Matrimonis á Montserrat
ó buscant la perduda
Anada en dos actes y en diferents quadros
1896
Anada en dos actes y en diferents quadros
1896
Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.
Personatjes
L’ acciò es contemporánea
Dreta y esquerra, las del actor
Interior d’un wagò de ferro-carril
Música
Tots:
Cand.:
Tots: Aném ab alegría, aném, etc., etc..
Recitat
Narcís: Aixís! Veuhen com al últim ha anat bè? A copia de repetí, las cosas van bè.
Broll: (Tinch lo cap com un bombo!)
Martí: Ara, que ’ns en recordém.
Narcís: D’ aquesta y d’altras que se’n cantarán.
Pona: Si Dèu ho vol, que hi ha que dirho tot.
Bon.: Vosté ’s veu que ’n sab un niu. (A Narcís.)
Narcís: Qué no ’n sab cap vosté?
Bon.: Aquesta ’n sab. (Senyala á Cándida.) Jo, avans ne sabia alguna.
Narcís: Ja; quan era jove.
Bon.: Quan ho era més que ara.
Narcís: Es lo que volia di. (Aquest encara vol sé jove.) (Se sent d’un altre wagò que cantan: “Plou, plou, Montserrat, etc.”, ó altre cansó.)
Broll: (Amohinat.) Tots los wagons semblan orgas de gats.
Narcís: Donchs que vol aná trist á Montserrat?
Broll: Ja ho veig, pero amohina molt.
Bon.: Y tal! Jo ja ho preveya y per aixó no ’m volia moure de Barcelona; sino que aquesta… (Senyala á Cándida.)
Cánd.: Ja ho sabs, Bonifaci; tot bon casat ha de dú la dona á Montserrat.
Narcís, Martí: Aixó, aixó!
Bon.: Donchs no es aixís; no li porta.
Cánd.: Per qué no?
Bon.: Perque entre nosaltres, no es l’home ’l qui porta la dona á Montserrat, sino que es la dona la qui hi porta al home.
Martí: Es igual.
Narcís: Qué no ’ls hi vá di ’l capellá al casarlos que l’home y la dona tots dos fan un?
Pona: Veu? Jo sò com vosté.
Bon.: De la mateixa edat? Ja m’ho semblava.
Pona: Vull di que tampoch volia vení á Monserrat, pero aquest… (Senyala á Martí.)
Martí: Qué no ho has sentit? Tot bon casat…
Narcís: Sí, senyora Pona, sí, ha de dú la dona á Montserrat. Aixó es més vell que ’l caminá.
Pona: Per vosté, es clá, mentres sigui fé brometa… Ja li dich que es ditxós!
Narcís: Be hi tè d’habé diferencia entre celebrá un matrimoni y celebrá un enterro. No ’ls hi sembla?
Martí, Cánd.: Es clá, es clá.
Narcís: Si aixís com ara aném á festejá la boda de vosté y ’n Martí, anessem á acompanyá á vosté al cementiri… (Senyalant á Broll.)
Broll: Qué diu ara! (Proba de dormir.)
Bon.: Dèu nos enguart! burrango!
Narcís: Es un di; per manifestá que allavors no estaria alegre com ara ho estich.
Pona: No ’n caldria d’altra!
Narcís: Hi ha hagut casori?… Donchs á Montserrat y ab alegria. No es del meu paré, senyora?… Com se diu?
Cánd.: Qué m’ho pregunta á mi?
Narcís: Sí, senyora, á vosté.
Cánd.: Cándida, per servirlo.
Narcís: Gracias.
Cánd.: Sí, senyó, sò de la mateixa opinió. ’L meu marit…
Bon.: Ah, no! Jo no m’hauria mogut del carré de’n Xuclá. Pero aquesta, desde dilluns que som casats que may me calla: Bonifaci á Montserrat, Bonifaci á Montserrat… Ja estarás contenta! Ja hi vas!…
Cánd.: No ananthi, ’m semblaria que no fora ben casada. Los ditxos, son sentencias.
Narcís: Está clá que no ho fòra. Li faltaria lo principal. Sí, senyors, lo principal.
Bon.: Aixó de lo principal, á poch, á poch.
Pona: Es vritat, á poch, á poch. Per casarse, lo principal per la dona, es l’home. No es aixís? (A Cándida.)
Cánd.: Qué vol que contesti, pobra de mí!
Pona: (A Martí.) Oy, tú? (Martí está distret mirant á Cándida.)
Martí: Qué ’m preguntavas?
Narcís: Jo ’m refereixo á la part religiosa.
Bon.: Bè; en aquesta part, no diré que no.
Narcís: En las altras parts no m’hi fico.
Broll: (A un passatjer.) Qué ’m vol deixá seure al recó que miraré de trencá ’l son?
Passat.: Sí, senyó. (Cambian de puesto.) M’ es igual.
Broll: Gracias. Ara que sembla que hi ha quietut. Vaig tan enderrerit de dormí!…
Narcís: Qué estás callat, Martí! A veure si tindrém de dirte alló de “home casat…”
Pona: Ja es estrany; ell que sempre ’n tè una per di, fa estona que sembla mut.
Martí: Es que contemplo ’l paisatje.
Cánd.: Es que es molt preciòs!
Narcís: (¡Jo estich que aquest parell, contemplan lo paisatje mirantse l’un al altre!)
Cond.: (Entra ab lo taladrador á la má.) Farán lo favor dels bitllets?
Bon.: Tingui: (Los hi dona.) ’L meu y ’l de la senyora.
Narcís: Lo meu, sense ’l de la senyora, perque no ’n tinch. (Li dona y ’l Conductor va taladrant.) Martí, ’ls bitllets.
Martí: Estava distret. (Donantlos.)
Narcís: Mirant lo paisatje? (Aquest busca la perduda.)
Cond.: Falta un. Quí es que no me l’ha donat?
Pona: Lo senyó Broll. Aquell del racó! Avísil…
Cond.: Senyó! Senyó! (Cridantlo y tocantlo.)
Broll: (Despertantse.) Encara no ’m deixarán dormí! Qué hi ha? No veu que no s’hi cab?
Cond.: Fará ’l favor del bitllet?
Broll: Per aixó despertan als passatjers? Ara que ’ls ulls se ’m aclucavan… (Dona ’l bitllet.)
Cond.: (Tornantli ’l bitllet taladrat.) Dispensi! Estiguin bons!
Tots: Passiho bè! (Lo Conductor se’n vá.)
Narcís: Qué ’n cantém un altra?
Broll: Deixis de canturias, que després li fará mal la gorja. Acaba de cantá y vol tornarhi?
Narcís: Qué vol dormí ara, si ja arribém á l’estació d’Olesa?
Broll: Aprofitaré l’estona que pugui.
Martí: Ja dormirá á la nit, home.
Pona: Si Dèu ho vol. (La máquina fá senyal.)
Bon.: Jo bè penso dormí. Oy, Cándida?
Cánd.: Per mí, dormirás tant com vulguis.
Narcís: Vol di que no ’l despertará?
Cand.: Ay, no, senyó! Tal com li dich. Que dormi en nom de Dèu; no m’agrada molestá á ningú. May l’he despertat.
Martí: Molestá! Devegadas despertá no es molestá.
Cánd.: No deixá dormí á qui tè son, bè deu sè molestarlo. No es del meu parer, senyora?
Pona: Es vritat. (Lo tren se para.) Pero jo ’l desperto algun cop.
Veu: Olesa! Dos minutos.
Passat.: Que tinguin felís viatje! (Saltant del wagò.)
Tots: No cansarshi. Passeuho bè.
Cond.: (Mirant per la finestra.) Fiqueus aquí. Veyeu?
Miquel: (Entrant.) Dèu vos guart! (S’ assenta portant un gros cistell.)
Tots: Dèu vos guart! (Toca la campana y ’l tren marxa.)
Narcís: Qué tambè aneu á Montserrat?
Miquel: Hi tinch la Roseta desde ahir.
Narcís: La vostra dona?
Miquel: Sí, sinyó; la de casa. Jo hi som guanyat.
Narcís: Ab la dona heu fet ganga?
Miquel: Ab l’assiento. He prés bitllet de tercera, ’ls cotxos eran plens y m’han fet ficá á segona (Vol ficá ’l cistell sota las camas de Broll.)
Broll: (Incomodantse.) Qué dimontri farfalléu per aquí?
Miquel: Perdoneu, sinyó. Vull ficá aquí sota aquest cistell d’ous. Aixempleu las camas, si us plau.
Broll: Incomodá per res! Lo que ’n fareu, una truita. No veyeu que no hi cab?
(Pona parla baix á Martí.)
Miquel: Prou hi cab! Aixequeus una mica!
Broll: Are hi corro! Poseusel á la falda! (Miquel ho fá.)
Pona: (A Martí.) (Pero que no m’has entés?)
Martí: (Qué vols que ’m tapi d’ulls?)
Narcís: (A Martí y Pona.) Qué deyau alguna cosa?
Martí: Ca, res! Aquesta, que no sè que ’s tè.
Pona: No hem pas de passá res més á las foscas?
Bon.: Cap més túnel? No ho crech.
Pona: Ho pregunto, perque no ’m fá cap gracia.
Martí: Manías tevas! Qué ’t tenen de fè á las foscas? Qué se ’t menjarán?
Pona: No vull dí que se ’m menjin, pero no ho trobo prou conforme.
Miquel: Jo l’altre dia hi vaig perdre la bossa.
Bon.: Passant lo túnel?
Miquel: Sí; avans de passarlo, vaig contá que hi duya nou pessetas; vaig ficarme la bossa á la faixa y quan vam arribá á la clarò ja no li tenía.
Narcís: Pot sè us la van fè corre!
Miquel: Ca! Si á n’ el cotxo no més hi anava jo y dos minyons que pujavan á Manresa á vendre romansos.
Cánd.: Y la bossa no la vareu trobá pe ’l cotxe?
Miquel: No; ja sè lo que va sé. Aquells minyons mateixos m’ho van fè veure. Jo anava dret, guaytant á la finestra; al passá la fosca, ’l carril debia doná un sotrach, perque un d’aquells dos minyons, pobre xicot! va caure demunt meu. Y ab aquell cop, es clá, la bossa debia fè un salt…
Narcís: Sí; y ’s va ficá á la butxaca d’aquell minyò.
Miquel: No, no; y va caure per la finestra.
Bon.: Tan mateix vareu sè un xich tou.
Miquel: No ho digueu aixó, perque seria agraviá á n’ aquells dos minyons que, mireu si eran gent de be, que al veure que m’habia quedat sense cap diner, me varen pagá un got de vi al arribá á l’estació. (Tots riuhen.)
Narcís: Sí que varen fè un bon sacrifici!
Miquel: Sí, ’s veya que eran bons minyons! (Lo carril fa senyal.)
Narcís: Avans d’arribá á Monistrol hem de tornarhi.
Música
Tots:
(Mutació.)
Celda del monastir. (Teló curt.)
Ap. 1er: Aquí estarán bè; aquí. Al quarto de la dreta, un matrimoni; al quarto de l’esquerra, aquell altre matrimoni que m’ha dit en Martí, y aquí ’n Narcís y aquell senyò vell.
Ap. 2on: Son coneguts teus?
Ap. 1er: En Narcís m’es cosí germá; y un dels casats es un tal Martí, amich de tota la familia. En Narcís vá sè testimoni del seu casament. Ab l’altre matrimoni s’han fet coneguts pel viatje.
Ap. 2on: Ja ’ls serveixes bè! Que vinguin quan vulguin.
Ap. 1er: Qué ja está arreglat?
Ap. 2on: Hi ha ’ls llensols y tot.
Ap. 1er: Nets?
Ap. 2on: Nets, nets. Tú m’ho has recomenat.
Ap. 1er: Com de vegadas los doném que ja han servit… Donchs ara arregla ’l quarto d’aquest costat. (Se’n vá l’Apossentador 2on)
Narcís: (Entrant.) Aquest es lo nostre palacio?
Ap.: Es de las celdas millors. A n’ aquest cantó, un dels matrimonis; á n’ aquest, un altre; y tú y aquell senyó aquí.
Narcís: Es di, ’ls solters, entre dos fochs? Ja patirém.
Ap.: (Baixant la veu.) Escolta, Narcís. Vols di que no es vella la senyora de ’n Martí?
Narcís: Encara que ho sigui. Gallina vella fa bon caldo, diu ’l ditxo.
Ap.: Si ’n Martí s’ha casat per fe caldo de la dona, ja es un altra cosa, perque al menos tè vint anys més que ell.
Narcís: Vaya! Y per cada any de més que tè, li ha portat un parell de mil durets.
Ap.: No parlis més! Aixís sí que fa bon caldo. Si me’n sabs alguna ab aquestas condicions…
Narcís: T’hi casarías.
Ap.: Qui no ’s casa ab quaranta mil naps?
Narcís: Ey, tú, ’ls llits bè son de recibo?
Ap.: Dormhi bèn tranquil. D’ aquets, te’n responch.
Narcís: Sí, perque no m’agrada dormí ab companyía. Alguna pussa… com aquell; pero lo demés…
Ap.: Son nets com una patena. Sempre que vè algun canonje ó algun rector recomenat, li doném aquesta celda. D’ aquesta manera tè un departament per ell, y un altre per la majordona (que acostuman á vení ab ella), y un altre per si porta un amich ó conegut seu.
Narcís: Trobo que están massa grans. Ell, la majordona y un amich ocupan tres departaments?
Ap.: Es clá; son tres, un per cada un d’ells.
Narcís: Crech que podrían estalviarsen un. Si jo siguès lo canonje ó ’l rector y vinguès ab la majordona y un amich, ab dos departaments en tindría prou.
Ap.: Com?… Ah! ja t’entench. Vols di que dormirías ab l’amich.
Narcís: Angela! Qué ets viu! (Surt Martí de la dreta.)
Ap.: Aquí tenim á ne ’n Martí.
Martí: Ja está bè, ja, aquesta celda.
Ap.: No n’hi ha pas de millors. Y bonas vistas.
Martí: Tots plegats hem de dormí á n’ aquí?
Ap.: Y ara, boig! Tú ab la teva dona, á n’ aquell departament; en Narcís y aquell senyò vell, aquí; y l’altra matrimoni á ne ’l departament de l’altra banda.
Narcís: De modo, que ’l senyò Broll y jo, formarém la línea divisoria dels dos matrimonis; dormirém aquí.
Martí: Ca, ca! Aixó está mal combinat.
Ap.: Ja ‘s pot arreglá d’un’ altra manera. Aquell matrimoni allí; tú ab la teva dona al altra banda, y aquí…
Narcís: La línea divisoria.
Martí: Me sembla que aniria millò que ’ls dos matrimonis estessem de costat, y lo que tú ’n dius línea divisoria, en un cantò ó altre. Aixís, si una de las nuvias necessita alguna cosa, pot demanarho á l’altra.
Narcís: Y si algun dels nuvis… Bè, ja t’entench. Aquí, com feyas á ne ’l wagò, pots contemplá ’l paisatje.
Ap.: Aixó ja us ho combinareu vosaltres mateixos. Vols vení á acabá de triá la roba?
Narcís: Aném. (Se’n van Apossentador y Narcís.)
Martí: Aquí fora trobarás á la colla. Dígalshi que entrin (que ja es estrany que la Pona no ho hagi fet.)
Música
Tinch la dona gelosa
y está de centinella
perque jo may me fiqui
en forat ni en finestra.
Pero las mevas camas,
son millors que las sevas
y si vol atraparme,
ja n’hi dono de feyna.
No puch da dos passos
que no vinga ab mí;
encara no ’m giro,
ja la tinch allí.
“Vina, vina”, ’m crida
si vol aná al lloch;
si camino massa
crida: “á poch á poch”.
Martí: Fem muxoni, que ella s’acosta.
Pona: Qué estás sol, rata meva?
Martí: Qué tens por que ’m perdi… (gat meu)?
Pona: Aquestas son las habitacions?
Martí: Aquestas. Veus? Los dos matrimonis estarém junts.
Pona: Ah! no m’hi avinch. Junts!
Martí: Los aposentadors ho han disposat aixís.
Pona: Qué estessem barrejats?
Martí: Vull dí de costat. Ves si estariam barrejats! Aixó ja cau del seu pes, dona.
Pona: Ni de costat. Hem d’está separats.
Martí: Ja ho estarém. Ells á n’ aquest quarto y nosaltres á n’ aquell, pero en los dos quartos seguits. No ho entens?
Pona: Aixís, be. Y encare estém massa aprop.
Martí: Qué vols que ‘ls solters dormissen en l’habitació del mitj? S’ enterarian de tot lo que parlariam uns y altres.
Pona: Vaya uns secrets! A lo menos lo que ’ns dihém tu y jo, pot sentirho una criatura.
Martí: Are mateix m’acabas de dí rata.
Pona: Y qu’ es cap mal?
Martí: May está be que la gent se’n enteri. Estarém millò de costat. Desprès que ’l senyò Bonifaci es vell y sembla molt reposat.
Pona: Pero la seva senyora es jove y no sembla tan reposada.
Martí: No sè perqué ho dius!
Pona: Ja la defensas?… Malament!
Martí: No defenso á ningú; tu dius lo teu parer y jo contesto.
Pona: Com que tot lo camí t’has estat mirántela! No m’ho neguis!
Martí: Si la tenia al devant! Cóm volias que no me la mirés? Qué ’m tenia de ficá ’ls ulls á la butxaca?
Pona: Es que ella també ’t mirava á tu, y aixó que estava al costat del seu marit.
Martí: Aixó ’t probará l’ignoscencia d’ella.
Pona: Veus com la defensas?
Martí: Semblas la tia manías! Aviat ni podrè parlá!
Pona: No diguis, que de parlá no te ’n privo pas.
Broll: Quín es lo meu quarto?
Martí: Aquell. Qué vol aná á dormí?
Broll: A tirarme demunt del llit. En Bonifaci tambè volia ferho, pero ella s’estima més aná d’un cantó al altre.
Pona: Volguentho ell!…
Martí: Com que no fá cap mal.
Pona: (Aixís, torna per ella!)
Broll: Jo sò molt clarito en las mevas cosas. La Cándida será tan bona noya com vulgui, pero jo de ’n Bonifaci no m’hi hauria casat.
Pona: (Ab interés.) Qué pot sè te que dirne alguna cosa?
Broll: Ja li he dit que será molt bona, pero per ell es massa jove.
Pona: No ’s cregui, que tambè ho penso. Las joves tenen lo cap plé de pardalets.
Martí: Aixó es un pensá de vosté. (A Broll.)
Broll: Dich lo que sento; ella es massa jove per ell, com vosté tambè es massa jove per la senyora.
Martí: (Ay, de quina te ’n vas!)
Pona: Qué vol dí! Quánts anys me fá?
Broll: No ’n sè fè d’anys!
Pona: Donchs, quánts se pensa que ’n tinch?
Broll: Vosté?… Cinquanta.
Pona: No senyò.
Broll: Qué m’he quedat curt?
Pona: No ’n tinch mes que quaranta nou y mitj.
Broll: Sense la faixa?
Pona: Sense la faixa. Encare ’m tractaria de vella!
Broll: No senyora. Es de bona edat… per un marit de seixanta.
Pona: No ’m creya que vosté fos senyò de bromas!
Broll: Fins are no crech haberne gastada cap. Ja li he dit que sò clarito.
Pona: Qué no hi dius res, tu?
Martí: No veus que si trobo la boca, després dirás que ’l defenso?
Broll: Qué vol que hi digui ell, santa cristiana? Que vosté encare es massa criatura?
Pona: Qué sab vosté! que sab vosté!
Broll: Qué no ‘s veu? Pero déixinme aprofitar si puch fer una bacayna, perque diu qu’ hem d’aná als Apóstols ab clarò de lluna y aviat fosquejará.
Martí: Vagi, vagi; ja ’l cridarém si acás s’adorm.
Broll: No ’n passin cap ansia, perque si se ’n descuidan pot sè encare m’anirá millor.
Martí: Donchs l’ermita dels Apóstols ab clarò de lluna…
Broll: Tant me fa ’ls Apóstols com tota la Cort celestial.
Pona: Home, no digui disbarats!
Broll: Parlo per lo qu’ hem de veure, que casi be ja ho dono per vist. Ah… ah… ah!… (Badallant, anantsen.)
Martí: Jo aniré á veure que fan aquells.
Pona: També hi vinch. (Que ab aquella no me la fregissen!)
Martí: (No ’m deixará, no!)
Miquel: (Entrant.) Dèu vos guart!
Martí: Per servirvos. Ah! Sou vos?
Miquel: Qué hi ha un altre quarto allí?
Pona: Sí, hi ha un senyò que dorm; lo senyò Broll.
Miquel: Tot sol?
Pona: Tot sol; pero te de dormí un altre ab ell.
Miquel: Un ó una?
Pona: Un. Es un senyò solter.
Miquel: Donchs no sè ahont la puch trobá.
Martí: Qu’ heu perdut alguna cosa? Pot sè la bossa?
Miquel: La dona. La bossa ja la duch ben guardada.
Pona, Martí: La dona! (Estranyats.)
Miquel: Es dí, l’he perduda… la busco.
Pona: Per aixó, que á ne ’l carril heu dit que la teniau aqui. Y no li teniu?
Miquel: Ahir va marxá d’Olesa ab la seva germana y ’l senyoret.
Pona: Un senyoret?
Miquel: Sí; un que la mare d’ella li era dida. Só ’l masové de can Blay. (A Martí.)
Martí: Com si ’m diguesseu Llucia!
Miquel: No sabeu ahont es á can Blay d’Olesa?
Martí: Siga ahont siga. Digueu.
Miquel: Donchs, sí; ahir va arribá ’l senyoret de Barcelona, l’hereu. Jo venia del hort.
Martí: Fins aquí no hi ha res d’estrany. Sempre hi debeu vení del hort.
Miquel: Molt sovint. Venia del hort y ‘m trobo á n’ ell á casa que habia engrescat á la dona y á la cunyada perque pujessen á Montserrat ab ell. Jo, demanantho ’l senyoret… poseus al meu puesto.
Martí: Gracias, gracias! Ja estich bè en lo meu.
Pona: Aixís, ja no s’haurá perdut.
Miquel: Vam quedá que avuy jo vindria, que ’ns trobariam pel monastir, y desde que hem arribat que ’ls busco y no ’ls trobo.
Pona: Qué es molt jove ella?
Miquel: Si fa no fa, deu tení vintidos anys.
Martí: Y guapa?
Miquel: Bè m’ho diuhen. Jo no m’hi sò ficsat gayre.
Pona: Qué ’n tens de fè si es guapa ó lletja?
Martí: Dona, per si la trobavam. Bè hem de sapigué las senyas!
Miquel: Se diu Roseta.
Martí: No deu pas portá ’l nom al front?
Miquel: No; á ne ’l front hi porta uns cargolillos que s’arregla ab los cabells.
Pona: Cargolillos? Y ’ls hi deixeu portá?
Miquel: Que ’ls porti! ’L senyoret diu que li están tan bè. ¡Qué ’m fa á mí!
Martí: Ja us ajudarém á buscarla.
Pona: Es di, si la veyém, ja li dirém que la busqueu.
Martí: Encara que ‘s tingui de fè algun pas. Jo, per fè un favor á n’ aquest bon home, si sapiguès ahont podria trobarla…
Pona: Aixó no. No hem pas vingut á Montserrat á buscá donas!
Martí: Bè, pero sense fè de més ni de menos…
Miquel: Sí, perque comenso á está ab ansia. Encara que ab lo senyoret no crech que s’hagin perdut.
Pona: Qui sab! qui sab! Hi ha camins tan enredats per aquesta montanya!…
Miquel: Ca! Si ell coneix á Montserrat tan bè com á casa seva. Després, la germana d’ella vá ab ells, y encara que no més te tretze anys, ja la podeu deixá aná sola, que sab totas las tasqueras.
Martí: Tambè las deu sapigué ella.
Miquel: La Roseta?… Més que jo. Si avans pujavan molts dias d’Olesa al monastir á vendre ous, olivas, fruyta…
Pona: Aixís, no s’haurán perdut…
Martí: No; més fácil es que s’hagin trobat.
Miquel: Com voleu di? Que s’hagin trobat?
Martí: Sí; que s’hagin trobat en algun punt que ells sápigan y vos no sapigueu.
Miquel: No puch atiná ahont. Ells bè deuhen habé dormit? Es de suposá que sí.
Pona: Ja heu seguit totas las celdas?
Miquel: Totas, menos las de Sant Joseph.
Martí: Sant Joseph, patró dels casats. Pot sè la trobareu allí.
Narcís: (Entrant depressa.) Au! Aném que diu que hi vá tanta colla de gent cap als Apóstols.
Martí: Vaja, donchs. Si tú ’t vols quedá… (A Pona.)
Pona: No, noy, no ’m quedo. (A Miquel.) Pot sè la trobareu als Apóstols.
Narcís: Qué busqueu alguna cosa?
Miquel: La dona.
Narcís: Aixó sí que no es buscá una agulla en un pallè. Ja us heu mirat bè totas las butxacas? (Rihent.)
Miquel: Vos sempre esteu per gatzara.
Narcís: Qué mès gatzara que habè perdut la dona! Com los diners que váreu perdre en lo carril entre mitj d’aquells dos bons minyons.
Miquel: Ab vos no s’hi pot parlá en serio.
Narcís: Vaja, donchs, busqueu la perduda.
Miquel: Ja serè als Apóstols avans que vosaltres. (Se ’n vá.)
Martí: (A Narcís.) S’ ha de fè un crit al senyò Broll.
Pona: Sí, que pot sè dorm.
Narcís: (Cridant.) Dormilega! Senyò Broll!
Broll: (De dintre.) Qué passa?
Martí: Que marxém cap als Apóstols.
Broll: (De dintre.) Ja’m calso.
Martí: Y ’ls demès?
Narcís: Ja ’ns esperan á la plassa. (Cridant.) Ja ’ns trobará aquí fora, senyò Broll.
Broll: (De dintre.) Ja surto.
(Mutació)
L’ ermita dels Apóstols. L’ escena figura la plasseta de devant de l’ermita. Illuminació de lluna.
(Al alsarse ’l telò, van sortint l’Arcalde, ’l Secretari y Regidors.)
Música
Arc.:
Regidors: Es bona proposiciò,
Arc.: Queda oberta la sessiò.
Un Regidó: Demano la paraula.
Altres R.: Y jo.
Altres R.: Y jo.
Altres R.: Y jo tambè.
Arc.:
Un Regidó:
Regidors:
Arc.:
Regidors:
Arc.:
Regidors: Votém la proposiciò.
Uns: Sí.
Altres: Sí.
Altres: Sí.
Arc.:
Tots:
Recitat
Arc.: Eh, que convida á fé broma aquest clá de lluna?
Un R.: Lo que hem acordat es broma?… Donchs, per qué som autoritat?
Sec.: Jo, com á Secretari no n’he pas prés acta.
Un R.: Francament, jo ’m creya que anava de serio.
Arc.: Tonto! Tot lo que hem acordat se fá y no ’s diu.
Un R.: Aixís, m’hi confronto.
Arc.: Y no se ’n parli mès, que s’acosta algú.
Sec.: Y del monastir se veu que ’n vè una colla.
Arc.: Si ab aquesta clarò ’s vá millor que de día. (Surt Miquel.)
Miquel: Dèu vos guart! (Mirant per tot.)
Reg.: Dèu vos guart!
Miquel: Qué hauríau vist á la dona?
Arc.: Quina dona?
Miquel: La meva.
Arc.: Pero quí es la vostra dona?
Miquel: La Roseta.
Arc.: Entesos.
Sec.: No sou ’l masovè de can Blay? En Miquel?
Miquel: Bè m’ho penso.
Sec.: Y heu perdut la dona?
Miquel: L’ he perduda! l’he perduda!… No la trobo.
Arc.: Mireus; aquí hi ha tot l’Ajuntament del Bruch, pero no ha vingut lo nunci, sino la fariam cridá.
Sec.: Heu perdut la dona y esteu tan tranquil?
Arc.: Tants n’hi ha que la voldrían perdre! Pot sè vos sou un d’ells.
Miquel: Dèu me’n reguart! Estich tranquil perque no vá sola.
Sec.: Aixís, no digueu que s’ha perdut.
Miquel: Vá ab una seva germana y ’l senyoret.
Arc.: Y ’l senyoret?… No ’n passeu ansia; no s’ha perdut.
Miquel: Ay carat! Tothom me fá la mateixa sortida.
Arc.: Mireu: l’Ajuntament del Bruch ha vingut á fe una arrossada á Montserrat, en celebraciò de l’última elecciò de diputat. Aquesta mateixa nit ens entorném á la poblaciò y allí jo, com arcalde, faré passá l’ordre als guarda-termes perque si us troban la dona us l’acompanyin á casa.
Miquel: Se diu Roseta y porta uns cargolillos al front.
Arc.: Secretari, pren nota. (Lo Secretari se treu llapis y paper y escriu lo que diu l’Arcalde.) Una que ’s diu Roseta y es dona d’un que porta cargolillos al front.
Miquel: Es ella que ’ls porta.
Arc.: Ella?… bueno, ja m’entent lo secretari. No te cap més senyal?
Miquel: Ara com ara, que jo sápiga, no.
Arc.: No diheu que va ab un senyoret?
Miquel: Un seu germá de llet.
Arc.: Secretari, apunta: l’acompanya un germá de llet.
Miquel: Y una germana.
Arc.: Y una germana. També de llet?
Miquel: No: germana propia de la Roseta.
Arc.: Ves apuntant. No tingueu cuidado, que ’s passarán las ordres al arribá al Bruch, y si van perduts, lo mateix guarda-termes los acompanyará á can Blay d’Olesa.
Miquel: Tantas mercés. Si may perdesseu la vostra dona, disposeu.
Arc.: Gracias, no crech que ’m passi.
Miquel: Ja veureu, tots nos hi podém trobá.
Sec.: (Sobre tot, si la dona es perdedissa.)
(Surten aquestos sis fent la serp. Va al devant Narcís y ’l segueixen Bonifaci, Cándida, Pona, Martí y Broll.)
Narcís: Bona nit tothom!
Tots: Bona nit! Bona nit!
Narcís: Que ningú ’s desenganxi. Si vostés s’hi volen agafá, tambè poden. (Camina y van serpentejant.) Ala, ala, ala! Au, mestre, (á Miquel) agafeus á la cua de la serp.
Miquel: No estich per cúas.
Martí: Pobre home, si ha perdut la dona!
Cánd.: Ay, Deu l’hagi perdonada! Pobre home!
Broll: Us acompanyo á ne ’l sentiment.
Miquel: (Desconsolantse.) Ay, Verge pura, que s’ha mort? Quina malestrugansa!
Bon.: Be, bon home, per aixó no hi ha que desconsolarse. Aquestas cosas s’han de pendre ab resignaciò. (La serp se desfá.)
Miquel: Digueume ahont l’heu vista morta.
Cánd.: No l’hem vista al lloch. No diuhen que heu perdut la dona? Aixó vol di que heu quedat viudo.
Martí: Es un mal entés. Ha perdut la dona y la busca; pero l’ha perduda viva.
Sec.: Y tan viva!
Broll: Aixó son figas d’un altre paner. No us acompanyo á ne ’l sentiment.
Miquel: Quin mal rato m’heu donat!
Narcís: Que continuhi la serp y deixeus de donas. (Tornan á agafarse.)
Arc.: Tambè ’ns agrada la broma. (Als regidors) Agafemshi. (Martí, va per agafarse ab Cándida.)
Pona: (Trayent á Martí de Cándida.) Tu, agáfat ab mí.
Martí: (Agafantse ab Pona.) Que te més! (Jo sí que no la perdré.)
Narcís: Ala, ala! (Tots s’han agafat menos Miquel y serpentejan.)
Tots:. Ala, ala! Bravo, bravo! (S’embolican y ’s desfá.)
Narcís: (A Miquel) Y per qué no us hi agafavau vos?
Miquel: Si estich ab aquesta ansia!
Martí: Una dona no es pas un paper de fumá; ja la trobareu.
Arc.: Y després, que no vá sola.
Narcís: Y donchs, home, no tingueu por. A Montserrat s’hi vè per fè broma.
Miquel: No estich pas per ferne.
Narcís: Si jo siguès casat, us deixaría la meva.
Martí: Voleu la meva? (Broll seu á una pedra grossa que hi ha prop de Miquel.)
Pona: Tú, disposa de cosas tevas. Ahont vá aquest! Pot sè sí que!…
Martí: Encara no ’s podrá gastá una brometa!
Pona: Aquestas no m’agradan.
Arc.: (A Pona.) Deixeulos di á ne ’ls joves.
Pona: Es que aixó de oferí la dona…
Arc.: Bè; ’l vostre fill no ho ha dit ab cap mala intenciò. No es aixís? (A Martí).
Pona: Com s’enten, lo meu fill?
Arc.: Com veig que ’l tracteu ab tanta franquesa.
Pona: Li tracto, perque es lo meu marit. (Riuhen.)
Arc.: Dispenseu, que m’habia equivocat.
Sec.: (Qui no s’equivocará!)
Bon.: (Al Arcalde). Sí; es lo marit d’ella.
Arc.: Ab franquesa, jo ’m creya que la dona d’ell era aquesta filla vostra. (Senyalant á Cándida.)
Bon.: A poch, á poch, que aquesta es la meva muller. (Molts riuhen.)
Sec.: Com que som pagesos, se’ns volen rifá.
Reg.: Es clá, es clá.
Narcís: Aquí no ’s rifa á ningú. Fem broma, pero sense cap intenciò d’ofendre, y aixó de rifá seria una ofensa.
Miquel: (Que parla ab Broll.) Qué m’hi dieu?
Broll: (Seyent.) Deixeume dormí y si l’heu perduda blanca, busqueula negra.
Narcís: Torném á fer la serp?
Martí: Prou serp. Més val que ’n cantem una.
Pona: (Ja hi som!)
Arc.: Tambè faig un per cantá.
Martí: (A Cándida.) Y vosté?
Cand.: Qué hi dius, Bonifaci?
Bon.: Tu mateixa. Si ’t ve bè.
Martí: (Acostantse á Cándida.) No li tè de vení?
Pona: (A Martí, posantsel al costat.) (No sè que ’t costa estarte aquí!)
Martí: (Vaja, aquí!) (A Cándida.) Comensi, comensi vosté.
Cánd.: Comensá jo!
Pona: (Escarnintla.) (Comensá jo!)
Martí: Vosté, vosté.
Pona: (De ganas se ’n mor! Quins paperots!)
Alguns Vaja, sí, comensi, comensi.
Bon.: Donchs comensa; no ’t fassis pregá.
Pona: (Bonifaci!… Ja ’l van bèn batejá!)
Cánd.: Pero no tinch de sè sola.
Martí: Ja l’acompanyarè. (Anant á acostarshi.)
Pona: (Detenintlo.) (Si acás, desde aquí.)
Arc.: No serém pochs que l’acompanyarém! Casi tots nosaltres hem sigut del “Iris de la Fraternidad”, que era un coro que cantava mes just que un tap de gasseosa.
Miquel: En mi no hi conteu, que no he sigut de cap “Inri”.
Cánd.: Aixís, n’improvisarém una y á veure qué ’n sortirá. (Senyalant un cantò y altre.) Aquí ’ls tenors y aquí ’ls baixos.
Bon.: Jo sò segon.
Pona: (Ja ho pots bèn di!)
Narcís: Y vosté, senyò Broll? Qué es?
Martí: Si deu dormí!
Narcís: (Cridant.) Senyò Broll!
Broll: (Aixecantse esberat.) Qué hi ha?
Martí: Qué es?
Broll: Mantegayre.
Narcís: Si es baix ó alt?
Broll: Qué no ho veuhen? De bona mida.
Bon.: Vólen di que ets per cantá.
Broll: Ah! res. No canto sino quan jugo al tutti.
Cánd.: (Disposant lo coro.) Ja estém arreglats.
Pona: (Quin despecu ’l d’aquesta!)
Cánd.: Atenciò! Vá de vals?
Coro: Sí, sí, de vals.
Martí: Vinga ’l vals. (Vá á acostarse á Cándida.)
Pona: (Per cantá no t’has pas de moure!)
Narcís: També ’l ballarém, eh?
Martí: Está clá.
Pona: Está fosch. Sense ballá.
Narcís: Y per qué no?
Pona: Perque tampoch hi ha prous parecas.
Martí: Será un vals de palo seco.
Arc.: Bè; algun vol.
Pona: No tenim alas per volá.
Cánd.: Ballant ó sense ballá.
Bon.: Per mí, encara que jo no ballo…
Pona: Per sò mateix. No n’hi ha cap necessitat.
Narcís: Donchs no poguent ballá, á lo menos rodém y entremhi de sardana.
Pona: Aixó sí. Ja m’agrada més.
Cánd.: Com vulguin. Sardana?
Martí: (Agafant la má de Cándida.) Vinga sardana. Pero per aixó no la fem franca del vals. Un’ altra estona ’l trobarém.
Pona: Jo aquí. (S’ agafa de l’altra má de Martí. Ballan la sardana.)
Música
I
Coro: En amigable cadena
que ’ls cors nos agermana,
de plaer l’ánima plena,
ballant junts la sardana
aném dant giravols.
La sardana es de la terra
la dansa més ben trobada.
Voltém á dreta y esquerra
sens desfè la lligada
al refilá ’l fluviol.
II
Del ayre fentse joguinas(Mentres van rodant.)
Cau lo teló
Sala d’espera del restaurant. (Teló curt.)
(Al aixecarse ’l telò, se sent gatzara interior, á la dreta.)
Mos. 2on: Qué has entés lo que son aquestos joves? (Senyalant al quarto del burgit.)
Mos. 1er: No t’has atipat de sentirho di á n’ells mateixos?… Son escursionistas. A cada cullerada ho deyan.
Mos. 2on: Ja ’ls hi he sentit di; pero, qué vènen á sè? Qué escursan alguna cosa?
Mos. 1er: Son uns que s’imposan l’obligaciò de passejá. Escursan lo temps, que es més fácil d’escursá que d’allargá.
Mos. 2on: Bona feyna! Y ’t sembla si aixó dona perque poguém esperá alguna cosa del “bon profit”? (Senyala ’ls dinès ab los dits.)
Mos. 1er: Tot seguit ho sabrém. He donat lo compte al qui porta la batuta, que es lo seu president, y m’ha dit que ara al sortí ’m pagaria. Ara, ’l passejá, no sè si es gran negoci.
Mos. 2on: A veure. Encara que en aquest Montserrat no hi ha que confiarhi gayre ab las anguilas.
Mos. 1er: Es natural que las anguilas escassejin. No veus que en aquesta montanya hi ha tan poca aygua?
Mos. 2on: No es aquesta la mare dels ous. Es que tothom que vè aquí, porta ’ls comptes justos y ab los mossos del restaurant no hi fá cap partida de pressupost.
Mos. 1er: Si; y a no ser pels estrangers que vènen de tant en tant; que passarian alts los momiums! Los del país, en aquest punt son molt poch proteccionistas.
Mos. 2on: Y segons quins estrangers; perque ja n’hi comensa á habé molts que s’espanyolisan. Los vicis, aviat s’aprénen.
Mos. 1er: Per desgracia. Pero encara ’n quèdan alguns d’estrangers purs. Aquestos escursionistas son catalans; son de casa.
Mos. 2on: Per aixó mateix; massa franquesa, que es lo que á nosaltres no ’ns convè.
Mos. 1er: Muxoni, que ja súrten.
Pres.: (Al Mosso 1er) Tè, noy. (Donantli separadament dugas cantitats.) Aixó es lo compte y aixó per vosaltres.
Mos. 1er: Gracias. (Apart al Mosso 2on) (Quatre llaunas.)
Mos. 2on: (Dèu n’hi dò!)
Pres.: (Al Mosso 1er que repassa ’l compte.) Aquí bè deurém pogué repetí ’l brindis á ne ’l ví de casa, per despedirnos del restaurant? No ’ns en hem pas d’aná á la francesa! No es aixís? (Als escursionistas.)
Escurs.: Sí, sí.
Mos. 1er: No més ho sentirán los cuyners, que ja hi están avesats á ne ’l soroll. (Se’n van los Mossos.)
Música
Pres.:
Escurs.:
Bebém, bebém
lo ví de casa nostra;
bebém, bebém
lo ví que coneixém.
Pres.:
Escurs.:
Fot.: (Cridant.) Noy. Mosso.
Mos.: (Sortint.) Qué se li ofereix, senyò retratista?
Fot.: Mentres que aquesta colla d’escursionistas se’n vá a la plassa perque ‘ls fotografihi, pórtam á n’ aquell quarto ahont tinch la máquina, alguna cosa per treure ’l ventrell de pena.
Mos.: Qué vol?
Fot.: Una mica de refrigeri per esperá l’hora de diná. Qué teniu?
Mos.: Demani ’l que vulgui. Aquí hi ha de tot. Qué li vè de gust?
Fot.: Pórtam un bifteck.
Mos.: Tindrá que sè sense carn.
Fot.: Qué dius? Un bifteck sense carn!
Mos.: Com li dich.
Fot.: Aixó fòra una missa sense altar!
Mos.: Com que avuy es vigilia, ’ls monjos no ’ns permeten serví carn de cap manera.
Fot.: Y si algú no ’s troba bè?
Mos.: No li vindrá d’un dia; que s’esperi demá á indisposarse. Avuy no hi ha més carta que de peix. Aixó no es culpa del restaurant, l’Iglesia ho mana.
Fot.: Vaja, donchs, pórtam llagosta ab salsa verda. Si tinch de menjá peix, que s’ho valgui.
Mos.: Llagosta? Aquets escursionistas se l’han acabada tota. Com que no sabiam que tingués de veni aquesta colla… La salsa verda sí que aviat estará.
Fot.: Qué ’n farè de la salsa sense tall? Ja veurás; pórtamela ab salmon.
Mos.: Salmon? Lo tren que arribará d’aquí mitj’ hora pot sè ‘n portará. Si vol esperarse? No li asseguro, pero dintre mitj’ hora ho sabrém.
Fot.: Qui sab ahont serè d’aqui mitj’ hora! Mira; porta ’l que hi hagi y depressa.
Mos.: (Anántsen.) Molt bè. Demani ’l que vulga.
Fot.: Ja ho veig. Hi ha de tot, menos de lo que ’s demana. Quin restaurant més poch restaurador!
Bon.: Dèu lo guart!
Fot.: Bon dia tinguin!
Pona: (Bó! Aquest aquí!)
Fot.: Hem quedat ab los companys de vostés que ’ns trobarém pel camí de la Cova, y allí, en lo punt que ’m sembli millor, farém un grupo.
Bon.: Ja m’ho han dit. M’ está bè.
Fot.: Triarè un bon siti, jo que conech tot això, y veurán quin grupo! Será variat. Los altres joves; y vostés vells… (Moviment de Pona.)
Pona: Bè, donchs vagi, vagi á triá ’l siti y deixis de vells y joves. No s’entretingui.
Fot.: Per aixó no hi ha que portá pressa.
Pona: Jo sí que ’n porto, perque vull parlá ab lo senyò, ara que ’m vaga.
Bon.: (Quina ’n fòra que aquesta s’haguès enamorat de mí!)
Fot.: Bueno, donchs, quedis parlant ab lo seu senyò. L’ onzé no destorbar.
Pona: No ho es lo meu senyò; es més jove ’l meu.
Bon.: Com tambè es més jove que ella la meva senyora. Y bona cosa més.
Fot.: Aixís, quèdan en paus. Vaig á pendre un bossí, y hasta luego. (Se’n vá.)
Bon.: Si, senyò, hasta luego.
Pona: Que ho passi bè.
Bon.: Diu que tè de parlá ab mí?
Pona: Y depressa; perque ’n Martí ja deu trobarme á faltá.
Bon.: Tant de vosté está, que no pot deixarla una estona! No ’l creya tan enamorat.
Pona: Es jo que no ’l deixo. Ell, fá com aquell.
Bon.: Aixís, digui que es vosté que ‘l troba á faltá á n’ ell.
Pona: Ara ‘l deixo menos que may, perque… y d’aixó es de lo que vull parlarli, perque ’m sembla que á n’ ell no li desagrada la senyora de vosté. M’ entén?
Bon.: Qué no li desagrada? Es molt possible.
Pona: (Estranyada.) Com s’ho pren!
Bon.: Qué ’s pensa que m’hi vaig casá, perque no agradès á ningú? No m’agrada á mí?… Tambè pot agradá als altres. No tindrè pas lo gust diferent de tothom!
Pona: Ja li dich que es ben tranquil!
Bon.: Si vosté coneix, per cada un á qui ella agradi m’anirè posant pedras al fetje.
Pona: Es di que vosté sufriria?… (Persignantse.) Oh!
Bon.: Qué ella agradi? No ho tinch de sufrí! Qué vol que hi fassi? Qué puch maná ’ls gustos dels demés?
Pona: Li dich que ’m deixa parada!
Bon.: No entench perque! Qué puch fé miracles jo?
Pona: Vagi, home, vagi! Tothom se vol lo seu.
Bon.: Aixó ja son figas d’un altre paner. Jo tambè m’ho vull lo meu; pero jo no puch privá que lo meu agradi á ne ’ls altres.
Pona: Ay Jesús, María, Joseph! Es di que?… Verge pura!
Bon.: Deixis d’escarafalls, senyora Pona, y escóltim. Tant vosté com jo, está bè que devant de l’altra gent nos callém l’edat, pero per esforsos que fém no podém amagá que ja som de vellut, que ja anem cap per avall. Buscá la joventut quan ja ha passat, es buscá la perduda.
Pona: Aquest punt no ’l toquém.
Bon.: Sí, perque prou que ell nos toca á nosaltres. Convensut d’aixó, vaig casarme ab la Cándida confiant ab la seva honradesa, pero pensant sempre que ella, com á més jove, tindría gustos que á mí ja m’han passat á copia d’anys.
Pona: Vosté sí que es de bon aconsolá!
Bon.: Qué ’m toca fè? Que ’s balla y vol ballá?… Que balli. Que ’s corre y vol corre?… Que corri. Perque jo no puch ballá ni corre, haig de privá que ella ho fassi? No, senyora; no so cap negrè.
Pona: Jo no penso aixís. D’ aquesta manera, vosté li dona ocasions de fè lo que no faria. Desprès dònan las culpas á qui no las tè.
Bon.: S’ equivoca. Si jo li privava, pot sé buscaria ocasions que ara no busca. Créguim, senyora Pona, ’ns hem de fè ’l cárrech vosté y jo de que ’ls quartos se’ns tòrnan plata. (Senyalant los cabells.)
Pona: Es que jo no ’m tinch per vella.
Bon.: No ’s tè, ara ho ha dit; no ’s tè per vella, perque cau per vella. (Mohiment de Pona.) Sí, dona, ’l mateix que jo. Aquí ningú ’ns escolta y ja ho podém di sense fè cumpliments.
Pona: Senyò Bonifaci, vosté y jo no ’ns entendrém pas.
Bon.: Si vosté no pensa com jo, com nos hem d’entendre? Ho veig difícil.
Pona: Vosté no veu lo que jo veig.
Bon.: Per ara, encara may he necessitat ulleras, gracias á Dèu.
Pona: Donchs jo estich en que tothom veu lo que veig jo, y que vosté no vol veure.
Bon.: No siguém gelosos, que no ’ns va bè á la cara. Ja ’ns ténen de habé passat certas cosas.
Pona: Aquí vè ‘l senyò Broll. M’ hi jugo qualsevol cosa que es del meu parer. (Surt Broll.)
Broll: Qué tinch temps encara d’aná á dormí un xiquet?
Bon.: Ca, home, si aném á marxá desseguida! Hem d’aná á la Cova, després á Sant Geroni.
Broll: Aixó es lo mohiment contínuo!
Pona: Díguim, senyò Broll; qué li sembla del meu marit y de la senyora Cándida?
Broll: Ja vaig dirli ahí al arribá á la celda; que ell es massa jove per vosté, com la Cándida tambè ho es massa per aquest.
Bon.: Veu, senyora, com en Broll vè en mí?
Pona: No m’ha entés. Qué li sembla que hi ha entre ells dos?
Broll: Li tinch de torná á repetí?… Que entre ells dos hi ha ménos diferencia que entre vosté y ell y aquest y ella.
Bon.: Conformes; enterament conformes.
Pona: Pero no ’n sospita res de mal? No ’n sospita alguna conxorxa entre un y altre?
Broll: No més sospito que vosté no se’n vol doná compte de que ells siguin més joves; y tant es que risqui com que rasqui. Es aixís.
Bon.: Exactament. Tothom li dirá lo mateix. Qué no veu que lo demés es buscá tres peus al gat?
Pona: Lo que veig es que sempre que pòden, van junts.
Broll: Qué tè d’estrany? Si vivim junts…
Bon.: Es clá; várem arribá junts, estém en la mateixa celda, menjém aquí al restaurant junts, per tot aném plegats…
Broll: Miris; ara ha arribat una colla d’Esparraguera ab un acordeon y están ballant junts devant de l’entrada al monastir. Jo, sino que m’hi dormia, encara hi fòra.
Pona: Y ’n Martí, balla? (Exasperada.)
Broll: Ab la Cándida. Y donchs qué vol que balli ab desconegudas? Es tant com natural.
Pona: Ay Senyò, Dèu, Pare perdonéume! (Fuig corrents.)
Bon.: Broll: (Rihent al véurela fugir). Ja, ja, ja! (Se’n van rihent.)
(Mutació)
Camí de la Cova de la Verge. Al fondo ’s veu la Cova
(Al aixecarse ’l telò, á l’esquerra, en primer terme ’l Fotógrafo, que tè al seu costat la caixa y un tamburet de campanya, vá arreglant la máquina, fins que al acabar lo cant interior, surt Miquel.)
Música
Cánd., Martí: (Cansó interior.)
Bon., Coro:
(Després de la primera estrofa, se senten veus de “Un altra.”)
II
Las rocas son gegantas,(Se senten aplaudiments.)
Recitat
Fot.: (Disposant la máquina.) Bè n’haurán cantadas de cansons y mès cansons!
Miquel: (Sortint per la dreta.) Qué m’hauriau vist passá la dona, mestre?
Fot.: (Mirántsel.) Sino que fòs cego!
Miquel: L’ heu vist passá?
Fot.: Vaya!
Miquel: (Gracia á Dèu que sabrè ahont es!) Fá gayre que ha passat?
Fot.: Aixó sí que no ho sè.
Miquel: Que es estrany! No diheu que l’heu vista?
Fot.: He vist passá totas las que han passat, pero n’han passadas tantas… De quina dona parleu?
Miquel: De la meva; de la Roseta.
Fot.: No la conech, pero si ha passat, l’he vista.
Miquel: Es una que ans d’ahir vá pujá d’Olesa.
Fot.: Donchs deu sè aquí dintre, (Senyalant la caixa.) perque ahir vaig fer tants grupos y retratos, que estich segú que á Montserrat no hi habia ningú que ara no sigui aquí. (Miquel mira la caixa.)
Miquel: Ja us asseguro que la Roseta no hi cap pas aquí dins; de bon trós.
Fot.: No hi tè de cabre! Ella y deu mil com ella.
Miquel: (Mirant la caixa.) Tafoy, si que es estrany! Debeu volgué di que hi porteu ’ls noms apuntats.
Fot.: Com s’entén, los noms! Tota la persona de cap á peus.
Miquel: (Mirántsel estranyat.) (Menos que sigui un bruixot, Dèu me valga!)
Fot.: Qué voleu que us hi fiqui tambè á vos?
Miquel: Dèu me’n reguart! Com m’hauriau de cargolá per ficarme aquí dins!
Fot.: Ca, home! Que no sabeu qué son retratos?
Miquel: Aixó prou! La Roseta tè á casa ’l del senyoret, que sembla que parli.
Fot.: Y no n’heu vist fè may?
Miquel: Aixó, no.
Fot.: Donchs jo ’n faig; y lo que porto aquí son los retratos.
Miquel: Ensenyéumels, que veurè si ella hi es.
Fot.: No pot sè. Encara s’han de desarrollá.
Miquel: No pas la Roseta. Si ho está més de desarrollada!… Tè cada garrot de bras!…
Fot.: Donchs per mi no ho está prou.
Miquel: Caratsus, que vianda debeu necessitá! Qué es això? Una gabia paradora? (Mira la máquina.)
Fot.: Sí; la paro per un vol d’aucells que aviat vindrá. Qué no heu sentit com cantavan?
Miquel: No mès m’ha semblat que sentia cantá á n’ aquella colla de sinyòs barcelonins.
Fot.: Aquells son los que han de vení, que, esperant que ’ls cridi, mentres jo paro la gabia, que dieu vos, ells se diverteixen cridant pels ecos.
Miquel: Com heu dit? Los bécos?
Fot.: Aixó d’aquí, que feu un crit y us repeteix. Escolteu. Ep! (Crida, posantse las mans á la boca y l’eco repeteix.)
Miquel: Per allí baix hi ha algú que us escarneix.
Fot.: Aixó no sabiau? Com us diheu?
Miquel: Miquel.
Fot.: (Cridant.) Miquel! (L’ eco repeteix.)
Miquel: Qui deu sè que crida per allá á n’ avall?
Fot.: Ja us ho he dit; es l’eco.
Miquel: Ah, ja! Algun conegut vostre que es beco. Qué teniu fret? (Veyent que ’l Fotógrafo se posa ’l drap negre per mirá.)
Fot.: Eh, que es estrany en aquest temps?
Miquel: Y tant! Jo, si gosès, me treuria la camisa y vos us abrigueu. (Deu está delicat de la caixa!)
Fot.: (Acostantse á la dreta.) Quan vulguin, tot está á punt. (Surten, primè Narcís y segueixen los demès.)
Narcís: Tambè sou aquí, Miquel?
Miquel: Encara no l’he trobada.
Fot.: Busca la dona, segòns m’ha dit.
Narcís: Sí; busca la perduda.
Bon.: (Al Fotógrafo.) Com ens posém?
Fot.: Aném á arreglá ’l grupo?
Narcís: Alto! Avans, lo que déyam al sortir del monastir. La senyora Cándida ha de obsequiarnos ab lo vals que ’ns volia cantar ahir á l’ermita dels Apóstols.
Pona: Hey! Si d’acás… (Narcís l’interromp.)
Narcís: Ja sè lo que vol di. Sí, senyora, sense ballá. Ara tè rahò; que no convè cansarnos.
Martí: Vinga ’l vals. Ja que ’ns vá posá la mel á la boca…
Pona: Llaminè!
Cánd.: Bonifaci? (Com demanantli permís.)
Bon.: Canta, canta.
Música
Cándida:
S’ endú ’l vals la palma
dels balls forasters;
n’es la nata y flor.
Ja s’agafi en calma
ó ja en vols llaugers,
es lo mès airòs.
–Escolta ’ls dolsos preludis
que la copla fa del vals.
Corremhi, aymador, corremhi,
que no se’n perdi un compás.–
Dansa tan galana,
als cors encomana
deliciosa tendror;
sòn tó d’alegria
los dols esbarria
y ’l pit ompla de goig.
Giravolta la parella
d’un cantò al altre cantò,
tot dientse á cau d’orella
los secrets del seu amor.
Ab suau somrís que enamora,
y ’ls ullets ab brill de foch,
escolta la balladora
al seu galan ballador.
Y entre pregunta y contesta
los passa ’l temps tan cuitòs,
que ’ls sorprén sentí l’orquesta
que senyala ’ls darrers vols.
(Al acabar de cantar Cándida, tots los demés aplaudeixen.)
Recitat
Martí: Bè, bè! D’ aixó se’n diu cantá! Oy Pona?
Pona: No m’hi entench.
Miquel: Carám, si ’l senyoret la sentia!
Bon.: No; ja n’hi ha prou ab que senti á la vostra Roseta.
Miquel: Ella no ’n sab pas.
Cánd.: Qué tè veu?
Miquel: Per parlá, parla com una cotorra.
Cánd.: Donchs que aprengui de cant. No es aixís, senyò Broll?
Broll: Per mí, no; bè prou que ’m vè la son sense que ’m tinguin de cantá res.
Pona: Tambè trobo que aixó de cantá, no…
Martí: Qué hi entèns, dona!
Fot.: Que no ’ns passi l’hora. Fem lo grupo?
Alguns Sí, sí.
Fot.: (Posa á Cándida al centro.) Vosté aquí. (Senyala al costat d’ella á Martí.) Vosté aquí al costat.
Pona: Jo aquí? (Anantse á posá al costat de Martí.)
Fot.: Vosté no encara; no m’agrada.
Pona: Qué no li agrado? No tinch pas d’agradá á vosté!
Fot.: Vull di que vosté aquí no m’hi agrada.
Pona: Donchs Martí, vina.
Martí: Deixa fè á ne ’l senyò. Qué hi enteném nosaltres!
Bon.: (Ja surt la gelosía.) (Mirant á Pona.) (Dèu la fassi bona!)
Pona: (Posantse al darrera de Martí.) Qué vol que ’m posi aquí? Sí; aquí estarè bè.
Fot.: Permétim, senyora; ja ho arreglaré jo. Miris: vosté aquí al devant. (Li dona ’l tamburet y Pona ’s posa al devant de Martí, girada, per mirarlo.) Pero tè de mirá á la máquina, no pas cap allí.
Pona: Déixim mirá allá ahont vulgui.
Fot.: Aixís no se li veurá la cara, senyora!
Bon.: Ni la joventut.
Pona: No hi fa res; no tinch pas d’agradá á ningú. Ja estich bè, ja.
Fot.: Vosté mateixa. Vosté (A Broll.) aquí, assentat. (En una pedra.) (A Miquel) Poseushi vos tambè. (Al costat de Broll.)
Miquel: Jo tambè? Qué hi farè?
Narcís: Ah, sí, Miquel! Poseushi d’esquena.
Miquel: Aixís? (Posantse dret, d’esquena, al costat de Broll.) Tafoy!
Narcís: Aixís es com fareu goig. De cara, es massa vist.
Fot.: Vosté aquí. (Posant á Bonifaci al costat de Martí.)
Broll: (Parlant ab Miquel:, mentres lo Fotógrafo continua arreglantlos.) Com vos ho dich; fent un crit us respondrán.
Miquel: No m’enganyeu pas? Voleu di?
Broll: Per qué us tinch d’enganyá?
Fot.: (Anantsen á la máquina.) Quan digui: ara! no ’s móguin, que será cuestiò d’un moment.
Broll: (A Miquel.) Ho podeu creure; respón, vaya!
Fot.: Un, dos… Ara! (Destapa y al moment Miquel crida.)
Miquel: Roseta!… (Tots esclafan una rialla y ’s mouhen.)
Fot.: (Tapant la máquina.) Mala negada! N’ hem de fè un altre! Per qué heu cridat!
Miquel: Aquest sinyò m’ha dit que ’m respondrian y com que busco á la dona, vull mirá si ’m respon. (Lo Fotógrafo cambia ’l clixé.)
Fot.: No, home; respon la vostra mateixa veu. (Broll se vá adormint.) Dimontre d’home!
Miquel: Per qué no m’ho deyan! Jo ’m pensava que responia la persona á quí ’s cridava.
Fot.: Bè, calleu, que hi tornarém. Esteuse quiet y no digueu res. Ja sabeu que no us responen.
Pona: Y acabém aviat, que aixó ja dura massa.
Fot.: Senyora, ja veu vosté que no es culpa meva. Aquest bon home ha tingut la malehida rauxa de cridá…
Miquel: Si ’m deyan que ’m respondrian!
Fot.: Bueno; ara ja sabeu que no. Poseuse aixís més de costat. (Posantli la má sota la xella).
Miquel: Ay, que ’m feu pessigollas! (El Fotógrafo se’n vá á la máquina.)
Narcís: Qué es estrany que sigueu gelós! Quí ho diria!
Martí: (A Pona, que ’l toca perque ’l veu parlá baix ab Cándida.) No ’m toquis, dona, que ’m farás bellugá!
Fot.: Quietut! Senyò Martí y senyora Cándida, fássin lo favor d’acostarse més.
Pona: Vol di? Pot sè al contrari.
Martí: Calla, Pona; ’l senyò ja sab lo que ’s fa.
Fot.: Sí, acóstinse més, que estarán millò focats.
Pona: A mí ’m sembla que ho estarán massa!
Narcís: (Alsa, Martí, que ’t topa!)
Fot.: A la una… á las dugas… (Al aná á destapá la máquina, Broll fa un ronch y tots riuhen y ’s manejan.) Alto, que ningú ’s mogui! Encara no s’ha perdut res.
Narcís: (Cridant.) Senyò Broll, espavilis!
Broll: (Despertantse y aixecantse depressa.) Qué? Aném, aném.
Fot.: No; torni á seure y no ’s mogui. (Broll seu.) A la una… á las dugas… Ara! (Destapa la máquina.) Ja está! (Tapant.)
Pona: (Gracias á Dèu! Ja estava frisosa.) Vina, Martí, vina. (Lo Fotógrafo desa la máquina.) (Ja que á n’ aquest Bonifaci tant li fa, jo tinch de vetllá més.)
Fot.: No sè; ’m sembla que ’l senyò Martí s’ha mogut una mica.
Narcís: (Ja es fácil!) (Pona pren pel bras á Martí.)
Martí: (A Pona.) (Qué vols?)
Pona: (Qué li deyas?)
Martí: (Miraneyas! Qué vols que li diguès?)
Cánd.: (Al Fotógrafo.) Si á la Cova vol fè un altre grupo…
Fot.: Com vulguin. Com que ho faig d’aficiò…
Pona: No, no; prous grupos. (Mira aquesta!) Martí, dónam lo bras, que estich cansada.
Narcís: Cansada vosté y seya? Que ho diguès jo!
Pona: Qué no cansa ’l seure? (A Martí.) Vina, noy, vina. (Donantli ’l bras.)
Fot.: (A Miquel que se ’l mira com endressa.) Veyeu? Ja sou aquí dins, de cap á peus.
Miquel: Tafoy! Y no me’n sento gòta!
Narcís: Au! De un á un y cap á la Cova. Ram, plam, pataplam, plam! (Com si toquès lo timbal, y tots van passant.)
Broll: (A Bonifaci que tè al devant.) Qué á n’ aquesta edat un hom hagi de fè aquestos papers!
Bon.: Som al ball y hem de ballá.
Narcís: (Posantse al darrera.) Ram, pataplam! (Se’n van per la dreta.)
(Mutació)
Camí de Sant Geroni, devant de la roca coneguda per Caball Bernat. (Teló curt.)
(Al tirarse ’l telò está l’escena sola fins que á poch surt lo Patrò seguit dels demés.)
Pat.: Ja que hem arribat á aquest bon punt de vista, donemhi fondo.
Gat: (Senyalant á la dreta.) Mireu, pare, com se cargola ’l riu; sembla una anguila.
Pat.: Es lo Llobregat. Mira á casa allá abaix.
Gat: Blanes?… Ahont es? No ho veig pas!
Pat.: La mar es lo que ’t dich que miris; la mar es la casa nostra; la casa dels mariners.
Gat: Si que la tenim gran! Y voleu di que tota es nostra?
Pat.: Qué no ho sabs prou? La podém corre tota, de llevant á ponent y pels quatre vents, sense demanarne permís á ningú, perque ’n som los amos; ja ho pots di per tot.
Mar.: Mireus, Patrò; allá surt Cap de Creus, ahont la corbeta ’ns feya ayguas. Quina nit aquella!
Pat.: Y que ’ns vam salvá d’una y bona! Sort que ’l casco ’s diu Montserrat y que la seva patrona vá salvarnos, que sense ella no sè pas que hauria sigut de nosaltres.
Mar.: No sabiam pas ahont donarlas. Ab aquells cops de mar, saltava l’aygua per l’obra morta, ni ’l timò m’obehia, ni…
Pat.: Ni era possible cap maniobra, ni esperá aussili. Pero ’s veya aquest rocam y no sè perque ’m vá semblá que trobantse aquí la Mare de Dèu de Montserrat y portant lo nom d’ella l’embarcaciò, la Verge ’ns treuria del perill. Ella es l’únich práctich que ’ns podia guiá, encara que la nit era fosca com salsa de calamars.
Gat: Tambè li hem portat un barco de plata més brillant que una esquena de llubarro.
Pat.: Qué menos podiam fè que oferí un barco á la Mare de Dèu!
Gat: Y per qué es tan negra la Mare de Dèu?
Pat.: Com que tothom la demana, tè d’aná per tot á sol y á serena, y ab això, com vols tú que tingui la pell blanca?
Gat: Qué son aquellas montanyetas d’allí baix, á la part de garbí?
Mar.: Montanyassas son, no pas montanyetas. Son los Pirineus.
Gat: A mí ’m semblan petitas.
Pat.: Perque estás avesat á veure ’l mar y al costat del mar tot es xanguet.
Gat: No pas lo cel, pare.
Pat.: Ah, no! ’L cel es lo sostre del mar y de la terra; pero pel sostre no s’hi corre ni s’hi navega. Es en mira y no ’m tochs.
Mar.: Quina calma xitxa que reina!
Pat.: Es vritat y ja que tenim calma y ‘l barco á la capa, com que ’ns queda prou temps per arribá á Sant Geroni de bon’ hora, no es cas de maniobrá per fè camí. Aixís es que si us sembla, cantarém la nostra…
Mar.: Sí, sí.
Música
Mar.:
(Los mariners cantan aquesta estrofa accionant com si maniobressen.)
Pat.:
Mar.: Hohuá! hohuá!
Pat.:
Tots: Hohuá! hohuá!
(Miquel surt y parla ab lo Gat de mar.)
A la mar! etc., etc..
Gat: Pare! (Miquel mira als mariners.)
Pat.: Qué vols?
Gat: (Senyalant á Miquel.) Aquest home diu que busca la dona. Eh, que es estrany?
Pat.: La dona! Qué l’heu perduda?
Miquel: Sí. Veig que no es cap de vosaltres. (Rihent)
Mar.: Cap de nosaltres? Mireuho bè.
Miquel: Ja ho som ben mirat.
Pat.: Veyeu? A bordo no ’s pert may la dona. Y com ha sigut?
Miquel: Vá sortí de casa ab lo senyoret, que ha cassat molt per tots aquestos encontorns; ab això, ja sab tots los indrets.
Pat.: (Gratantse ’l cap.) Ay, ay, ay, ay!
Miquel: Qué voleu di?
Gat: Que á ne ’l mar no n’hi ha de senyorets que cassin. (Riuhen.)
Mar.: Per sò, ja n’hi ha que pescan; á l’encesa, ab canya…
Pat.: Y al bou. (Riuhen.) Deu sè pagesa la vostra dona.
Miquel: La Roseta? Sí; com jo mateix. Es d’Olesa.
Pat.: Senzilla?
Miquel: Sí.
Pat.: Aveure si l’heu perduda senzilla y la trobareu columnaria. (Riuhen.)
Miquel: Quina colla de gats que sou!
Gat: No més ho sò jo de gat.
Miquel: Tú?
Gat: Jo, jo. Sò gat de mar. Qué us estranya?
Miquel: (Mirantlo.) Tan menut?
Gat: Qué n’heu vist de gayre més grossos de gats?
Miquel: No estich per gats ni gossos! Digueume: No l’hauriau pas vista?
Pat.: No hem vist cap senyoret.
Miquel: A n’ ella, vull di si heu vist.
Pat.: Es igual, home; allá ahont vá ’l palo, vá la vela. Podeu comtá que allá ahont los hi ha semblat bè, han arriat l’áncora, ó haurán amarrat lo casco, si no s’aguantan al pairo en alta mar.
Miquel: Si no parleu més clá, l’ase ’m flich si us entench d’un sol mot! Qué sè jo de cascos y payos!
Pat.: Vull di que haurán donat fondo junts. No diheu que sáben bè ’l derrotero?
Miquel: Ahont cau això del garrotero?
Pat.: Que sáben bè la línea; ’l camí.
Miquel: Això prou. Tots lo sáben.
Pat.: Donchs ja arribarán á port, si no han perdut l’agulla.
Miquel: Qué sè jo si han perdut agullas!
Pat.: N’ hi ha molts que las perden.
Miquel: No pas jo; may las perdo.
Pat.: Perque no ’n debeu portá.
Miquel: Més d’una dotzena; pero las duch dintre d’un canò.
Pat.: De banya? (Riuhen.)
Miquel: Ay, ay! Qué me l’heu vist?
Pat.: No hi ha necessitat de veureho. Si voleu vení ab nosaltres á Sant Geroni, us convidém á menjá arrós á la marinesca y escabetxada feta á bordo.
Miquel: Bon profit us fassi! Ja som prés l’ayguardent.
Pat.: Donchs bon vent. (Anantsen per la dreta ab los demés.)
Mar.: Y que trobeu la dona.
Miquel: Si Dèu ho vol que la trobaré.
Gat: Y al senyoret que cassa.
Miquel: A Dèu siau.
Mar.: (Acabantsen d’aná.) Adeu!
Miquel: Qué fas, cabás? Sino que fòssin als Monjos ó á la Masía de la Creu! (Pensatiu.)
Narcís: (Sortint.) Vaja, Miquel, alegreuvos, que us duch noticias de la Roseta.
Miquel: Ahont es? No ’m feu está ab ansia!
Narcís: No ho sè. No l’hem vista, pero hem trobat un marxant que ’ns ha dit que era ’l Toni de can Fidel. Sabeu qui es?
Miquel: Sí; ’l Guenyo, que li dihem.
Narcís: Això mateix. Es un que mira contra ’l gobern.
Miquel: Prou que ’l coneixém. Y qué?
Narcís: Diu que desde ahir que tè un recado per vos, que li vá doná la Roseta; sino que ell, fent lo seu negoci ha tingut d’aná d’un cantò al altre y no us ha trobat. Entre tant, no hi estigueu ab ánsia, perque diu que ella está com unas pascuas.
Miquel: Ja se m’en ha anat aquell corcò que tenia! Y ahont es lo Guenyo? Ha marxat?
Narcís: Aquesta tarde tornará y ha dit que us trobariau; pero si veniu ab nosaltres lo veureu més aviat, perque se’n anava á Collbató y nosaltres aném á las covas.
Miquel: No tinch de vení! Ja estich á punt.
Narcís: Nosaltres hem llogat burros, que ja ’ns els arreglan. Es massa llunyot per anarhi á peu.
Miquel: Jo, portant las espardenyas, no necessito animal.
Narcís: Caminareu?
Miquel: Com los burros.
Narcís: Vos us coneixeu.
Miquel: Jo diria! Aném.
Narcís: Ja ’ns avisarán. Las senyoras están cansadas y ara seuhen tots allí baix. (Senyala.) No ’ls veyeu? Allí, á ne ’ls dos camins.
Miquel: Oy! Marxarém aviat?
Narcís: Quan los burros estiguin á punt…
Miquel: Jo ja ho estich.
Narcís: Quan ho estiguin los demes, ja ’ns avisarán. Ja he quedat ab en Martí que ’m fès una senyal ab lo mocador.
Miquel: Sí, perque ell, no pujant la seva senyora, no vindrá. Lo que es ella no ’l deixa ni ’l temps de beure un trago.
Narcís: Es clá; son casats de nou. Qué han de fè?
Miquel: Y ’s veu que á la senyora Pona no li agrada que fassi magarrufas á l’altra.
Narcís: Voleu di? Caborias vostras!
Miquel: Allavors que ’l retratayre ’ns ha mapat, m’ha semblat que la senyora Pona ’n maliciava. Ah! y jo també ’n maliciaria. He vist alguna cosota que…
Narcís: Vos! (Se ’l mira y esclata una rialla.)
Miquel: De qué riheu, plaga de la parroquia!
Narcís: De la vostra malicia.
Miquel: Que voleu que hi fassi si sò aixís!
Narcís: Digueu que ’sent tan maliciòs, la Roseta al vostre costat deu patí ’ls set cálzers d’amargura.
Miquel: Això no; perque ella may m’ha donat motiu per maliciá. (Narcís esclata altra rialla.) De qué us faig gracia, que riheu tant?
Narcís: De res, home; es que tinch riallera.
Miquel: Es que la Roseta es tan bona, que seria pecat pensarne mal. No es perque jo ho digui; si ’ls trobém, lo senyoret mateix vos ho dirá. Preguntéuli.
Narcís: Ja ho crech! (Altra rialla.) No ’n feu cas; quan las dono per riure, may acabo.
Veus: Narcís!
Miquel: Us cridan. Miréusels.
Narcís: Déuhen habé fet la senyal, sino que ab las vostras maliciositats m’habia distret. No n’heu de sè tant de maliciòs!
Veus: Narcís! Narcís!
Narcís: (Cridant.) Ja baixém. (Se ’n van per la dreta.)
(Mutació)
Interior d’una cova de Collbatò
(Desprès d’un preludi musical, apareix lo coro d’Escursionistas, y al final del coro apareixen los altres quatre personatjes. La escena es fosca.)
Música
Escurs.:
Bon., Mar., Cand.:
Pona: (Sortint.) Que es fosch!
Escurs.:
Bonifaci:
Martí:
Cand.:
(Los Escursionistas se’n comensan á aná.)
Escurs.: (Anantsen)
(Desapareixen.)
Pona: Vamos, no m’agrada aquesta foscor.
Martí: Encara aquí s’hi veu una mica.
Pona: Sí; ’ls gats s’hi deuhen veure.
Bon.: Y las bengalas? Quín acudit de seguí á aquestos!
Cánd.: Ha dit que las portaria ’l senyó Narcís.
Pona: Massa que tarda! Jo sense ’ls llums, no ’m fico pas més endins. No ’m moch d’aquí.
Bon.: Tampoch jo! Diu que més enllá hi ha aygua y no ’m convenen las mullenas.
Martí: En aquest temps ray! Aviat un está sech.
Bon.: En cap temps. Qui assegura, dura.
Cánd.: Si aquí ’s poguès seure!
Martí: Assentémnos á terra. (Ajupintse, pero alsantse tot seguit.)
Bon.: Ca! ’m sembla que ’ns punxariam.
Martí: Tambè te rahò. ’L nas m’ho diu.
Pona: Vaya quin gust de vení aquí!
Martí: Dona; quan se vá á un puesto, ’s tè de veure tot. Sino, no ’n pots da compte.
Pona: Bona vista per un cego! Qué hi veus?
Martí: Ja hi veurém desprès. (Allarga la má y toca á Cándida.)
Cánd.: Ay! (Fent un xiscle al sentirse tocá.)
Bon.: Qué ’t passa? Qué ’t fa mal alguna cosa?
Cánd.: Res; se ’m figura que per aquí tè d’haberhi bestiolas, y ’m sembla que ’m tocan.
Bon.: Quinas bestiolas vols que hi hagi!
Pona: No ’s pensi, que jo tampoch las tinch totas en mí. Martí!
Martí: No tinguis por! Tambè ’t tocan bestiolas?
Bon.: No se sent volá ni una mosca.
Pona: No dirè que tingui por, pero fa basarda.
Martí: Tant com aixó, no. (Toca á Cándida.)
Cánd.: (Ay si la seva senyora se’n adóna!)
Pona: Y ’l senyò Narcís es capás de no vení!
Miquel: (Al sortir fent un gran crit.) Guenyo!
Cánd.: Qué es això! (Al mateix temps que Pona exclama lo que vè.)
Pona: Jesús, María, Joseph!
Bon.: (Que está al costat de Pona.) No s’assusti, senyora, agafis.
Pona: Estich esglayada. (Agafantse com per esma ab Bonifaci.)
Bon.: Per qué feyau aquest crit? Sempre sou vos!
Miquel: Ay, ay! Qué no hi ha ’l Guenyo aquí?
Pona: Aneu al diable, que no valeu vos l’espant que m’heu donat. (Martí parla baix á Cándida.)
Miquel: Si busco á ’n Toni!
Bon.: Prou Toni sou vos! May acabeu de buscá!
Cánd.: (A Martí.) (No ’m digui aquestas cosas, que la seva senyora ho pot sentí!)
Pona: Qué dius alguna cosa, Martí?
Martí: (Donant lo bras á Cándida.) No; sino que la senyora tambè s’ha assustat y li he donat lo bras.
Pona: Ara que ha passat lo susto, ja ’ns podém cambiá. (Las dugas parellas se deixan aná y Pona s’agafa ab Miquel.) (No t’haguessis mogut del meu costat!)
Miquel: (Al sentir que Pona li dona un pessich.) Ay, ay! (Pona ’l deixa.)
Bon.: Qué us passa?
Miquel: Quin pessich més recargolat m’han donat! (A Bonifaci.) No heu pas sigut vos?
Bon.: Qui us tè de pessigá, beneyt!
Miquel: Li juro. Encara ’m cou. (Tocantse ’l bras.)
Pona: Manias vostras! (Agafantse ab Martí) (Anava per tú.) (A Martí.)
Miquel: Diu manias!
Martí: (A Pona) (Aixís ja me’n pots doná. Pero per qué?) (Se veu un llum de misto.)
Cánd.: Ara ’s veu llum.
Pona: Alabat siga Déu! (Sur Broll ab un misto encés.)
Broll: Hola! Fins aquí han seguit aquella colla?
Pona: Que porta llum? Acabarém de jugá á fet.
Broll: Tres mistos que tenia á la capsa, y aquest es l’últim; pero ’l senyò Narcís m’ha dit que al moment venia.
Bon.: Jo crech que ho fa espressament de tardá tant! Es tan plaga, que no hi ha que fiá.
Miquel: No hauriau pas trobat al Guenyo?
Broll: Lo que he trobat, cada pedra y cada sot, que ab tot y ’ls mistos de poch m’obro ’l cap. No sè per qué hem vingut á un siti tan esposat!
Pona: Menos ho entench jo.
Miquel: Jo sí; per trobá á ne ’l Guenyo, que ’m dirá ahont pára la Roseta.
Cánd.: Encara no l’heu trobada?
Miquel: Pero ja estich tranquil, perque diu que está aixerida.
Broll: Ja ho suposava. Sempre ho estareu tranquil.
Bon.: Al sortí d’aquí, agafém los trastets y á casa; al carrer de’n Xuclá.
Pona: No ho desitja més vosté que jo!
Broll: Y que jo, que encara no he pogut dormí bè.
Cand.: A mí es una anada que m’ha agradat. Trovo que es un viatje distret.
Martí: Es clá que es distret. Aquesta anada en burros…
Miquel: Menos jo.
Martí: Perque vos no ’n necessiteu. Ja que de totas maneras tenim d’esperá á ne ’n Narcís, podriam entretenirnos.
Broll: Jugant á balas?
Martí: No; pero ahir vespre la senyora Cándida ’ns vá prometre una cansò y encara no l’ha cantada.
Miquel: Com cantará si apenas s’hi veu!
Martí: Qué ha de cantá ab los ulls?
Cánd.: Qué hi dius, Bonifaci?
Pona: (No ’s fará pas pregá gayre!)
Bon.: Si ho vas prometre…
Martí: Qué no se’n recorda vosté?
Bon.: Bueno; sí. Jo me’n vaig enamorá cantant; ab aixó, no ’m tè de sapigué mal que canti.
Martí: Y donchs, apa.
Música
Cand.:
(Tots aplaudeixen.)
Narcís: (Surt portant bengalas en una má y una cerilla encesa en l’altra.) Quien vive! (Cridant.)
Pona: Gracias á Dèu y á tots los Sants del cel!
Broll: Y de la terra.
Narcís: Ah, Miquel. Al hostal he trobat lo Guenyo, ab la Roseta y demès.
Miquel: Ja hi corro! Com me deu habé anyorat!
Narcís: M’ ha dit lo senyoret que no us mogueu, que dintre cinch minuts vindrán aquí.
Miquel: Si ’l senyoret ho ha dit, no ’m moch.
Narcís: Y us dono l’enhorabona, perque la vareu sapigué triá. ’T dich, Martí, que s’ho val.
Miquel: Me la van triá.
Martí: Quan aneu á Barcelona ab ella, ahont poseu?
Pona: (A Miquel.) No li digueu. (A Martí.) No sè per qué tens de sè tan tafané!
Martí: Com que al sortí d’aquí, desde Collbatò ja ’ns en aném cap á ciutat, es precís que quedém en bonas relacions ab tothom. (A Miquel.) Nosaltres vivim al carrè de’n Ventrallans, número…
Pona: Si tampoch se’n recordará! Qué ’n treurás de dirli?
Miquel: Dimontri! Si no ’m recordés del carré del ventrellarch!…
Broll: Y aquestas bengalas? Perque jo ja voldria sè al cotxe á fè mitjdiada.
Bon.: Sí, que hem de marxá á Barcelona com uns cohets. Oy, Cándida?
Cánd.: Com tú vulguis.
Pona: Nosaltres tambè. Ditxòs Montserrat!
Narcís: (Repartint bengalas.) Tingui, senyò Broll, y vagi passant cap allá. (Broll pren la bengala y se’n vá.) Un altra vos, Miquel.
Miquel: Jo tambè una mengala?
Narcís: A tall d’arcalde.
Miquel: Pero jo no ’m moch d’aquí.
Narcís: Tè, Martí.
Martí: Vinga. (La fosca m’anava al pel.)
Narcís: Qué no ’n vol senyò Bonifaci?
Bon.: Si m’assegura que no ’m cremarè!…
Pona: No t’arrambis gayre ab la senyora, que no la cremessis. Acóstat á mí. (Á Martí.)
Narcís: Vágin passant. (Los dos matrimonis se’n van.) En Miquel y jo ’ns quedém al darrera per sè ’ls primers de calá foch á la metxa.
(Mutació)
Apoteosis
Al quedarse sols en escena Narcís y Miquel, se sent entonar la Salve, sorprenentse ’ls dos personatjes, y al anarse á acabar lo primer versicle, cálan foch á las bengalas, agenollantse á las caixas de dreta y esquerra. Desapareix la cova y apareix la representaciò de la Mare de Dèu de Montserrat, illuminada ab bengalas y ab uns pebeters al devant que llensan fum d’incens en abundò.
Cau lo teló