaras de la Candelera.

–Que tinch que veurer jo ab aquestas cosas?…

–Es que voldría que tu escullisses lo trage que ’m tinch de posar.

–Tu ets qui l’ha de lluhir, per lo tant, tenim gustos tan estravagants los homens, que de vegadas nos enamorém de lo mes lleig.

–Es que m’agradaria anar al teu gust.

–Ademés faltan encare de tres á quatre setmanas; qui sab si serém vius.

–No digas aquestas cosas…

–Podría molt ben ser.

–Ja se perqué dius tota aquesta classe de improperis; prou que t’ho coneixo.

–¿Per qué ’t pensas, veyám?

–Per no anar als balls de máscara.

–Veritat es que no soch ballador y aquesta classe de diversions no ’m satisfant…

–¿Recordas lo que ’m vares prometre lo dia avants de juntarnos? Vares dir que accedirías á tots los meus capritxos y que no ’m negarías may res.

–Fins aquí crech que no t’he faltat encare…

–Pero ’t fas lo repetani…

–Perque sápigas donchs ab qui tractas, demá vindré á l’hora que siga aquí la modista; esculliré, sí, pero no un trage per lo dia de la Candelera, sino sis; un per cada ball.

–Ay, marqués, hont l’hauria trovat un home tan complacent, que mirés tan pel meu benestar com tu! t’estimo com may pot estimarte ningú mes, perque ets la meva mitja taronja, ma esperansa y mon únich consol.– Y al dirli aixó se li assentá sobre ’ls genolls, abrassantlo y omplintlo de petons y caricias.

–Aném á dinar á fora, avuy?

–Fa un temps molt fresch; segons hont vullgas anar.

–A Pedralves.

–Quan vullgas.– Tocan un timbre y ’s presenta un criat de gran librea.

–¡Senyora!…

–Que enganxin ’ls caballs.

–Al moment.

–Si algú vé, digas que no rebo en tot avuy.

–En la sala d’espera hi han D. Manel y ’l Sr. Quer.

–Has dit que hi eram?

–Si, senyora.

–Qué faig, marqués?…

–Que passin.

Desapareix lo criat y entran los dos amichs particulars.

–Donya Antonia, tinch lo gust de saludarla… ¡Marqués! qué tal?

–Vosaltres sempre cumplimentosos.

–Venim per dirte si vols formar part al palco pels balls de máscara?

–Te rahó, que ja no me’n recordava.

–Nos lo guardan per si ’l volém.

–Si ella vol…

–Sí, si, pren l’abono; al palco s’hi fa molta broma, y als balls es precís divertirse.

–Es que aquets devegadas portan unas senyoras…

–Si son de broma, qué hi fa?… Ja ’m posaré la máscara perqué no ’m conegan.

–Marqués, si algú que no fos de casa ’t sentís, se creuría que ’ns fem ab lo mes relajat.

–Si no ho es, poch se’n falta.

–¡Senyoras que s’emborratxan! veyas qué poden ser.

–No cal que digas, bastant te divertía… y en prova d’aixó que may has fet falta en cap ball.

–Ja ho crech –digué l’Antonia– y are ve á fer l’escrupulós.

–Hi seré ab una condició.

–Digas.

–M’haveu de prometre que tindreu seny.

–No veurás cap escándol al palco, que ja sabém hont anar, sols hi haurá broma y alguna que altre pítima.

–Has llegit, trencant las tevas rahons, la gacetilla del Diario de Barcelona?

–La gacetilla?…

–Vull dir en los partes, la catástrofe del vapor “Molinulga”, es molt trist.

–¡Ah! sí; he llegit que s’han reventat las calderas; pero aquest parte es vell, ja ’l portava lo dia 20.

–Sí, pero avuy hi ha molts mes detalls. Diu que ’l vapor navegava á las alturas de Puerto-Segura á 17 graus al Sud; lo mar estava agitat y al fer la explossió de las calderas lo vapor va partirse pel mitj, fent volar una porció de passatgers de tercera, junt ab las mercancías del costat de la máquina; doná encare lo temps precís per deslligar alguns bots y tirar salvavidas á l’aygua; pero al sumergirse l’embarcació al fons del mar, va atraure ’ls bots que atestats de passatgers no varen tenir temps de allunyarse y anaren també á pico. Unicament s’han salvat, per miracle, lo comissari, sis mariners y dotze passatgers de primera y segona; l’enginyer podia haverse salvat si hagués volgut, pero va suicidarse ab un revólver al haberse verificat la explossió. Los náufrechs varen ser auxiliats per un vapor francés, després d’estar dos dias á la bona de Deu, entre Villabella y S. Tomás y ’ls desembarcaren al Brasil, presentantlos al cónsul de sa respectiva nació.

–Ha de ser molt trist pel que s’hi trova.

–Ja ho crech.

–Jo, encare que hi hagués probabilitats de salvarme, crech que moriría; si no ofegada, de por.

–Ni may que ’ns hi trobém.

Torna á presentarse ’l criat y exclama.

–Lo cotxe está á la porta.

–¡Ah! bueno.

–Voleu venir?…

–Gracias, marqués.

–Tindrém molt gust en que ’ns acompanyin fins á Pedralves.

–Tenim assumptos…

–Sens cumpliments.

–Donchs aceptém.

Pujaren tots quatre y ’l cotxe marxá com un llamp, arrastrat per dos briosos caballs de rassa andalusa que anavan á galop estés.

XIV

Peró d’ahont ha vingut aquesta gran fortuna?

–Una jugada de bolsa.

–¡Estás de sort!

–Vindrá be; puig será facil convencer á aquesta familia tan pesada; ab lo diner se fá y desfá de lo que un vol.

–¿Qué pensas fer?

–Sobre lo que m’has esplicat de un tal Peret que sembla molt aixerit y m’está perseguint, tan que tinch por de que ’l dia menos pensat me trobi, ell mateix que mostra tan interés per perdrem, es del únich que ’m refio perque m’ho arregli.

–Cuidado, que no ’t passi lo contrari.

–¿Y en Mala-ánima com está?

–Negant sempre; pero m’ha dit que ja está cansat ab dos mesos de presó, y si no procuras tréurel, no respón de lo demés.

–¿M’ha amenassat?

–No; pero ’s veu que está molt aburrit y quant un te la vida pesada, sol dir las cosas que te mes lluny del pensament.

–Avuy quan hi anirás, tindrá una alegria.

–Arturo, es precis que aixó s’acabi promte; no ’m satisfá molt anar á la presó, me’n dono vergonya, tothom me mira y entre la cara que ’l tal subjecte fa ja de criminal, tinch por pels que ’m veuhen, que quí sab lo que ’s deuhen pensar de mí.

–No fassis cás de la gent, ademés ab ell confio lo poguernos venjar.

–Creu que si fins avuy he fet lo que he fet, ha sigut mes per aixó que altra cosa.

–Ademés ja veus que es callat; un altre á son puesto m’hauria descubert.

–Tens rahó; ja veus quant costa una mala pensada.

–Me sembla que tot lo mes tart demá quedará arreglat y absolt.

–Ab qué contas?…

–Déixem fer, ja veurás com surto del pas. Avuy som dijous, lo dia que precisament aquest tal personatge, diguemho aixís, acostuma á anar á la presó.

–Vols dir en Peret?

–Lo mateix; son las deu, hora en que precisament li trovarás; ves per última volta á n’ aquest ditxos carrer de Amalia, digas á ne ‘n Mala-ánima que ’l negoci es fet y cobrat y á n’ aquest tal Peret, que vinga á aquí, are; l’espero.

–Ja sabs lo qué dius?…

–Lo que sents.

–Vindrá, si; pero no sol, ab algun agent d’orde públich…

–Aixó ho faria si li diguessem lo nom.

–Y si no li dius, un cop sápiga que ’ts aquí, ja veurás lo que ’t passará.

–Deixem fer á mi. Ves desseguida á la presó y li dius que hi ha un subjecte anomenat D. Carlos Vilumara, que te datos justificatius d’ahont se troba l’Arturo, y que vist l’interés que ’s pren en la part activa de la causa, l’ajudará en tot y fins lo recompensará.

–Pensa be lo que fas.

–Estich persuadit de que triumfaré; corre, no perdis temps, avuy será ’l últim dia: no ’t veurás precisada cap mes volta, á tenir que visitar la presó.

S’ arregla, puja al cotxe que te sempre parat á la porta y á sa disposició; y no havia passat una hora, quan la cambrera entra á son despatx notificantli que al recibidor esperava un jove que ab la targeta de la senyora, preguntava per un D. Carlos Vilumara.

–Dígali que passi á la sala.

–Molt be diu.

En un tancar y obrir d’ulls se vegeren los dos cara á cara, reconeixentse mútuament.

–¡D. Arturo! Vosté es D. Arturo! M’han enganyat vilment, exclamá, disposantse á marxar per donarne part.

–No t’alteris, home, escolta; al fi y al cap no ’t cou pas la llaga.

–¿Qué vol dir? ¿Qué pretent?

–Faré historia y veurás com la manera de obrar y desitjos de mes endevant, no han sigut ni serán dolents.

–Espliquis.

–Tu, tens relacións, tens promesa; si la estimas, alguna volta t’haurás propassat en certa clase de proposicions, que retxassan de moment moltas donas y hasta se fa impossible quan es honrada en tota la extenció de la paraula, pero allavors es quan se recorre á medis mes violents.

–Jo may…

–Calla, home, que si tan convingués, sabria citarte algun fet que la teva promesa mateixa ha confessat á las amigas del trevall.

–Pero may me atreviré á la seva infamia.

–Deixem acabar y ’t convencerás. Jo estimava á la Gracieta, com avuy també; ab un carinyo tan gran que es impossible descriurel. Casarmhi no podia ser; lo meu amor, era ’l desitj del éxtassis; proposarli la deshonra fora inútil, sabia de sobras que no sucumbiría, pero ’m vareig valdre de un altre medi.

–Si, ja ’l sé; lo del pis y de mes á mes la punyalada.

–La intenció, no va ser atropellarlo, al contrari; mes va posarse á cridar y fou precís espantarlo.

–A qué ve esplicarme lo que ja sé?

–Enterarte de com va passar, posante al corrent per lo de mes endevant. Resultat de tot, que no hi ha hagut cap deshonra, lo únich que ha sufert es son pare ab la ferida. Donchs bé, á mi ’m convé que ’s deixi tot mort y faig la següent proposició: A tu de moment te regalo mil duros perqué ’t cuidis de arreglarho.

–¡Mil duros! digué obrint uns ulls com unas taronjas.

–Sí, trayentse la cartera y posántloshi á la ma.

–No se si dech,… aceptantlos y ficantsels á la butxaca.

–Te’n vas á trobar de moment al pare d’ella y li dius: Que si fa un document per presentar al jutge fent constar que s’ha equivocat al delatar al subjecte pres, se li regalaránt cinch mil duros, y si á pesar seu fa un altre escrit confessant terminada la meva causa, empenedintse de tot y declara que tot ha sigut farsa ó equivocació, li entregaré cinch mil duros més; total deu mil duros. Crech que per una cantitat aixís, val la pena de fer quatre ó sis dias de llit de una punyalada sens cap altre consecuencia que la del susto. Ademés, un cop arreglat, vens á veurem presentantme ’ls documents y ’t recompensaré, ab altres mil duros. ¿Que ’t sembla, ’t veurás capás de convencels?…

–Deshonra, no n’hi ha hagut?

–No.

–Unicament la ferida, y pot dirse si acepta lo que ’m proposa, aquets pochs dias que ha sufert, li valen lo benestar de tot lo resto de sa vida, puig que trevallant, per molt que hi posés lo coll, may s’hauría pogut veurer ab tal cantitat.

–Per lo mateix; te creus capás de terminarho?

–M’atreveixo á dir que si.

–Convindría treure demá tot lo mes tart, al que ja coneixes, de la presó.

–Corro á fer las primeras diligencias; al vespre li sabré dir lo resultat.– Y se’n va anar content frassejant entre dents las paraulas: ¡Mil duros! y altres ¡mil! després: are si que ’m podré casar prompte ab la Roseta, fins me podré establir.

–Qué tal?… pregunta á l’Adelina que se havia estat escoltant tota la conversa, detrás de las vidrieras. –Has vist si he trevallat fi? No t’ho deya que ’l diner esclavisa al home, fentsel duenyo de si mateix?

–T’ha surtit be, no sé perqué… encare no pots cantar victoria.

–Lo diable son las donas, sempre desconfias.

–Veritat es que una suma com aquesta, son capassos de aceptarla.

–Ja ho crech.

–Me sembla que ’ls has ofert massa.

–Es precís.

–Ab menos s’haurian acontentat.

–Aixís queda terminat mes prompte: ademés que ’m son á mi dotze mil duros que ’m costará la festa, quan acabo de cobrar una partida que sembla que may s’hagin de acabar!

–Com mes se’n tenen millor.

–No sigas ambiciosa. Y en Mala-ánima?

–Satisfet.

–Ja ho crech, te de cobrarne vint mil de un coll…

–¿Vint mil?… donchs digas que tot ho reparteixes? Aixís si que ’ls acabarás aviat.

–¡Cá!… no tingas por.– S’ obra la porta de la sala y la cambrera mostra una targeta.

–De quí es? –pregunta l’Arturo.

–De D. Manel Feliu y lo Sr. Quer.

–Quins xicots mes empalagosos, ja ’m cansan ab sas inoportunas visitas.

–No cal que digas, si no haguessen sigut ells, sabriam tantas noticias del marqués y de tot? Per hont haurías descubert que ’l teu cómplice era á la presó ab tantas investigacions que ’s varen fer sense resultat?… Jo crech que si no son ells encare ho ignorarías.

–Si t’empenyas en donarlos entrada, no ’t vull privar d’aquet gust.

–Qui sab si ’ns portarán novas.

–Donchs… dirigintse á la cambrera. –Dígals que passin.– Y ’s retirá.

–¡Oh! D. Manel!– ab molts cumpliments.

–¡Adelina!

–Segui, Sr. Quer.

–Gracias.

–Quinas novetats portan avuy.

–Que no ho sab… Donchs que ’l marqués s’ha tornat gelós.

–¡Ah! si?

–Calculi que quant ell no hi es, te ordes donadas al servey de que ’ns digui que no reben.

–Natural que si es fora no deu rebre.

–¡Oh! no m’ha entés, vull dir que no ’ns permet la entrada quan la senyora está sola.

–Donchs l’estima?

–Ja ho crech, fa lo que ab cap dona… nada menos, que ’s passeja de brasset ab ella, van molts dias al teatro junts y ha conseguit de que la acompanyi als balls de máscaras: ahir va ser lo primer, fins va ballar.

–Ja, ja, ja! m’hauria agradat veurho.

–Es cosa fácil; tenim lo palco junts.

–Que vol dir?…

–Que si te gust de venir, hasta podrá coneixer aquesta diosa Antonia que s’ha fet tan popular, per burla del marqués que es la riota de tothom.

–De cap manera… qué diría ell? Fora capás de creure que li vaig al darrera… y ’l tinch molt lluny del pensament.

–No la coneixerá pas; no trayentse la máscara en tota la nit y un poch caracterisada…

–Me venen tentacions…

–Decideixis, jo desde aquest moment li ofereixo lo meu bras; nos divertirém molt y veurá aquell vellot ab tot y las sevas arrugas, las pusturas y caricias que avuy sopant fará á l’Antonia.

–Dispensim un moment que ’l entorrumpi. –Digué aixecantse per conferenciar ab l’Arturo lo que havia de fer quan se li presentava tan bona ocasió, per sos propósits.

–Acepta; ja estudiarém una emboscada.

–Vols dir?…

–Si, si; no t’hi pensis mes.– Torna altra volta á la sala.

–Me dispensarán que me’n hagi anat de una manera tan brusca; hi ha la modista que m’está fent un traje pel ball…

–¿Ah, sí?… S’ho portava callat?

–Volia donarlos una sorpresa.

–Sent aixís espero que aceptará la meva oferta, ja que tenía la intenció.

–Sols ha de ser ab una condició.

–Digui.

–Ab la de que no s’ha de mourer del meu costat, fins que jo li diga.

–Concedit.

–Vull sopar al palco.

–També.

–A cada plat vull una nova classe de vi, y al rostit Viuda Clicot, licors y tot lo necessari.

–No hi faltará res; crech que ’ns coneix y ja sab que no ’ns ve de cent duros.

–Allá hont no arribin vostés, jo…

–Alto, senyora, aixó ’ns ofen.

–Donchs no tenim de parlarne mes.

–La vindré á buscar jo, digué en Quer.

–Tots dos junts, replica en Manel.

–Sí, será millor; aixís estarán los dos contents.

–Vol que vinguém ab lo nostre cotxe?

–Será millor, si.

–Donchs, hasta dissapte.

–A quina hora?

–A las onze estaré vestida.

–Los hi recomano, molta reserva.

–Perdi cuidado.– Després de despedirse, al trovarse sols tingueren lo següent diálech:

–De qué deu viure l’Adelina?

–No cal preguntarho, prou que ’s compren; de lo que estalviava quan se feya ab lo marqués.

–Sabs que á mi m’agrada molt?

–A mi també.

–Y he notat que no li desagrado.

–Jo tampoch.

–Y crech que será meva…

–Aixó ho veurém.

XV

Sí; es una bona proposició, pero la dignitat avants que tot.

–D’ ell ja no hi ha que temer res, perqué crech que es casat; per cert que viu ab un luxo…

–Quan dona unas cantitats aixís, no pot ser cap pelón.

–Jo trevallo l’assumpto desinteressadament.

–Pero tu sabs hont viu?…

–Si senyor; com que are vinch de sa casa.

–Donchs ja ho tenim be; aném á trobar aquell de policía…

–¡Ah! no senyor, no; he promés no descubrirlo y ademés, ell s’ha posat molt á la rahó.

–¡Es un pillo!…

–Reflexioni. ¿Hi ha hagut deshonra?

–No; perque no va poguer; perque tinch una filla que val mes de lo que pesa, que del contrari…

–Bueno, aném per parts. ¿Quína es la causa principal que motiva sa persecució?

–La meva ferida, no basta?

–Sí, teniu rahó de sobras; pero un cop la justicia haurá pres cartas, que l’agafará, lo tindrá pres y ‘l farán patir mes ó menos, qué n’hauréu tret? ¿voléu saberho? Donchs un enemich, un enemich poderós que os perdrá; tart ó dejorn l’absoldrán, y com qu’ es rich y segons tinch entés de mals antecedents, no ’s cansará fins y tan que ab los seus ardits, os proporcioni ratos mes dolents que ’ls que os propinavan los xicots al sortir d’estudi.

–Home, casi be… pero, qué dirian los vehins que s’han esforsat tant?

–Hi ha un medi; crideu reunió, estich segur que os aconsellarán la meva proposició.

–Lo que ’m fa por, es haver de firmar que li pres per altre y després que lo del Arturo ha sigut farsa…

–Consulteu ab los vehins. Vos hi va la fortuna vostra, que pot fer la felicitat de la Gracieta; ni ella tindrá de trevallar mes, ni vos haureu de posar mes mitjas-solas; poseu aquets diners á rédit y passareu una vida felís, vivint de la renda que ’l interés tant sols del diner vos produhirá.

–Ja ho veig tot aixó y fins lo cor se me’n hi va.

–¡Ah! si si; lo ben estar es primer que tot.

–Y si després se ’m segueix causa á mí per haver declarat en fals…

–Teniu rahó, no hi havia pensat, pero té arreglo. Avants s’ha de procurar per la llibertat del pres, donchs be; una volta vagi jo á cobrar lo primer pico dels cinch mil, avants de fer entrega dels documents, n’hi faig firmar un altre, en lo que consti que os perdona la equivocació y la farsa contra d’ell, de aquesta manera, tot queda á son respectiu lloch y no hi ha que parlarne mes.

–Estich ab tú, si; fes lo favor de venir á las vuit del vespre, perqué cridaré reunió y ja que tens tan bona llabia ’ls esplicarás lo que á mí m’has dit y farém lo que s’acordi.

–Teniu interes en aceptar?

–Per mi, diria que sí al moment.

–Donchs en fent un petit regalo als vehins, en recompensa de las horas perdudas, serán los primers en aconsellarvos que aceptéu.

XVI

No sé perqué tens de embolicarte!

–Crech que m’ho pagan be.

–Home, aixó de cambiar la garba ab tan poch temps! primer perdias cuarts de jornal en persecució de aquest pillo, per entregarlo á la justicia y avuy perts cuarts de jornal també per embrollarho, perque quedi tot mort com si no hagués passat.

–Roseta, sembla mentida que ’t sápiga greu; aquí hi ve be aquella máxima que ni pintada: “Lo penitent no diu res y lo butxí s’escanya” lo Sr. Pau hi está conforme y á tu ’t sab greu, quan ademés estém tan recompensats.

–Que vols que ’t diga Peret?… me sembla que aquets dos mil duros no ’ns farán gens de profit.

–Son mal adquirits per ventura?

–Quí sab…

–¡Roseta!…

–No, si no ho dich per tu, dich ¡qui sab!… perqué qui sab, repeteixo, d’ahont los ha tret ell; ne tinch tants mals antecedents d’aquest home, que estich mes que segura de que tots los diners seus procedeixen de infamias.

–Jo ho ignoro y no ’m venen del tot mal; dos mil duros son lo necessari per viure regularment ab una botigueta. Sens aquesta cantitat hauríam trigat molt en poguernos casar.

–Ja ho veig y ho comprench.

–Donchs á qué encaparrarse!

–Perqué ’m crech que á tu ’t venen are tots los mals de cap. De casa la Gracieta, á la presó; de la presó, á casa l’Arturo, de casa l’Arturo á la presó y casa de la Gracieta y sempre lo mateix; ja veurás com lo dia menos pensat t’hi tancarán.

–¿Ahont?

–A la presó.

–En primer lloch ja no hi tinch de tornar, perqué en Mala-ánima está en llibertat.

–¡Mala-ánima! vaya un nom mes… galdós.

–No t’hi fixis ab los noms.

–Donchs que hi tens de anar á fer á casa en Pau?

–A que ’m posi la firma en aquest paper, que termina la causa que seguiam á l’Arturo.

–Ab aquesta masega d’enredos, jo soch la que hi perdo; no ’m vens á esperar com cada vespre feyas y tinch de anarmen sola á casa.

–Avuy es l’últim dia, tot quedará arreglat y sols parlarém del nostre casament que será promte: adeu.

–¡Ah! ja te’n vas?

–No t’he dit per ventura ahont y perqué?

–De totas maneras á la vetlla t’esperaré á casa.

–No hi faré falta.

XVII

Jo vull retirarme del negoci, tinch lo suficient per viurer y estich cansat de fer tantas maldats y de passar mals ratos á la presó; ab vint mil duros, soch mes rich que ’n Xifré.

–Ja estranyava jo que ’m siguesses fidel tota la vida; recordas lo que ’m vares prometrer?… Un cop haguém realisat la operació y tinguém lo capital, será precis venjarnos, tan de la una com del altre; donchs be, crech haver cumplert, t’he donat lo que ’t vaig prometer y tu ’m faltas á un jurament sagrat que no debia confiarte.

–En aquest cás es V. quí va equivocat. ¿He dit per ventura que deixaria de secundar los seus plans?…

–Donchs qué?…

–Jo estich decidit á cumplir lo que vaig prometrer, pero un cop executat, una vegada satisfeta la venjansa de aquestas dugas donas, vull retirarme per complert, vull ser home de be.

–No tracto de res mes; á la presó vares contraurer amistats ab algun criminal?

–Ab varios.

–Creus poguerlos comprar?…

–Se necessitan molts diners.

–Ja ho soposo: convé que me ’ls presentis.

–Fins estich enterat de ahont tenen lo club.

–Donchs ves; no perdis temps, s’acosta l’hora de la realisació de nostres plans.

No tardaren en presentarse tres subjectes de aspecte mes repugnant encare que en Mala-ánima; un d’ells portava un pantalon de militar, fou ’l que s’adelantá primer.

–Venim á saber perqué ’ns ha cridat.

–Se tracta de dos secuestros.

–Aixó es molt exposat.

–Costi lo que costi; hi ha diner per tot.

Los tres subjectes se miraren ab estupefacció.

–Sou tres, ofereixo mil duros á cada hú; sols es cuestió de ficarlas dintre un cotxe: lo demés va de compte meu.

–Nosaltres, som agents d’orde públich.

–¡Qué!

–No s’espanti, home; –digué ’l que se havia adelantat.– Som los lladres mes fins que corrém per aquets mons de Deu, sens que may se’ns descubreixi res. Com que som los encarregats de perseguir als culpables, nos fiquém á qualsevol café, fem lo tresillo fins que volém, y quan nos ve be, retorném á Gobernació dient: –No hay novedad.

–Vostés son donchs los homes que á mi ’m convenen.

–Esplicat lo que li acabo de manifestar, ja veu que nostres trevalls son perillosos á la vegada que segurs en sa realisació, per part de lo que V. solicita.

–Que vol dir?

–Que per menos de cinch mil cada hú, no ’ns volém comprometre.

–Son ¡quinze mil!…

–Ni un céntim menos; si no li convé tan amichs com avants; estiga bo.

–Espérinse, no vagin tan depressa; y qui m’assegura l’éxit?

–No ’ns donga cap diner fins haver terminat la tasca; ja veu que tenim tota la confiansa en V..

–Corrent donchs, m’avinch á la demanda; dissapte á dos quarts de deu vinguin dos, que ’ls donaré instruccions; pero vosté, me convé de precís véurel demá, al puesto que millor li convinga, á las quatre de la tarde.

–Es l’hora que estich de servey, vaig ab uniforme y no puch entrar segons ahont.

–Al café.

–Es diferent.

–Donchs l’esperaré al Café Nou de la Rambla.

–Entesos.

Se despediren los tres subjectes y quedaren ell y en Mala-ánima que li pregunta:

–Ahont pensa portar las víctimas?…

–A casa teva, á la torra que has comprat á Sant Gervasi.

–¡senyoret Arturo!

–Es lo lloch mes segur; ademés de la casa hi ha un bosch distant del jardí ab una petita cabanya, hont per molt que cridin ningú sentirá la mes mínima, ja veus qu’ es apropósit.

–Pero…

–Ademés no ’t pots queixar, te la porto á casa teva; la hermosa Gracieta també, qué mes vols?

–Vosté ho mana, no tinch mes que obehir.

XVIII

Desde avuy aquets mobles son teus. Ets lo vehí que s’ha portat millór.

–Creyeu, Pau, que ho he fet sempre ab zel, sens pensar may obtenirne la mes petita recompensa.

–Ho sé de sobras.

–Es á dir, que tan mateix, la marxa es avuy?

–Sí; me’n vaig á la meva terra.

–Cap al Ampurdá?

–Naturalment, á Bordils; duas horas mes amunt de Gerona, allí estaré segúr; ja he portat los diners á una casa de comers molt forta de Barcelona que te sucursal allí; d’aquesta manera aniré desembrassat y lliure sens cap temor de que me ’ls robin pel camí. A Bordils jo y la Gracieta viurém com uns prínceps y molt será que no se li declari algun honrat Ampurdanés de posició.

–Ja es lo millor pensament que podiau haver fet.

–Ja ho crech; com que no estich tranquil, sempre tinch recansa, may me deixa la por d’una mala pensada de L’Esca del Pecat. Donchs si, ab lo tren de las tres marxém.

–Vull acompanyarvos fins á la estació.

–No cal, basta lo vostre bon desitj: no vull que per mí perdeu tota una tarde de trevall.

–Donchs felis viatje y moltas gracias, escribiu.

–Prometo escriurer.

–M’alegraría que tot anés bé.

–Gracias, gracias.

–¿Que’us espera á vosaltres per anar á la estació lo cotxe d’abaix?…

–No, ja hi sabém anar á peu.

–Com fa tanta estona que hi es.

–Deu esperar aquí devant que avuy batejan.

–¡Ah! potsé si; vaja, á Deu siau, per si no ’ns veyém mes.

–Salut.

Després també se despediren de tots los de la escala y per fi ab lo farcell cada hu al bras surtiren al carrer. Just havian arrivat al cantó lo cotxero pregunta al pare de la Gracieta:

–Escolti y dispensi; no m’han sapigut donar ben be las senyas. Sé que es al carrer de la Allada…

–Per quí demana?…

–Un tal Pau Bertrán y Ros que avuy marxan á l’Ampurdá.

–Soch jo; ¿qué vol?…

–Recado d’en Peret que vol veurel avants de que V. marxi; ell no ha pogut venir perque está malalt y m’ha fet portá aquest cotxe perque se serveixi pujar, puig te que dirli una cosa de molt interés y prompte estará llest.

–Podias dirho mes aviat, borrango, que no hauriam anat tant de corre-cuyta. Puja, Gracieta; ja cal que fassis corre ’ls caballs.

–Perdi cuidado.

Lo cotxe parteix tot escapat.

–Me sembla pare, que hem obrat de lleugers.

–¿Qué vols dir?…

–Que ni hi ha tal secret, ni tal recado.

–Vaja, vaja; no m’espantis.

–Aquets caballs corren molt.

–Jo li he manat; te, veus? ja paran.

–Efectivament lo cotxe pará al saló de Sant Joan en lo precís moment que un cabo de policía obria la porta.

–Venia á saber perqué lo cotxe va tan depressa, y ahónt van?…

–Estranyo la pregunta…

–Contesti al moment.

–Ab quín dret voldria saber, ha deturat V. lo cotxe?

–Ab quin dret? are ho sabrá. ¡Gomez! ven. –Apareix un altre de policía y després de dir al cotxero– ¡A la Gobernacion! entraren també á dintre del cotxe. Allavors sí que apretaren á correr los caballs, pero en direcció oposada. Comprenent en Pau y la Gracieta que eran víctimas de un altre engany, se disposavan á cridar, quan los dos de policía trayentse una punxaguda teya la apuntan al pit de las víctimas en amenassa de si cridavan mes. Quedaren gelats pare y filla sens gosarse á mourer y ’ls hi taparen los ulls y la boca ab espessos mocadors. Sols interrumpia lo silenci de aquella petita estancia los ¡ays! que de tan en tan exhalavan, quan hi havia algun sotrach de resultas de lo molt que corrían, introduhintse las rodas per algun clot fondo. –¿Qué será de nosaltres?… pensavan sens poguer articular cap paraula.

Lo cotxe seguía son curs y aquells dos de policía tampoch digueren res en tot lo camí.

XIX

Som al ball de máscaras del Gran teatre del Liceo; lo cop de vista que te principalment la nit del ball de la Candelera, es difícil de descriurer; aquella munió de sombreros de copa lluhents y flamants, aquells joves tranquils y vells calaveras ab sas levitas ó frachs negres, al costat de aquellas donas que cridan y saltan ab sos trajos de diferents colors y gustos de totas classes. Aquells vells desdentegats y calvos posant las mans á la cintura ó pits de las xicotas joves, que van escotadas ensenyant tot lo bras ó portant las faldillas tan curtas que se ’ls veu mes amunt d’ahont se posan la lliga cama, tot aquet bullici y animació encanta al que ho veu per primera vegada. Y si poguessen enrahonar las otomanas de molts palcos, se sabrían mes de quatre cosas que descubririan, als mateixos propietaris, fets no gayre sans, ab los que sa propia familia l’han profanat; pero com que poch nos interessa, anemsen de correguda al palco del marqués y entrarém de ple al assumpto.

En aquest moment la orquesta toca una americana; lo marqués y la Antonia están sols al palco; aquesta porta un rich trajo de agent de orde públich, que li cau divinament; lo lluheix ab tanta gracia, que ell boig de carinyo está abrassat ab ella seguint lo compás del ball y fentse patons al salonet ó siga l’ante-palco; en mitj de la plática amorosa, es trencat aquest col·loqui per la obertura brusca de la porta en lo moment que entravan en Manel, en Cintet y una disfressa ab trajo de odalisca que anant al mitj donava un bras á cada un.

–¡Bona nit, marqués!

–¡Oh! vosaltres…

–Dos per una? planyo á la pobre máscara si vos te de acontentar á tots dos á la vegada.

–Es que aquesta odalisca te ’l cor fet ab aixamplas. Ha sortit del serrallo ab tanta set de sensualisme que no li acabarian las agallas tots los afamats que saltan y brincan avuy en aquest gran ball.

–Que la feya dejunar lo Sultan?

–Que tens de ferne tu de tot aixó? ja sabs que ’t tinch dit. No vull que ’t miris altra dona que no siga jo.

–Molt gelosa está de tu la policía –contesta la odalisca, que no era altra que Adelina Borel·li.

–Suposo que no t’enfadarás per una broma com aquesta, tan ignocenta.

–He vingut per divertirme, calcula donchs si tinch altras intencions que broma, bullici, champany y facultats per dir tot lo que ’m sembli, mentres ningú ’m toqui.

–Pero suposo que ’t treurás aquesta careta, per jo poguer apreciar lo gust dels meus amichs.

–Ni ’t dich si, ni no; tot depen de las circunstancias, lo mateix que aquest policía que s’ha posat la máscara en lo moment d’entrar jo.

–Sempre que tu te la treguis no hi tinch cap inconvenient.

–Ja ’n parlarém després, aném á ballar.

–Senyal de rigodons –digué ’n Cintet.– Vols fer frentes marqués?

–Sí, –contestá l’Antonia. –Aném, aném, dónam lo bras.

–Sortiren del palco y ‘s presentaren á la platea; en Cintet y en Manel estavan tan ben avinguts que ballavan una part cada hu, rellevantse al mitj de un altre ball, quan la orquesta tocava un vals, xotis, americana, etc., etc…. Lo millor de tot fou á la mitja part. Lo salonet del ante-palco presentava un aspecte espelusnant. En una taula al centro, molt ben parada, s’hi veyan sis dotzenas de ostras ab talls de llimona disposadas en safatas de plata, ampollas de Sotairn, Saint-Julien, Chateau-Laffite y l’Iquem, en un recó altres de Champagne y Benedictino ab un servey de pisa y cristall inmillorable.

–Tans vins y licors per nosaltres cinch? preguntá la Antonia al marqués.

–Es que en dias aixís, se’n llensa molt mes de lo que s’aprofita.

Comensaren per las ostras y á continuació un suculent sopar ab los vins y licors que avants he citat; aixís que seguia lo curs del menjar y beurer, las conversacions se animavan y de la animació seguí l’escándol y crits fins al extrém de tirar las ampollas plenas desde ’l palco á la platea, sens que afortunadament succehís cap desgracia; lo marqués temorós de lo que podrian dir los coneguts, convidava á la Antonia per retirarse del teatro, pero ella estava molt alegre, perqué lo chateau-Laffite, Saint-Julien, Champagne y demés licors produhian son verdader efecte, fins al extrém de que lo marqués, per no comprometre sa dignitat sortí anant á la platea per disculparse ab los amichs. Allavors fou quan va creixer l’escándol, al extrém de haver d’entrar dos agents de orde públich pera portar las dos disfressas á la gobernació.

L’Antonia feya resistencia, pero l’Adelina que ja sabia de lo que ’s tractava, fou la primera que aparentant que estava borratxa, cridá ab mals modos dihent:

–¡Sí, si! allí encare farém mes broma, allí trovarém mes champagne y si convé podrém descansar millor que aquí, perque hi ha bons llits.

–¡Ah! sí? –contestá l’Antonia que efectivament no sabia lo que ’s feya. –Donchs aném.

En Cintet y en Manel, al veure la terrabastallada també s’havian retirat, y ’ls dos agents de policía que no son altres que ’ls que ja coneixém, tragueren las dos máscaras al carrer; la odalisca demaná un cotxe, aplaudint aquest pensament l’Antonia y ’ls ne proporcionaren un que hi havia á l’altra part de la Rambla, en lo que feya de cotxero l’Arturo y de lacayo en Mala-ánima; comensá á marxar lo cotxe poch á poch; hi havian pujat las duas y ’ls dos agents, que al ser á dintre, taparen ulls y boca de l’Antonia y la lligaren com un Sant Cristo; baixaren després de haver executat tal atentat, feren un xiulet y allavors apretá lo cotxe, escapat, portant sols las duas disfressas, castigant l’Arturo sos briosos caballs á cada moment, perqué encare li semblava que no corrian prou.

XX

La torra de S. Gervasi, efectivament era molt gran: lo últim del jardí ho rematava un espayós bosch, pero atapait d’arbres; per una dissimulada cabanya, se entrava á un soterrani fondo, també molt gran. Aquesta torra havia sigut propietat de un moneder fals y en aquesta cova ’s dedicava á sos vils trevalls. Molt be havia vingut aquest lloch per los fins de l’Arturo, en lo que s’hi troban avuy l’Antonia, la Gracieta y lligat ab grillons á una argolla, en Pau.

–Un llum mitj apagat de petroli, es lo únich que ’ls dona claror. L’Antonia, que estava presa de un gros desmay, se desperta y veyent lo lloch y companys mártirs que la cercavan, ho creya tot il·lusori, somni.

–Diria que m’han maltratat, perque ’m trobo tota magullada, mes no recordo res, sols tinch present que ’m trobava al ball de máscaras divertintme y sopant al palco. Pero aixó es realitat?…

La Gracieta y en Pau se la miravan consternats de lo que sofria y havia encare de sofrir.

–¡Ah! no, aixó es un somni… ¡Vull despertar que m’espanta!…

–No es somni, no; es realitat, contestá la veu apagada de la Gracieta.

–¿Qué?… quí contesta?… quí sou vos!…

–Una desgraciada, com vosté; una mártir.

–Es á dir que no somiho?

–Y ben desperta que está. Es igual que jo, una víctima de l’Arturo.

–¡Arturo!… l’Arturo m’ha portat aquí? ¡Marqués! vina ¡salvam! –cridava delirant.

–Es inútil; quí sab hónt som.

–Tampoch vosté no sab hont es?

–M’hi han portat tapada d’ulls á mi y al meu pobre pare, que ja veu com l’han deixat; lligat ab grillons en aquestas argollas.

–Y quí es vosté?

–Una desgraciada que temps enradera vareig estimarlo, quan no ’l coneixia.

–Vosté es la Gracieta?…

–Sí senyora; y vosté ab lo que comprench será la senyora Antonia, aquí han molestat mes de una vegada, los que s’interessavan per mí.

–També pretenen una altre infamia, contra vosté?…

–Per are l’han executada ja.

–Qué han fet?

–Ab los seus ardits varen portarme á n’ aquí; posaren al meu pare tapat de boca com lo veu y al seu devant varen deshonrarme ell y son estúpit criat, lo mateix que un dia va donar la punyalada al pare, que ¡pobre! ha perdut la paraula; puig que després de ferli presenciar la meva deshonra, l’han bofetejat.

–¡Y qué voldrán de mí!

Las duas víctimas prompte se familiarisaren, condolintse de la mútua desgracia; se abrassavan presas dels mateixos sentiments. Entra en Mala-ánima, ab un fanal á la ma dreta y un plat á la esquerra.

–Té, –diu á la Gracieta,– dos dias fa que no haveu menjat, es precís que prenguis aliment y al propi temps serveixis á n’ aquest pillo que ’m va delatar.

–¡Pillo! lo meu pare!…

–Que callém; si ’t resignas á viurer tota la vida ab mí, acabarás las penas.

–Ab vos? may.

–¡Tonta! no veus que sa com llá, ja ets meva y puch fer de tú, lo que ’n vull.

–Sou un miserable.

–Si tornas á gastar mes espressions d’aquestas, –digué trayentse un ganivet de llargas dimensions. –Degollo á ton pare.

–¡No! per Deu; deixeulo estar, feu de mí lo que vulgueu, ab tal de que ell no pateixi.

–¡Que ben empleat te está lo nom, Mala-ánima! –digué l’Antonia intervenint.

–Ab vosté no tinch res que véurehi; descansi entre tant, que ja li vindrá l’hora del martiri.

–¿Del martiri? ¿qué preté l’Arturo de mí?

–No soch jo quí te de donarli esplicacions, ja s’entendrá ab ell.

–May hauría pensat que arribés á tal grau sa mala estucia, pero tart ó dejorn li ha de venir lo cástich.

–Tú, Gracieta, reflexiona millor; ja veus que ta vida depen de mí, perque tinch orde de matarte; t’estimo y no vull cumplir la sentencia, tinch confiansa de que m’has de estimar. De grat ó á la forsa, ja veus que faig de tu lo que vull; ¿vols rompre los grillons que tenen á ton pare fermat á la argolla? Donchs ho lograrás lo dia que ’m demostris carinyo.

–¡Impossible!…

–Pitjor per tu y per ell; eternament te estarás aquí, privada de la llum del dia, mentres que estimantme, recobrariau la llibertat.

–¿Quín amor voleu que porti á un home com vos, que ’m repugna fins al mirarvos?

–Ja, ja, ja; –esclatá rihent irónicament.– Veus, me fas riure y llástima al propi temps; veig que ‘ts franca en tota la extensió de la paraula; vius, perque confío en ton carinyo; y lo dia que tu ’m diguis: –¡T’ estimo! seré lo més felís dels mortals, perque estaré segú de tas paraulas.

–Aquest dia tan esperat per vos, no arrivará may.

–¡Prou! que m’ofens… Aquí ’t deixo la racció del menjar, ja ’ns veurém mes tart; me’n vaig per no cometrer un atentat.

Y torná escalas amunt, s’obrí la tapa que comunicava al subterrani, va sentir lo soroll de la clau que donava tom al pany y res mes.

–¡Ah! Gracieta!… –digué l’Antonia. –¡Qué n’ets de tonta!

–¿Jo, per qué?

–¿No fa sa com llá, lo que vol de ta persona?

–Sí.

–Donchs de la mateixa manera que enganyats os han portat aquí, ab engany es fácil que pogueu sortirne. Demóstrali encare que siga en falsetat, que efectivament l’estimas, que ton odi s’ha transformat en carinyo y allavors, recobrarás ta llibertat y la de ton pare.

–Es que jo no sé mentir.

–Cuan es precís s’han de fer sacrificis.

–Crech que ja es tart.

–No ho creguis; si li demostras amor, te creurá, encare hi ets á temps.

–Te molta rahó; probaré de enganyarlo.

–Tan be ho tingués jo.

–Engányil.

–No puch; m’ha portat aquí per venjarse y quí sab lo que será de mi, pero en fi resignació.

XXI

Maledicció! –cridava l’Arturo desesperat anant de una part á l’altra del jardí, com si fos boig. –¡Adelina!… ¡Mala-ánima! veniu, correu tots.– Al moment comparegueren.

–¿Que hi ha? ¿que tens?…

–Estém perduts.

–Que se’ns ha descubert?

–No, pero es un cas casi be tan sensible.

–¿Qué passa, digas?

–Nos han robat.

–¡Es possible! ¿cóm?

–Al moment en que havém deixat l’Antonia al soterrani, ab lo mateix cotxe me’n he entornat á Barcelona, pera donar la recompensa tractada, als que ’ns havian ajudat. Arribo á casa y trobo la porta oberta; no he pensat res de mal, perqué he suposat que m’esperarian per cobrar, pero aixis que m’he internat á dintre del pis, he vist lo servey lligats de dos en dos, esquena per esquena, ab la boca tapada, tots los mobles en desordre, la caixa á trossos, sens cap diner ni joyas, res… y un paper imprés ab la següent inscripció: Era tarde y no podíamos esperar más: sabiendo donde tenía V. sus caudales, hemos creido más conveniente retirarnos nuestros haberes para evitarle molestias. Vaya V. con Dios, mucho cuidado en dar parte, de lo contrario ya sabe que le podemos perder.

–Es á dir que ’ns ho han pres tot?

–Nos han deixat sens un clau.

–senyoret, no s’espanti, m’han sobrat encare mil y pico de duros, de la compra de aquesta torra; ne tenim per passar ben be un parell de mesos; entretant torném á fer lo negoci, que si ’ns ha anat be la primera y segona vegada, millor nos ha d’anar la tercera, per tenirhi molta mes práctica.

–Tens rahó.

–Lo magatzém encare no está desdonat.

–¡Oh! sort!…

–Quín negoci es aquest? pregunta l’Adelina.

–En cuestió de negocis, las senyoras no se hi tenen de ficar per res; ab tal de que á tu no ’t falti la mes mínima, deixans fer á nosaltres.

–La pregunta crech que no es indiscreta.

–Dispensa si t’has agraviat, pero son secrets que no podém comunicar ni al mes íntim.

–¿Qué faig, senyoret?

–A comprar desseguida taulons y entrar carretadas de lo que sabs, jo ’m cuidaré del mecanisme de la petita.

–Vaig á donar ordes.

–Aquesta vegada si que ha de ser la última y anirém á partir.

–Está be.– Y marxa en Mala-ánima á preparar los trevalls.

–Quina mala hora vas tenir al fiarte de aquells esbirros.

–Tens rahó, qué s’hi fará?

–La set de venjansa cega.

–¡Ah! sí… l’Antonia es la culpa de ma desgracia; ma ira ha de caurer sobre d’ella.

–Pero jo també desitjo venjarme del marqués.

–Perqué no ’l portavas á la emboscada?

–No he pogut; pero d’ella ’ns valdrém per ferlo compareixer.

–¿Cóm?

–Segueix, ja ho veurás.

Y provehintse de paper, ploma, tinta y una tauleta, baixaren tots dos al soterrani.

–Com está la policía? pregunta l’Arturo ab to de mofa. Are si que podém dir A la justicia prender.

–Ja suposo que m’ha arribat l’hora… Qué vols de mí?

–¡Que t’empassis un pam de ferro!…

–Fesho are si vols, mátam de una vegada; pero no ‘m fassis sufrir mes temps á n’ aquí.

–Aixó es lo que tu voldrías, que ’t matés, per acabar, veritat?

–Sí.

–Donchs precisament no vull que moris; desitjo gosar ab ton martiri.

–¡Infame!

–Al propi temps será un espectacle curiós, per aquets altres que ’t contemplarán.

La Gracieta tremola, pert las forsas y cau desmayada.

–Y are? que te aquesta colometa sensible?

La Borel·li anava á retornarla.

–Déixala estar; ja tornará en sí quan voldrá.

–Qué pretens?

–Jo per are, res; aquesta…

–Sí, vull que escrigas una carta al marqués, citantlo.

–Per qué?

–Desitjo véurel y enrahonar ab ell.

–Alguna altra infamia, no; ja ’n teniu prou ab mí, ab la veu la reconech.

–¡Ah! sí? donchs sabent que soch la odalisca no deus ignorar que avants que tu havia sigut jo la querida del marqués.

–Ja savía que ets la ballarina.

–Cuidado ab lo tractament, jo si ’t tutejo es perqué puch, tu estás baix mon domini y deus respectarme.

–Dispensi.

–Aquí tens paper, ploma y tinta; jo entre tant te faré llum pera que escriguis millor.

–Aixó sí que no ho faré.

–Déixamela per mí, –digué l’Arturo– ja veurás si ’m creurá.

Ab unas estisoras li talla tota la roba fins á deixarla nua, ab tan poch cuidado, que á cada estisorada, li esgarrinxava la pell; ella prou cridava, pero no li valía. Encengué un fogonet que hi havia á quatre passas, escalfá un ferro y quan lo tingué vermell de foch, posantli la ploma á la má li digué:

–¿Escriurás are?

–No.

Acosta lo ferro al contacte del cos nú y cada volta que la tocava li infería una ferida y esgarrifavan los crits de dolor.

–¡Escriu!

–No.

Y torna altre volta; fins que ja no pogué resistir y se decidí á escriure tot lo que varen volguer.

Deixaren l’Antonia en l’estat mes llastimós y desapareixeren ab la carta dihentli:

–D’ haverla escrita avans, estarias millor de lo que ’t trobas.

La carta en cuestió, dirigida al marqués, era una cita á la Font del Lleó, de Pedralbes, recomanantli que hi anés sol; puig al portarla á la gobernació borratxa com estava, desenvainá lo sabre ocasionant mes de una desgracia. Per casualitat va passar un conegut que cubrí l’espedient recompensant als guardas que deixaren anar las duas presas y estich de incógnit á una torra que ni tu vull que sápigas; per aixó t’esperaré demá á las tres de la tarde á la Font del Lleó. De la odalisca, no se’n sab res.

XXII

En Peret aná á la estació per despedirse de ’n Pau y la Gracieta, y en vista de que marxava ’l tren sens véurels, se dirigí al pis del carrer de la Allada pera convencers de si efectivament havian retardat la marxa. Los vehins, digueren haverlos vist sortir ab un farsell cada hú; pero que ’ls havia cridat molt la atenció una cosa.

–¿Qué? –preguntá pressentint no res de bo.

–Al sortir varém preguntarli, si anava á la estació ab cotxe, puig que al cantó n’hi havia un que esperava.

–Los esperava un cotxe?…

–En Pau contestá que no; pero nosaltres varem veure que ’l cotxero hi enrahonava quan eran á la cantonada y al moment hi pujaren.

–Per anar á la estació?

–No ho sabém.

–Es un cas molt particular, presumo que han sigut víctimas de un altre engany.

–Perqué?

–Vinch de la estació, he mirat cotxe per cotxe del tren y ha marxat sens que jo hagi vist á n’ ells.

–Potser que t’hagin passat per alt.

–Tot es cosa que pot ser, pero ho dupto. De totas maneras esperaré uns quants dias per si escriu.

–Ell be ho ha dit que ’ns escriuria.

–Siga com vullga, jo ’n treuré la aiga clara, perqué sé poch mes ó menos quí pot ser l’autor y ahont se trova.

Mentres passan deu ó dotze dias indagant lo paradero de ’n Pau, traslademnos á casa del marqués.

Som al endemá de la nit del ball; lo marqués está trist y cap-ficat ab la desaparició de l’Antonia; no reb visitas de ningú, que no siga de ’n Feliu ó be de ’n Quer. A las vuyt del vespre compareixen.

–Qué hi ha de nou?

–No havém pogut treurer res en clar; jo y en Manel, digué en Quer, hem anat á Gobernació y ’ns han dit que no ’n saben res, que ni parte han rebut de cap escándol del ball y que es impossible que cap agent de orde públich se las hagi emportadas, perque allí foren.

–No ho vareu presenciar vosaltres?

–Sí. Pots contar que també ’ls ho havém dit, pero han negat.

–Es estrany.

–Y la máscara ó siga aquella odalisca que varen portar al palco, tampoch se’n sab res?…

–Presumo que ella ’n te la culpa y ha fet fonadissa á l’Antonia.

–Vosaltres sabeu qui es y no m’ho voleu dir.

–Voliam jugarte una broma y ’ns ne penadim. ¿Sabs qui era aquella Odalisca?

–Per só ho pregunto, perque no ho sé.

–Donchs… era Adelina.

–¡La ballarina!…

–La mateixa, sí.

–Ho comprench tot. Jurá venjarse per haverla jo deixada y ha lograt son intent en colaboració ab vosaltres.

–En colaboració nostra, no!

–Sense pensarho l’haveu ajudat.

–Are fos á fer, creu que ’ns ne penadim y ’t demaném que ’ns dispensis.

–Es á dir que la visitavau!

–A qué negarho!

–Es precís buscar un medi, indagar…

–Cóm?

–Ves á casa seva y procura, si la veus, enrahonar ab ella, sí, sí; jo no ’m mouré fins que torneu encare que siga demá á la tarde.

–Tot se pot probar.

Y marxaren á fer investigacions; lo marqués esperava ab ánsia; passa la nit y l’endemá á las deu entraren de nou ’ls dos amichs.

–Es un misteri indesxifrable perque no s’enten.

–Quínas novas porteu?

–Ahir al sortir de aquí, anarem á casa la Borel·li, estava tot tancat y per mes que trucavam ningú va respondrer, hem seguit durant la nit tots los teatros inútilment; per fi hem tornat avuy á la casa, han obert. La cambrera ’ns ha esplicat que la nit del ball robaren lo pis lligant tot lo servey y deixantlos sens un clau. Pero la senyora Adelina está molt trista y havia marxat de bon matí.

–Ella está lliure?

–Aixís nos ho han contat.

–Donchs per ella s’ha de descubrir; quí millor podrá saber lo que passá després?

–Naturalment.

Un criat mostra una carta la cual pren lo marqués, llegintla després de haver romput lo sobre.

–¡Es de l’Antonia!… exclamá al veurer la lletra.

–Sí?

–Diu que es á Sarriá y m’espera á la Font del Lleó de Pedralbes.

–T’ has fixat en lo paper de aquesta carta, marqués?…

–Sobre qué?…

–Te duas senyals que ’m fan creure la infamia que ’t preparan y la que han comés ab ella. Fixat be en lo paper y compendrás que es aquell mateix que vares regalar á la Borel·li lo dia del seu sant; repara la última plana, mira quants esquitxos de sanch.

–Es veritat; teniu rahó. ¿Qué s’ha de fer?

–Pedralbes, lo coneixém pam á pam; soch de opinió que acudeixis á la cita, y per lo que podria ser, nosaltres preparém una emboscada que sens ser vistos tindrás lo que vulgarment se diu las espatllas guardadas.

–En mohiment y preparemnos.

Donan orde als criats que preparin dos cotxes, ab los que marxaren ben separat l’un del altre, pero sens perdrers de vista.

XXIII

Ab dos dias tan sols havém fet catorze embalatges de pedras, pero m’han ajudat.

–No tens por de que ’ns descubreixin?

–No hi ha cuidado.

–Ja has vist també lo molt que he trevallat jo; solzament ahir á la tarde vaig arreglar la de la dinamita.

–Ja está tot embarcat; y aquí van los coneixements y ’l recibo.

–Molt be, lo que es la práctica; vaig á fer lo seguro.

–¿A la mateixa companyía?

–¡Cá! ’t creus que soch tan tonto? Encare que fos un altre nom podrian coneixem pel poch temps que fa desde l’altra.

–Convením que partirém y será la última vegada.

–Sí; y perqué no ’m vingan mes tentacions faig lo seguro ab lo meu propi nom y domicili. Executat lo negoci, assessiném á en Pau, á l’Antonia, si podém al marqués y hasta á la Gracieta; d’aquesta manera estarém lliures dels perseguidors que ’ns poden fer mal, y fugirém al estranger hont ningú ’ns puga coneixe.

–Ben pensat.

–Ja sabs hont tens d’anar are?

–No recordo…

–A la torra de Sant Gervasi, á las ordes de l’Adelina.

–Per quin objecte?

–Lo del marqués.

–¡Ah! sí; y desaparegué entre tant que l’Arturo anava per lo seguro.

XXIV

Perque ningú pogués sospitar, lo marqués, sol, feya temps á casa la Serafina de Pedralves, esperant l’hora de anar á la cita; á dos cuarts de tres marxá á peu cap á la Font del Lleó. Aixís que passava la pujada que ab un rengle d’arbres per part acompanya fins dalt, va veurer una senyora que no pogué distingir quí era, fins que fou aprop. Aquesta era Adelina; á vint passos se distingia un subjecte embossat ab una capa; era en Mala-ánima y un grupo de cuatre homes que no ’s veyan, estavan amagats darrera un petit turó que forma la montanya de pedra. Sorprés quedá lo marqués al reconeixer á Adelina.

–Estranyo veuret sol á n’ aquest punt! –digué ella.

–Estranyas?

–Sí, á fé!

–M’ha sorprés de moment á primer cop de vista, pero al saber quí era la odalisca que vingué al palco, al succehir la desaparició de la Antonia, que no dupto que es obra teva, obra teva es també la carta que li has fet escriurer citantme á n’ aquí.

–Es veritat; ¿á qué negarho?

–¿Qué pretens, donchs? per qué m’has enganyat y fas patir á una ignocenta?

–No recordas la última entrevista que varem tenir?

–Sí: vares jurar venjarte.

–Molta memoria tens.

–Pero no de una infelís, sino de mí.

–Sí, y vaig á acompanyarte hont es ella.

–Lo que tens de fer es deixarla en llibertat si no vols que ’n donga part, que tindrá funestos resultats per tu y ’ls teus cómplices.

–Ja, ja; no ’m fassis riurer, marqués, perque desd’are ets mon esclau y no ’t será tan fácil com creus lo separarte de mí. Pel fill que porto á las mevas entranyas, m’he pervertit; m’he pervertit, repeteixo, pera donarli lo nom verdader que es lo teu y ’t tindré á tu tancat en mon palacio fins que hagis firmat documents de pare legal.

–Creus per ventura que soch un noy dels que van á estudi per deixarme tancar?

–Ets pitjor encare, y en prova, que ¡mira!

En Mala-ánima s’adelanta, fent un xiulet y ’ls traidors surtint del turó en que estavan amagats, se tiraren tots punyal en ma sobre del marqués, tapantli la boca sens ferli cap dany y ’l ficaren dintre un sach que expressament portavan.

En Quer y en Feliu, xicots molt astuts, s’havian arreglat donant part á l’alcalde de Sarriá, de tot cuant passava y á la quieta havian aixecat un petit somatent que amagats dintre las casas de Pedralves, esperavan també la consigna.

Aixís que en Quer va veurer l’atropell del marqués, doná la senyal, sent lo primer de correr ab un revólver á la ma; avansa y ’s trova cara á cara ab en Mala-ánima, li descarrega tots sis tiros, sens efecte; ja anava l’altra pillo á traspassarlo, cuan recobrant coratje l’agafa de las mans y forsejavan l’un pera donarli la punyalada y l’altre resistintse; en aixó arriva en Feliu que pren lo punyal de las mans de ’n Mala-ánima, encarantli un revólver pera que ’s rendeixi. Lo poble s’apoderá dels lladres y després de retornar al marqués, se’n emportaren lligats á l’Adelina Borel·li, á en Mala-ánima, als altres cuatre y després de passejarlos pel poble de Sarriá, una patrulla de civils va portarlos á peu á Barcelona fins á la presó.

XXV

Lo vapor en que s’havian embarcat los embalatjes del Alfredo, estava atestat de género; tan era aixís que fou precís trasbalsar las moltas mercancías desde la bodega á cuberta, ab las gruas que anavan ab la forsa de máquina de vapor; siga que fos casualitat ó que las cadenas estavan consentidas, cediren al pujar un dels embalatjes que cayent, al donar contra ’ls altres s’esclafá la caixa escampant per la bodega las grossas pedras que aquesta contenia.

Estranyant tal contingut un dels dependents de la agencia del vapor, fa parar los trevalls y ne dona part al comandant; aquest ordena que s’inspeccioni lo llibre del registre de declaracions, nom del remitent, domicili y demés requisits; aixís ho fan, y al veure que declara sederías, fa desembarcar tots los embalatges del mateix remitent al moll; n’obriren una altre que doná ’l mateix resultat; se cridá un jutge pera que ’n prengués acte, qui ordena també que desclavessen la petita; aquí fou la catástrofe. Aixís que alsan la tapa esplota la dinamita trossejant al que la obría, mata á dos curiosos que hi havía aturats contemplant la operació, ferint á una infinitat de las personas que á la vora ’s trobavan, inclós lo jutje y l’escribá. La noticia corre al moment de boca en boca, lamentant lo sensible cas; é indignats los de mes ó menos aprop de familias dels que havian pres mal, prompte descubriren la causa y lo nom del remitent, pero ignoravan lo domicili d’aquest.

La companyía de segurs fou dels que primer arribá al lloch del succés, donant lo parte al gobern civil y ’l gefe principal ab dos inspectors y altres del cos de policía, practicaren las primeras diligencias á la quieta y sens moure brega, perque ’l poble que ja estava amotinat no ’n fes alguna de las sevas.

XXVI

Arturo estava sol al pis, puig havia despedit tot lo servey, perque escudrinyavan massa los seus secrets y tenía por de que algun dia endevinant sa vida li descubririan sos trevalls.

Estava molt cap-ficat al saber que Adelina y en Mala-ánima eran á la presó y al propi temps calculava algun medi per amagarse, dat cas que se ‘l delatés; quan sent que trucan á la porta. Per mes que truquessen may responía, pero tenía la costum de mirar qui era per uns foradets fets espressos á la mateixa porta, sens ser ell vist, pero veyent qu’ era en Peret pensa que encare li pot prestar algun servey y obra.

–Qué hi ha de nou, Peret?

–Vinch á trovarlo, perqué tinch un dupte que vosté mateix espero que m’aclareixi.

–Dígas.

–Fa una porció de dias que no se sap lo paradero de ’n Pau, ni ’l de la Gracieta.

L’Arturo cambia los colors de la cara y perturbat contesta.

–Qué vols dir?

–Que ningú mes que vosté sab hont son.

–Ja saps lo que dius?

–Estich decidit á tot, ab la cara li conech que ha comés alguna altra infamia, pitjor que la primera.

–Creu, Peret, que may mes he pensat en ells; are que ’ts aquí ’m podrás fer un altre favor que ’t valdrá molts diners, mes que l’altra vegada.

–Vosté s’ha afigurat que perque soch un pobre trevallador se ’m compra ab un miserable grapat d’or pera cometrer crims?…

–¡Te’n donaré molts!

–Que ’n va de equivocat; vinch per sapigué qué n’ha fet d’aquells infelissos.

–No ’m parlis mes d’ells.

–Si no soch aquí per altra cosa… y en prova, que segons las declaracions que ’m donga no s’escapará per satisfactorias que sigan fins haverlos trovat.

–M’insultas en ma propia casa y ’t puch perdre.

–Qui pot perdre á vosté soch jo.

–Per qué?

–Senzillament, perque vosté no ’s mourá del meu costat fins que me ’ls presenti.

–Ja ’t fas una mica massa pesat; y si jo are ’t mato aquí mateix –digué trayentse un revolver– no podria separarmen en llibertat complerta de tu?…

–De mi fentho aixís, si; pero no dels que l’esperan abaix y que li varen pendre ben be la fesomía en aquell quint pis del carrer de la Allada, perqué son los mateixos vehins.

–¿Qué dius?

–Lo que sent. Acompanyins al puesto que ’s trovan y serém tan amichs com avants.

–Peret es impossible. Tu ’m vols perdrer.

–Prefereixo perdrer á vosté y salvar als infelissos.

–Dona entenent á n’ aquets malehits vehins que no m’has trovat y ’t faré rich.

–Lo malehit en aquest cas es vosté: me diu hont son ó no?

–Ho ignoro.

–Es que ’ls ha assessinat?

–¡Oh! basta. Si no te’n vas, t’entro una bala de plom al cap.

–Me’n vaig sí, pero pensi que abaix l’esperém, perque avants de un quart vull tenir las senyas exactas d’hont se trova la pobre Gracieta y son pare, de lo contrari…

–Qué vols dir de lo contrari?…

–Decideixis… ó ja ho veurá.

En Peret se’n va y al obrir la porta queda sorprés al veurer al gefe de policía que li pregunta per D. Arturo.

–No soch jo; es lo senyor.

Lo referit gefe que anava ab trajo de particular entrá y ’ls inspectors se quedaren al replá devant la porta que havian deixat mitj oberta.

–¿Es vosté, digué lo gefe á l’Arturo, qui ha embarcat catorze caixas de pedra al vapor?…

Aixís que ’s vegé descubert y perdut, puig que entravan los inspectors y demés, esclatant en una riallada sarcástica sens deixarli acabar la frasse digué:

–¡Si!– Y va suicidarse disparantse dos balas al cap.

–¡Ah! –esclamá en Peret. –Digas que has fet de ’n Pau y la Gracieta?…

–En Mala-ánima… ho sab…

–Hont lo trovaré?…

–A… la… pre…só…– Després de articular aquestas últimas paraulas, espirá.

XXVII

En vista de que no volian declarar la veritat ni en Mala-ánima, ni Adelina Borel·li, presentaren lo primer, al lloch del succés de l’Arturo, que al veurel mort, va caurer en basca; al retornarlo li digué en Peret, que ’l difunt s’havia esplicat durant la agonía. Veyentse perdut en Mala-ánima contá la veritat, acompanyantlos perqué li exigí ’l jutje, al soterrani ó cova de la torre de Sant Gervasi.

L’espectacle que ’s presentá á la vista de tots fou conmovedor. L’Antonia de Roca-viva era morta á causa de las feridas que se li havian congrenat, la Gracieta y en Pau estavan morintse de fam, pero varen retornarlos y ab los diners que per sort havian portat á la casa de comers de Barcelona, visqueren á l’Ampurdá felissos, per mes que en Pau, no poguent tornar la paraula, quedá mut tot lo resto de sa vida.

Fi de la novela.